[Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Aquest dimarts vaig anar a Madrid per acompanyar una clienta a una firma notarial. En l’actual context, i atès el meu accent d’Eugenio quan parlo castellà, no les tenia totes. No obstant això, una vegada més, vaig constatar que la realitat del carrer té poc a veure amb el soroll de sabres mediàtic i amb els quatre exaltats que es manifesten a Ferraz. Ningú em va transmetre, doncs, que li agradés la fruita.
Després de la firma, totes les parts vam dinar al reservat d’un restaurant asturià del barri de Salamanca. Entre clients i assessors érem una quinzena. Curiosament, els sis comensals catalans havíem nascut a Barcelona, però tots n’havíem marxat: uns al Maresme, altres al Vallès. I tots, com jo, enamorats de Madrid. N’envegem la capacitat de conservar la identitat, els establiments emblemàtics, el caràcter… en contrast amb el parc temàtic en el qual s’ha convertit gran part de Barcelona.
José María Lasalle ha escrit que Madrid és una “ciutat fundada sobre el poder”. Barcelona, en canvi, s’ha desenvolupat malgrat el poder. I, per aquest camí, ha acabat esdevenint la capital de la Internacional Papanates, de les causes perdudes i dels comiats de solter de tardor-hivern. Un model que ha foragitat els autòctons.
Vaig aprofitar la tarda per passejar pel barri de Lavapiés. I, mentre esperava l’AVE, vaig fer de la necessitat virtut prenent una excel·lent pale ale casolana a La Caníval. El cambrer, en veure que llegia Le style réactionnaire, de Vicent Berthelier, em va deixar anar: “Molt interessant l’anàlisi del positivisme en el cas de Houellebecq”. Definitivament, Madrid no és Barcelona.
De tornada a Sabadell, he pogut gaudir de la Setmana de l’Emprenedoria. Si llegiu aquest article dijous, encara sou a temps d’assistir al tradicional Cafè Aventura. I, demà divendres, els de la Xarxa Onion organitzem el final de festa. Marta Pontnou, bona amiga d’aquest Diari, ens explicarà com vestir quan exposem el nostre projecte emprenedor.
Sabadell no és equiparable, per dimensió ni jerarquia, a Madrid; però, en la seva mesura, conserva singularitat i orgull de pertinença. I aconsegueix quelcom molt difícil: que els nouvinguts ens el sentim nostre. Algú haurà d’estudiar, algun dia, els efectes socioeconòmics de la diàspora barcelonina tant a la mateixa capital com a les ciutats d’acollida.
