[Pere Alavedra, enginyer industrial]
L’avantatge del canvi de residència, en època estival, és que modifica els ritmes vitals, la velocitat de la fibra òptica no és la mateixa a tot el país; però sí que n’hi ha prou per surfejar per hemeroteques, mantenir contacte amb amics, a qui poder consultar, analitzar,comentari contrastar opinions.
Com us he manifestat en altres ocasions, el meu interès pels temes mediambientals ve de lluny, va néixer els darrers cursos dels estudis d’Enginyeria Industrial,allà vaig fer a principis dels setanta el màster que avui se’n diu de Ciències Ambientals, i després la tesi doctoral. Amb posterioritat, ja durant la meva etapa de professor a l’ETSEIB, vaig ser director de la càtedra UPCJG per l’estudi de la sostenibilitat en l’edificació, una de les primeres càtedres empresa de l’Estat espanyol.
Fruit d’aquesta activitat, he mantingut l’amistat amb professors i investigadors en aquests àmbits, molts d’ells estan en la meva mateixa situació, d’emèrits, o sèniors, segons el nom que cada institució dona als que cobrem de classes passives, altres encara continuen en actiu.
Va ser, d’aquesta forma, quan casualment em vaig topar amb un dels principals problemes que tenien les grans ciutats del món industrial, a finals del segle XIX i principis del segle XX. Hi havia coses que semblaven normals,com la boira londinenca, causada pel fum de les xemeneies. El que realment preocupava a totes les grans ciutats eren els excrements i la fortor dels cavalls que tiraven els carruatges. Aquest era el gran problema!
Mentre la població es preocupava per aquest fet, l’automòbil començava a caminar. L’any 1908, el món donava la benvingud a al FordT, i amb el la producció en cadena, i es donava per acabat el gran problema dels fems i la fortor dels animals, del qual s’havia parlat tant.
Avui ens passa quelcom similar, ens preocupa el canvi climàtic, cosa ben certa, ens ha de preocupar i molt. Però el nostre egocentrisme ens ha portat a creure, ajudat per interessos, algunes vegades altruistes, altres egoistes, i la immensa majoria egòlatres, que l’escalfament global ve causat per l’activitat humana.
Avui podem observar amb facilitat tres grans tendències:negacionistes (que neguen l’evidència del canvi climàtic), retardistes (qui dia passa any empeny i tranquils que tot s’arreglarà) i col·lapsistes (el canvi climàtic és irreversible i el sistema està a punt de col·lapsar). Totes d’una forma o altra culpen la humanitat del canvi climàtic.
Al mateix temps, la ciència ha anat acotant aquesta intervenció, actualment es creu que entre un 75% i el 80% es deu a causes naturals, la resta són per causes antropogèniques. No hem d’oblidar que al llarg dels sis-cents mil anys que els humans estem a la terra, hi ha hagut períodes càlids, en què els mastodonts vivien a Sibèria, al nord del Canadà i a Groenlàndia, i altres zones extremadament fredes.
Un exemple proper i ben documentat el tenim al que era entre l’any 1800 aC i el 100 dC l’espai comprès pel desert del Sinaí, Israel i Jordània.Eren terrenys fèrtils, no àrids i pedregosos, com ens el presenten les pel·lícules, ni com els veiem actualment. Els israelites varen viure amb els seus ramats quaranta anys al Sinaí.Com que eren terrenys fronterers, foren disputats pels Imperis de l’Àsia Mesopotàmica i l’Egipci, es lliuraven les batalles amb elefants, carros, tropesde cavalleria i d’infanteria, amb el clima actual seria impossible.
Pel que sembla, estem entrant en un període càlid. Si és així, és evident que cal minimitzar els efectes sobre el clima provocats pels humans; però és molt més important prepararnos per als canvis climàtics originats per la mateixa naturalesa.
Com deia l’editorial d’aquest diari del passat 31 d’agost: “Acceptar la realitat és complicat, especialment quan no és la que desitgem”. Per tant, preparem-nos per tenir un clima subtropical, amb temperatures més altes, períodes llargs de sequera, així com períodes de pluges torrencials, pensar que podem anar en contra de la natura és cosa de bojos, ara el que ens correspon a nosaltres és treballar per adaptar-nos a les noves condicions climàtiques, com sempre ha fet la humanitat.
Pensem-hi, no perdem el temps! Que no ens passi com als dos conills de la faula de Tomás de Iriarte; també coneguda com la dels llebrers i els podencs.
