En el darrer paràgraf de Cant a la ciutat obrera es pot llegir: “De sobte i amb lentitud pietosa les parpelles de Biel s’anaven cloent totes soles. Biel s’havia adormit per a sempre en aquest món. Cercant la realitat del futur del seu Sabadell. De tots els fogars sabadellencs forjadors d’homes de Déu. Visió que tota la vida inflamava els ardors serens del seu esperit. Biel moria lluny de la seva terra en ple somni del seu pregon estimar la ciutat mare. Encara que lluny, se sentia al cor d’ella. I des d’aquesta clara i modesta universalia estava segur de continuar la recerca de noves llums, en el somni nou, al qual entrava sense transició… I sense recança… Obsedit per un estil de l’home…” Santiago de Xile, 19 de juliol del 1956.
Igual que el Biel, Salvador Sarrà i Serravinyals va morir lluny de Sabadell, a Xile també, però nou anys després. Fou a Santiago de Xile, el 25 d’abril del 1965 i, com resa la seva làpida, “… adormit per sempre en pau i llibertat, esperant el retorn a la seva llar civil nadiua…”.
Emília Carbonell i Salvador Sarrà, amb els seus fills, el Salvador, l’Arnau i la Isabel, a Can Feu. Any 1939, abans de marxar a l’exili./ AHS / Miquel Zambudi / Víctor Castillo
Cant a la ciutat obrera, publicat a la ciutat de Mèxic el 20 de juny del 1959, és el testament espiritual de Salvador Sarrà, un document molt emotiu i, com diria Ricard Simó i Bach, un record emocionat i una visió futura del seu Sabadell que tant va estimar i enyorar.
Salvador Sarrà va dedicar el llibre: “A totes les noies i joves que ja no veuré, hereus del meu Sabadell” i és un homenatge “als sabadellencs del meu temps que des de la seva íntima condició i professió han sabut mantenir la continuïtat humanitzadora de la nostra ciutat. En les persones –pobres, menestrals i rics– que s’han distingit en aquesta devoció civil”.
La portada del llibre ‘Cant a la ciutat obrera’ / AHS / Miquel Zambudi / Víctor Castillo
A Isabel Sarrà i Carbonell li brillen els ulls, blaus i formosos, i se li il·lumina la fesomia quan parla del seu pare. Nascuda a Sabadell l’any 1935, hi va viure poc més de tres anys. Tal com va respondre a una entrevista, el seu primer record és l’exili. A l’edat de 87 anys, 84 dels quals residint a Santiago de Xile, és, segurament, la darrera exiliada sabadellenca. Per la seva primerenca edat d’aleshores no recorda el tràngol que els va tocar viure per marxar a l’exili, però uns dies enrere, acompanyada de quatre nebots, ha rememorat el periple que va viure amb la seva família l’any 1939 pels diferents indrets francesos.
Després de la gran tasca duta a terme a Sabadell per Salvador Sarrà durant la Segona República i després de la desfeta de la guerra civil, es va veure obligat a fugir. Va marxar a França, amb el seu amic Josep Esteve i Aguiló i van ser internats al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. La Isabel explica que el seu pare es va escapar dues vegades del camp de concentració. Va estar uns dies a casa del seu amic Francesc Graells, que residia a Mazamet, però va tornar al camp perquè hi havia el Josep Esteve i havia promès que no el deixaria sol. La segona vegada es van escapar tots dos a través dels filats. Les condicions allà eren nefastes. Estaven maltractats, desnodrits i desemparats.
Uns mesos després, a Orleans, Salvador Sarrà es va reunir amb la seva esposa, Emília Carbonell i Espau, i els seus fills, el Claudi, l’Arnau, la Isabel i el Salvador, i tota la família va continuar el periple per Chartres i La Rochelle, on van poder embarcar.
No van poder agafar el Winnipeg, un vaixell que va transportar 2.200 espanyols republicans exiliats fins a Xile el 3 de setembre del 1939. Aquest viatge va ser gestionat pel cònsol poeta Pablo Neruda i el canceller Abraham Ortega Aguayo. El mateix president Pedro Aguirre Cerda va comprometre els esforços de l’Estat per donar suport i finançar el trasllat a Xile d’un cert nombre de refugiats espanyols. El Winnipeg va salpar del port fluvial de Pauillac el matí del 4 d’agost del 1939.
