Ara hi ha noms com centres d’estètica, salons d’imatge, centres de bellesa i, també, coiffeur unisex, hair style o perruqueria unisex per anomenar els establiments que, ja fa uns anys, corresponien als barbers i a les perruqueries de senyora. Aquells barbers i aquelles perruqueres que es dedicaven a tallar i pentinar el cabell de la seva clientela i que actualment s’han convertit, a més, en professionals que s’encarreguen d’aconsellar i assessorar els seus clients de la forma idònia per millorar la seva imatge i sobre quins són els millors productes que poden utilitzar per fer que el cabell llueixi en excel·lents condicions.
Les persones que es dediquen a la perruqueria i s’encarreguen de realitzar al client diverses qüestions, com ara rentar, assecar, tallar, estilitzar, allisar o tenyir els cabells. Sens dubte, un gran canvi, en comparació amb temps passats.
Abans, ja fa anys, els homes anaven a cal barber i les dones a ca la pentinadora. Entre setmana els homes s’afaitaven poc i malament. El dissabte a la tarda el passaven a la barberia, on el barber els tallava i arreglava el cabell –aleshores no es duia gens llarg– i els afaitava seguint tot un cerimonial que, asseguts en aquella còmoda i aparatosa butaca reclinable incloïa sabó d’afaitar, brotxa, molta cura amb la navalla i una bona ració de massatge, per acabar amb una tovallola humida cobrint-los la cara durant una estoneta. Per finalitzar, amb unes tisoretes, el barber els repassava els pèls del nas i de les orelles.
Fotografies de diversos monyos, de Teresa Calsina amb la seva neta Maria Teresa, i, a baix, retrat de Teresa Calsina Soler Dècada de 1970 i d’Antiga Montlló Pont. Dècada de 1950 / a.h.s.
Els homes sortien de cal barber amb el cutis fi com el culet d’un nadó i exhalant un fort i cridaner flaire del massatge que el barber els havia donat a triar. Hi havia homes que s’afaitaven a casa, davant del mirall, amb brotxa i sabó i aquells estris que en deien maquinetes d’afaitar amb fulla, ja fos amb les marques Iberia, Gillette o Filomatic, per acabar amb unes friccions de massatge Varon Dandy, Floid o similars. També començaven a ser populars les màquines elèctriques Philips o Braun, però el resultat final no tenia punt de comparació amb la qualitat obtinguda a la barberia. Per aquest motiu, els homes es passaven el dissabte a la tarda a cal barber.
Les dones, però, no podien fer el mateix, és a dir, passar-se el dissabte a la tarda a ca la pentinadora. Per la senzilla raó que s’havia de fer dissabte. Aleshores, totes les feines domèstiques, sense excepció, anaven a càrrec del gènere femení. Escombrar, treure la pols, fregar, netejar, rentar la roba, estendre-la, planxar-la, a més de fer la compra i cuinar. A moltes de les dones –les que treballaven tota la setmana fora de casa– no els quedava cap altra opció que passar-se, també, el dissabte a la tarda treballant a casa. Per tant, si volien o necessitaven anar a ca la pentinadora, ho havien de fer diumenge al matí. Per raons òbvies, les pentinadores tenien obert.
Fotografies de diversos monyos, de Teresa Calsina amb la seva neta Maria Teresa, i, a baix, retrat de Teresa Calsina Soler Dècada de 1970 i d’Antiga Montlló Pont. Dècada de 1950 / a.h.s.
Només en cas de malaltia de l’esposa o de la mare, o de gran necessitat, els homes ajudaven en alguna feina domèstica.
Hi havia un altre motiu pel qual les pentinadores obrien diumenge al matí, i era perquè els casaments se celebraven sempre en diumenge, i, és clar, s’havia de pentinar la núvia i les familiars. I potser, encara un altre, especialment per a les perruqueries del centre, atès que les senyores burgeses no podien anar al teatre o a l’òpera sense dur el cap ben arreglat.
En el transcurs del temps, Sabadell ha estat seu de grans i expertes professionals de la perruqueria. Ja durant la república hi havia una trentena de perruqueries de senyora ateses per hàbils i conegudes pentinadores.
Fotografies de diversos
monyos, de Teresa Calsina amb la seva neta Maria Teresa, i, a baix, retrat de Teresa Calsina Soler Dècada de 1970 i d’Antiga Montlló Pont. Dècada de 1950 / a.h.s.
Des de llavors, des de l’any 1933, i fins al 1985, és a dir, durant 52 anys, un nom, el de Teresa Calsina, coneguda també com a Teresa Costals, fou conegut com el d’una competent perruquera, una pentinadora fora de sèrie i una excel·lent persona. Coneixia l’ofici, l’exercitava amb passió i estava al corrent de la innovació i la moda. Una dona que estimava la seva feina.
