El dibuix tècnic ha experimentat diversos canvis en el transcurs del temps, però ha estat els darrers quaranta anys quan ha assolit el canvi més significatiu. En una època en què l’ús dels ordinadors estava força acotat, usant-se majoritàriament per a feines de gestió i racionalització de l’entorn laboral, l’aparició de l’AutoCAD l’any 1982 va revolucionar la forma de treballar a l’hora de realitzar els dissenys en les diferents branques de la tècnica: indústria electromecànica, arquitectura, automoció, obra civil, electrònica, etc. Les primeres versions, però, no assolien prou confiança entre els dissenyadors. A partir del 1988, amb la versió 10, el seu nivell d’efectivitat i de qualitat ja va començar a satisfer la demanda dels tècnics.
El nom ve d’Auto, per Autodesk, la firma californiana que la va crear, i CAD (Computer Aided Design), és a dir, disseny assistit per ordinador. Els seus avantatges i la seva versatilitat l’han convertit en un estàndard del disseny per a ordinador. És més factible i pràctic treballar amb AutoCAD que si s’ha de fer a mà. S’estalvia temps i és més senzill. Permet intercanviar informació no només per paper, sinó mitjançant fitxers, i això representa una millora en rapidesa i efectivitat a l’hora d’interpretar dissenys. Té eines perquè el document en paper sigui perfecte, tant en estètica com en informació. És possible dibuixar tant en 3D com en 2D: a partir del dibuix en 2D a planta, hi ha la possibilitat de generar el model 3D en un temps molt menor, alhora que s’empra a dibuixar un isomètric o una perspectiva a mà.
Una bona base de dibuix geomètric era de vital importància per arribar a ser un bon delineant
Pel que fa al disseny tridimensional, l’any 1995 va aparèixer el programa SolidWorks, de tipus CAD, de disseny mecànic, que utilitzant un entorn gràfic basat en Microsoft Windows permet de manera intuïtiva i ràpida la creació de models sòlids en 3D, assemblatges i dibuixos. El SolidWorks és demandat per la meitat de les empreses que requereixen l’ús d’un CAD tridimensional. L’altra meitat és compartida, gairebé a parts iguals, entre Inventor, SolidEdge i Catia. Però si ens centrem únicament en el sector de l’automoció, gairebé tota la demanda es reparteix entre SolidWorks i Catia i, encara menys, SolidEdge.
Són, doncs, uns quaranta anys de disseny assistit per ordinador, de manera que a les oficines de disseny, els llocs de treball es compten per pantalles. Cada tècnic professional es passa la jornada laboral davant d’un ordinador. S’han canviat l’escenari i les eines, aquelles taules de dibuix, amb tecnígraf, amb paral·lex o amb regla T, han estat substituïdes per pantalles, i aquells estris com els llapis, els rotrings o els compassos ho han estat per teclats i ratolins.
Sala de disseny de l’empresa ASEA/ Arxiu Històric de Sabadell
A Sabadell fa cosa d’un segle i mig que es fabrica maquinària. L’any 1868, Francesc Bas i Tarré va construir una màquina de vapor per substituir la sínia que donava potència i moviment a les màquines del seu taller, seria la primera màquina de vapor construïda a Sabadell. El 1876 Francesc Duran i Cañameras va construir íntegrament al seu taller un teler mecànic, que va començar a comercialitzar a Sabadell en un petit nombre d’unitats. El 1879, Ramon Baciana i Miret es va establir a Sabadell, al carrer de Sant Pau, cantonada amb Zurbano, on va construir màquines de gran renom com les desmotadores i la primera tondosa longitudinal, premiades a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Possiblement, aquelles novetats en maquinària no foren construïdes després d’hores de disseny, potser tampoc hi havia dibuixos. Era una fabricació manual i artesana en què pocs plànols hi devia haver. Segur que hi havia plantilles, mostres i peces de mostra, a més de detalls i mesures anotades a la llibreta de l’encarregat, però pocs dibuixos, segurament. Com a molt, els necessaris per presentar a l’oficina de patents, en cas de voler fer el registre corresponent. Plànols que no eren vàlids per utilitzar al taller.
