La Maria -nom fictici per mantenir el seu anonimat- es reivindica com una supervivent. Amb 62 anys, el seu relat descriu incomptables escenes de masclisme i maltractament. En el marc del 25-N, Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència vers les Dones, el programa d’enguany a Sabadell ha posat la lupa en una generació que va viure en silenci el patiment, normalitzat per una època passada. Dones que, com ella, són testimonis colpidors d’una batalla malauradament present encara avui.
Explica’m com va ser la teva experiència.
Tinc una memòria molt selectiva i tinc moltes llacunes mentals, a causa de tot allò que vaig viure. Hi ha èpoques, sobretot quan els meus fills eren petits i adolescents, que en el meu cervell hi ha com un buit. La terapeuta em va dir de treballar-ho, però vaig preferir no fer-ho. Vaig viure 20 anys amb un maltractador.
Com van ser els inicis amb ell?
El vaig conèixer amb 19 anys. Ha sigut l’únic home de la meva vida. Analitzant-ho, em vaig adonar que ja era un maltractador abans de conèixer-nos. Però en aquell moment pensava que tot el que em passava era normal. El meu entorn no era l’idoni i em deien que era com un meló que havia d’encetar per veure si era bo o dolent i que, després, era per a tota la vida. Després de sis anys de nuvis, ens vam casar. Vas sucumbint a tots els desitjos de l’altra persona, però quan estàs a dins no ho veus.
Quin tipus de conductes m’he d’imaginar?
Era una barreja de situacions. Hi havia violència física, però no només perquè em toqués. Trencava mobles, picava la paret… aquesta actitud t’està dient ‘la pròxima seràs tu’. Evidentment, hi havia una violència sexual, que està molt amagada. Es normalitza que és el que toca. Però no. Les violacions van ser habituals. I ho havia normalitzat. També hi ha violència econòmica, perquè tot ho controlava ell i havia de tenir el seu vistiplau. A banda, els silencis, menyspreus, dir-me que jo no era ningú… Em va allunyar de tot el meu entorn. Estava aïllada dels amics i la família per ell. Però de cara a la gent, era la parella perfecta. Quan ha anat passant temps, he vist que era un maltractador de manual.
No vas trobar figures al teu entorn per advertir-te?
No. Va arribar un moment que el meu cos es va negar a viure. Un dia em vaig llevar cega. Com això, molts altres mals físics. Paràlisis d’estómac… tots els que puguis imaginar. Vaig anar a cinc metges diferents, de totes les especialitats. Em van dir: ‘t’estàs morint. Has de sortir del lloc on estàs’. I això em va fer obrir els ulls. Quina culpa tenien els meus fills? A ells també els ha manipulat i maltractat. Vaig dir ‘No, d’aquesta me’n surto encara que sigui arrossegant-me’.
Com ho vas fer?
Vaig anar a l’Ajuntament de Sabadell i em va rebre una dona. Devia ser cap als 2000, però no sé dir l’any exacte. Em van donar un telèfon i una adreça i em vaig presentar allà. La terapeuta, només veure’m, em va dir que havia de deixar la relació. L’impacte és fort, però vaig veure que si no sortia jo, arrossegava els meus fills, que era el que m’importava. Hi anava d’amagat. Allà vaig fer una reconstrucció. Vaig aprendre a desaprendre allò que ens han inculcat culturalment que hem de normalitzar i assumir. També venien els meus fills, a teràpia. Ens inventàvem excuses per sortir de casa. Mentides per poder anar-hi. Fins que li vaig dir que ens separàvem.
Com ho va rebre?
Em va dir que estava boja. Que no ens separaríem. Vaig parlar amb un advocat i també em vaig vincular amb l’associació on ara treballo. Va ser una època molt dura. Inconscientment, va suposar tornar a viure coses que jo pensava que ja tenia enterrades, però no era així. La seva agressivitat va ser molt més crua. Però me’n vaig sortir. I aquí estic. Ha costat molts anys de sacrificis i teràpia.
En algun moment perds el contacte amb ell?
No. Després vaig saber que m’havia posat fins i tot un detectiu privat. M’amenaçava amb treure’m els nens, la casa i tot. Quan li vaig dir que em volia divorciar, em va dir que se suïcidaria. La meva resposta no li va agradar massa, perquè li vaig dir: ‘mira que bé, cobraré de viuda i els teus fills l’orfandat. Intenten manipular-te, fer-te xantatge emocional, econòmic…
Quin vincle ha quedat?
Per mi, no és res meu. No és el meu ex. És el pare dels meus fills. I prou. A ells mai els he parlat malament del seu pare. Ho van viure en la seva pròpia pell. Fins i tot la meva filla em va preguntar un dia si el seu pare em violava. I li vaig dir la veritat. Ella veia coses que no li quadraven. Però em va sorprendre la seva maduresa per arribar a fer-me aquesta pregunta, identificar-ho i no enfonsar-se.
Actualment, tens por?
Ara soc la dona més feliç del món. Tinc feina, tinc una colla d’amics fenomenal. Les meves dones [de l’associació], que són la meva família. M’he tornat molt selectiva.
Això és que ara et valores…
Tinc el llistó molt alt. Hi ha amigues que em diuen que per què no tinc parella. No em cal un home al costat per ser feliç. Qui em mereixi, s’ho ha de guanyar.
No has tingut més parelles?
Et castren, mentalment. No soc l’única. Moltes dones estem castrades mentalment. Costa molt trobar algú, tot i que hi ha bons homes i conec casos de dones que han refet la seva vida. Però han d’estar a l’altura.
El teu paper ara se centra a ajudar altres dones?
Sí. Sempre dic que dono per bo tot el que he passat per poder arribar fins aquí. No sabia que era tan forta com soc. La vida m’ha ensenyat que hem de superar-nos contínuament i buscar nous objectius. Allò que ens fa feliç. No em desvincularé mai d’aquestes dones i gràcies a elles estic aquí. Com moltes altres, que fins i tot han intentat suïcidar-se. Nosaltres soles no podem sortir d’una situació de violència, perquè no tens les eines necessàries. Anar a la terapeuta, la psicòloga o l’assessorament jurídic va servint per adonar-te que tu no ets el bitxo raro.
