[Manel Larrosa Arquitecte urbanista]
L’any 1987, a finals del segon mandat d’Antoni Farrés, després de moltes esbatussades amb la llavors Corporació Metropolitana de Barcelona, com també amb la Barcelona olímpica, que començava a promoure l’exclusivitat de la capital, des de l’Ajuntament de Sabadell ens vam plantejar si valia la pena lluitar des de dins, és a dir, si valia la pena entrar i formar part de la institució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
La qüestió no va tenir conseqüències perquè, aquell mateix any, Jordi pujol va dissoldre la Corporació metropolitana, la qual en la seva mentalitat grandiloqüent havia acabat inventant himne i bandera i proclamant que el futur del món era de les ciutats, no de les nacions. Tan cert, com ara amagat.
Des de l’associació femVallès reivindiquem des de fa més de deu anys una administració metropolitana a escala de Vallès i fins ara ningú ens ha fet cas. I és un escàndol que al voltant de la ciutat de Barcelona es pugui posseir i gestionar una institució com aquesta i que es negui del tot més enllà, a la gran àrea industrial del país on som. Però ara que es reobre el debat per part de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, totes les iniciatives polítiques que hi pugui haver toparan contra les contradiccions que cal inexcusablement resoldre, perquè la feina, o es fa bé o no arribarà enlloc. Per tant, caldrà fer plantejaments coherents d’escala catalana, d’escala regional i d’escala de Vallès, altrament, res sòlid no en sorgirà.
El 2010, quan per llei es va recuperar la institució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), es va fer en el mateix moment de l’aprovació de la llei de vegueries, que no ha estat desenvolupada, amb el contrast d’un fort desequilibri. Llavors, des de femVallès vam visitar Antoni Balmón, vicepresident executiu de l’Àrea i li vam preguntar com podia absorbir sense cap mirament Badia i Barberà del Vallès? A tocar de Sabadell. I ens va venir a dir: “Us fotreu”. Renaixia en aquell moment un àmbit ampliat i sense lògica funcional i es podia imposar sense manies. I ja fa tretze anys.
Les recents paraules de Jaume Collboni, alcalde de Barcelona, plantejant la creació de la Regió de Barcelona contenen unes aspiracions que ens sonen antigues, però també contenen un punt positiu en afirmar que l’estructura hauria de ser federal, és a dir, respectuosa entre parts diferents. Aquest fet és tota una novetat. Sabadell pertany al Vallès i forma part de la gran regió de Barcelona i l’escàndol des de fa molts anys és la partició del Vallès per part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Ara bé, la resolució d’aquest problema regional necessita unes quantes condicions.
Primer, no és possible organitzar un poder de 5 milions d’habitants en un país de 7, perquè seria un contrapoder en un país dual: metropolità i no metropolità. Segon, perquè cal tenir una mirada d’escala catalana que emmarqui totes les seves regions. I, en tercer lloc, perquè si fins i tot París, la gran jacobina, organitza en districtes la seva regió metropolitana, també una regió de Barcelona hauria d’organitzar-se en parts.
Una de les quals seria el Vallès, i unes altres serien el Maresme i el Baix Llobregat i en caldria una que fos la mateixa ciutat de Barcelona. El Parc Agrari del Vallès es governarà des del Vallès, com el parc del Baix Llobregat des del Llobregat i tindrem problemes comuns que es podran tractar conjuntament, però no podem fer una gran barreja dins d’un enorme monstre administratiu. I serà així per eficàcia i per subsidiarietat. Els temes comuns només podran ser pocs, però potents. Benvinguda sigui la polèmica generada per Jaume Collboni, perquè almenys superem els vuit anys de silenci i muralla majestàtica d’Ada Colau, quan res no s’ha pogut parlar.
El problema de fons, en termes de país, és fer funcional i po- sitiva la relació entre capital i país i entre capital i perifèria. Entre una ciutat global que ignora la seva rodalia industrial, que es comporta com un Madrid en el desert i que sistemàticament concentra recursos, enlluernada de si mateixa. L’organització regional de Barcelona és un debat i una oportunitat de país, dos fets que no és segur que sapiguem endreçar com caldria. L’organització territorial és com una vella serp que, de tant en tant, emergeix a la superfície. Si Jaume Collboni escolta, si l’actual AMB escolta, hi podrà haver camí, altrament, seguirem en la misèria habitual.