Esteve Deu explica a La indústria metal·lúrgica i de construccions mecàniques a Sabadell, dels orígens al Pla d’Estabilització de 1959 que aleshores es depenia de les màquines d’importació i del personal de fora: “Al llarg d’aquests anys, el contacte amb els tècnics estrangers vinguts a les fàbriques catalanes temporalment, la possibilitat d’adquirir formació teòrica i pràctica en escoles de formació de tècnics, l’aprenentatge de tècnics locals en empreses i escoles estrangeres, o el contacte amb les màquines que reparaven manyans ja establerts, foren factors que van conduir cap als inicis d’una indústria de construccions mecàniques. Això fou possible a partir d’empreses ja existents i dedicades a altres activitats, o bé d’empreses de nova constitució, que començaven fent reparacions o fabricant alguns recanvis i acabaran per construir les primeres màquines, que vingueren a reduir en un petit percentatge les importacions”.
CES (Construcciones Eléctricas Sabadell) 1960-1962 / Arxiu Històric de Sabadell
Aquelles primeres empreses van anar creixent i evolucionant, i van esdevenir potents indústries del metall que van produir màquines de qualitat i van donar feina a molts treballadors, tant al seu taller com a tallers auxiliars. Així, també, van anar apareixent empreses de construcció de maquinària per a tot el procés tèxtil: preparació, filatura, teixit i acabat. També empreses per fabricar maquinària per a la fusta, empreses fabricants de motors elèctrics i alternadors. Totes elles van anar disposant del personal amb coneixements tècnics i la preparació suficient. Es pretenia que els joves sortissin ben preparats de l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis.
A partir de ben entrat el segle XX, les empreses que podien posaven una oficina tècnica, amb delineants –que també es coneixien com a dibuixants– per tal de crear, projectar i idear els mecanismes necessaris i més idonis per aplicar a les màquines que fabricaven.
Sabadell va esdevenir una ciutat treballadora amb un potent ram del metall que disposava de fabricants i de manufactures de les més diverses especialitats industrials: construcció de motors i aparells elèctrics; construcció de maquinària tèxtil, preparació, filatura, teixit i acabats; construcció de màquines-eines i maquinària en general; construcció de maquinària d’alimentació; construcció de maquinària per a la fusta; foneries; maquinària per a foneries; aparells elevadors i muntacàrregues; molles i ressorts; reductors; cadenes i transmissions; tallers mecànics i engranatges; construccions mecàniques; reparació de maquinària tèxtil; premses i guillotines; maquinària per al calçat; matrius, motlles i estampació; tractaments tèrmics; construcció de vàlvules industrials; serralleries; caldereries i planxisteries; forns industrials; forns per coure pa i pastes; bombes i compressors; maquinària per a automoció; accessoris per a indústria tèxtil; accessoris per a automoció; accessoris per a les diverses indústries, i maquinària d’envàs i embalatge.
La majoria d’aquestes empreses disposaven d’una sala de dibuixants, que amb el temps s’anomenava Oficina Tècnica i, més tard, Oficina de Disseny, amb el personal adient i professional, sovint titulat, com enginyers industrials, pèrits mecànics –més tard, enginyers tècnics–, mestres industrials o oficials industrials.
Aleshores, el projectista, quan havia de dur a terme la seva feina i ja disposava de la idea, només comptava amb el llapis i el paper que enganxava a la taula de dibuix. Llavors, plasmava la idea al damunt, ajudant-se del dibuix lineal i les seves normes.
Una vegada desenvolupada i fixada la idea i acabat el disseny, en forma de conjunt general, es feien els dibuixos de conjunt i de cada una de les peces que formaven aquella màquina o element.
En èpoques de vaques grasses, quan hi havia molta feina i tothom treballava de valent, l’ofici de projectista era molt ben valorat. Els empresaris del ram, si podien, fixaven el projectista de la competència. Els bons projectistes anaven buscats i podien arribar a tenir un bon sou. Sabadell era seu de bons professionals del dibuix tècnic.
A MÉS A MÉS…
Es dibuixava sobre paper vegetal i amb tinta xinesa, per poder fer còpies sobre paper sensible. Aquesta operació es duia a terme a l’exterior per l’acció del sol i a continuació es fixava el color dintre d’un armari amb una atmosfera adient. Més tard van aparèixer les màquines de fer còpies amb líquid revelador.