Teresa Calsina i Solé va néixer a Prats de Rei (l’Anoia) l’any 1918. A l’edat de 14 anys es va traslladar a Sabadell a aprendre l’ofici de pentinadora sota el mestratge de l’Antiga Montlló i del seu fill Ricard, que acabaria sent el seu marit. L’Antiga Montlló fou la més antiga i popular de les pentinadores i la primera que anà de casa en casa a fer el monyo de les senyores de Sabadell.
Durant 52 anys ininterromputs, entre el 1933 i el 1985, va ser una les pentinadores més populars de Sabadell
La Teresa va exercir el seu ofici durant dos anys a Molins de Rei. Uns anys després, el 1935 es va casar amb Ricard Costals i Montlló i van treballar junts fins que va esclatar la guerra. Ell va ser reclutat i va haver de marxar. Va estar a diferents fronts i va acabar al camp de concentració francès d’Amelie les Bains. Ella, la Teresa, va seguir amb la perruqueria.
En tornar de la guerra, el Ricard no va seguir en el món de la perruqueria i va posar un petit magatzem de calçat que va reorientar cap a la fabricació d’espardenyes. Llavors, la Teresa ja s’havia fet un bon nom entre les pentinadores de la ciutat. Les senyores de Sabadell ja anaven a ca la Teresa del carrer de la Lluna, on tenia la seu. La Teresa i el Ricard van ser pares de la Maria Teresa i el Francesc.
La Teresa era una apassionada del seu ofici i explicava que la primera moda que recordava era la de les ondes a l’aigua, estil Marcel. El perruquer francès Marcel Grateau es va fer famós a finals del segle XIX per inventar els ferros o tenalles que va batejar amb el seu nom. Aleshores, ja existien al mercat ferros per modelar els cabells, però la veritat és que no satisfeien el gust de les clientes més exigents. Les ondes es feien amb ferros, temps després es van inventar els rul·los i pinces per fer feines similars. La Teresa era una experta a fer monyos, deia que sempre quedava distingit i que no passaria mai de moda.
Va fer cursets a París, a Londres o a Las Vegas, anava a gairebé tots els campionats internacionals. L’any 1966 en va guanyar un a Basilea. Era partidària de viatjar per conèixer, aprendre i millorar. Cada dos anys se celebrava el Campionat del Món de Perruqueria i tant com podien, amb el seu marit, hi anaven. L’any 1960 fou a París. En una entrevista del Diari de Sabadell explicava les seves impressions sobre el resultat d’aquell campionat. Segons ella, els millors perruquers eren els francesos i els austríacs; que França era el país que dictava la moda; que cada any es llençava una línia de moda o tendència i que la d’aquell any la van denominar París, per haver-hi celebrat el Campionat Mundial; que es caracteritzava pel cabell curt, que feia el cap petit, cabells endavant, la nuca ben curta i el front quasi sempre cobert amb serrells vaporosos. També va explicar que havien estat ben atesos i obsequiats per les firmes comercials més famoses. L’any següent, el 1962, el Campionat Mundial de Perruqueria es va celebrar a Amsterdam, del qual també va fer el corresponen resum.
Fotografies de diversos monyos, de Teresa Calsina amb la seva neta Maria Teresa, i, a baix, retrat de Teresa Calsina Soler Dècada de 1970 i d’Antiga Montlló Pont. Dècada de 1950 / a.h.s.
En un Cara a Cara del 13 de març del 1985 amb motiu de la seva jubilació explicava: “Un dia van passar per les meves mans 125 caps. No les vaig pentinar totes jo, eh? Però totes van passar una estona o altra per les meves mans. Ui! Abans es treballava molt. Hi havia dies que dormia tres o quatre hores perquè unes senyores venien a les cinc del matí i d’altres després del cine de la nit. I els diumenges, igual”.
“Sempre anava pentinada a la moda. Abans de fer un cap a la clienta, sempre me’l feia jo. Quan veig aquestes noietes que pentinen però que no segueixen la moda, penso: però com podeu seguir la professió si ni tan sols la sentiu?”
Tampoc criticava les clientes que no tornaven. “No. Mai. Això. Mai. Jo a la clienta l’he apreciada i l’he estimada encara que m’hagi deixat, algunes han tornat, d’altres no, però totes han sabut que la porta de casa era oberta.”
També explicava: “Plego ara per deixar un bon record. No hi ha res més trist que aquelles persones que no saben plegar a l’hora. Si tingués continuadors, potser aguantaria una mica més, però com que no els tinc, més m’estimo plegar ara que encara no em tremola el pols.”
A més a més…
L’abril del 1985, amb motiu de la seva jubilació després de 52 anys de dedicació, va rebre diversos homenatges, un d’ells a la Cava Urpí, on 170 clientes li van regalar flors, un braçalet d’or i un àlbum amb la signatura de 200 clientes, a més de petons i abraçades.