Tot i que mai no van poder recuperar el domicili familiar, al carrer de Coromines, 75, la Isabel considera que Sabadell és casa seva
La família Sarrà Carbonell va embarcar uns dies després a bord del vapor SS Massilia que cobria la ruta regular Bordeus-Buenos Aires. Aquest viatge va començar al port industrial de La Pallice, a La Rochelle, el 19 d’octubre del 1939 i va finalitzar en arribar a Buenos Aires el 5 de novembre del 1939. A bord hi havia 384 persones de diverses nacionalitats, la majoria refugiats que fugien de la guerra a Europa, i més de la meitat republicans espanyols que s’havien vist forçats a exiliar-se a França, entre els quals destacava un grup nodrit d’intel·lectuals, de diverses professions i oficis. És per això que va ser considerat el vaixell dels intel·lectuals republicans espanyols.
Des de l’Argentina van marxar cap a Xile i es van dirigir a Santiago, amb el ferrocarril Transandino. A Xile hi havia un president radical, Pedro Aguirre Cerda, que va obrir les portes als exiliats. Salvador Sarrà va pensar que Xile era un país més endarrerit i tenia més futur que Mèxic, encara que no hi coneixien ningú.
Salvador i Isabel Sarrà i Carbonell, davant la làpida del seu pare, 2015 / AHS / Miquel Zambudi / Víctor Castillo
Explica la Isabel que el Centre Català enviava de tant en tant una persona a l’estació Mapocho perquè sabia que hi arribaven exiliats, aquesta persona va cridar si hi havia algun català i per casualitat el varen sentir. Els van dur a un hotel que va pagar el Centre Català, on es van estar quinze dies. Després el seu pare va tornar els diners. No es van quedar al carrer.
Es van establir a Santiago de Xile, on van fer amics, la majoria catalans també exiliats, i tots s’ajudaven. Amb sacrifici, però amb il·lusió, anaven endavant. Salvador Sarrà va trobar feina, primer de representant i venda de llana i després a l’empresa que marcaria la seva vida a Xile. Va entrar a la societat Viña Ochagavia, la bodega més important de Xile. Amb la seva formació i personalitat, aviat es van adonar de la seva vàlua. En una època en què es va obrir la possibilitat d’exportar, la seva labor a l’empresa en aquest camp va ser de tal qualitat que el van nomenar gerent i també el van fer soci de la companyia. El govern xilè el va nomenar representant en els organismes oficials d’exportació. Assessor del gremi de la Banca, la seva especialitat, va gaudir de molta fama i la seva veu sempre va ser escoltada.
Làpida de Salvador Sarrà i Serravinyals / AHS / Miquel Zambudi / Víctor Castillo
Pel que fa a la qüestió política, Salvador Sarrà va deixar tota mena de militància, va participar, això sí, en tots els actes i esdeveniments culturals com els Jocs Florals del 1943 celebrats a Santiago de Xile.
Per la seva part, els fills també es van anar espavilant, en Claudi, el gran, va treballar en una fàbrica de maletes, on també va esdevenir gerent, a més de desenvolupar moltes altres activitats. Tota la família sempre va escriure i parlar en català. Els fills del mig, l’Arnau i la Isabel, van col·laborar en una emblemàtica empresa xilena creada per dos catalans, també exiliats, la companyia Tarragó, Aguadé i Cia. Ltda., fàbrica de mobles i d’altres dissenys propietària de la marca Muebles Sur. Els propietaris eren Cristian Aguadé, fill de qui fou alcalde de Barcelona entre 1931 i 1934, Jaume Aiguader Miró, i Claudi Tarragó. Un dels millors dissenys que va comercialitzar és la cadira La Catalana, o de sis potes, creada per German Rodríguez Arias. Isabel Sarrà va venir a Barcelona, l’any 1967, a estudiar disseny.
El fill petit, Salvador Sarrà i Carbonell, va ser el precursor de la geriatria i de la gerontologia a Xile. Va ser professor titular de la Facultad de Medicina de la Universidad de Chile i director del Departamento de Medicina Interna del Campus Sur. També va ser cap de la División y Servicio de Medicina de l’Hospital Dipreca de Santiago de Xile. Malauradament, va finar el febrer passat.
El cognom Sarrà ha deixat empremta a Xile. Fa uns dies que Isabel Sarrà va visitar l’Arxiu Històric de Sabadell, on hi ha el fons documental del seu pare, un extens material durant l’exili patit per la seva família. El fons de Salvador Sarrà està integrat fonamentalment per la correspondència creuada durant el seu exili a Xile (1939-1962), unes gairebé 800 cartes de 180 corresponsals diferents i no només d’aquelles rebudes, sinó també d’aquelles enviades, de les quals es conserven les còpies mecanografiades.
A més a més…
Des de l’any 2014, amb la intermediació de l’escriptor Miquel Zambudio Díaz, Isabel Sarrà i Carbonell ha fet donació a l’AHS del fons personal del seu pare, de gran transcendència per a l’estudi de l’exili republicà. El fons està integrat fonamentalment per la correspondència creuada durant el seu exili a Xile.
