Imatges de retrat de Francesc Izard i Bas, Manufacturas Carol, S.A., La Electricidad, S.A., i imatge de la Torre de l’Aigua en construcció / a.h.s.
El passat 29 de novembre es va celebrar a la Delegació del Vallès d’Enginyers Industrials de Catalunya un acte de record i d’homenatge a la figura del senyor Francesc Izard i Bas, enginyer industrial, empresari i una de les personalitats més importants de la primera meitat del segle XX a Sabadell. Un homenatge tan just com necessari.
Si fou important la seva figura ho indica el fet que, en vida, quan comptava 43 anys, l’Ajuntament de Sabadell el va honorar posant un carrer amb el seu nom. Era el mes de juny del 1915. Va ser el primer sabadellenc que va poder veure i viure aquest honor.
El nom de Francesc Izard va unit a altres noms inequívocament sabadellencs com el Vapor de l’Infern, Cal Jepó, Ca la Gràcia, la Torre de l’Aigua i, també, el Banc de Sabadell.
Les condicions d’enginyer i de manyà li proporcionaven amplis coneixements tant de la indústria tèxtil, especialment la cotonera, com de la del metall. Pel que fa al tèxtil, va projectar diverses instal·lacions industrials, com per exemple la nova seu de Manufacturas Carol, S.A., coneguda com a Cal Jepó Nou, una fàbrica que va esdevenir un exemple i un model per a tothom. Per la seva perfecció era considerada la millor de Catalunya. També va projectar una part important de les instal·lacions de la indústria cotonera catalana, així com diverses xemeneies per a vapors. Va assessorar diferents empreses i companyies. En una d’elles, La Electricidad, S.A., coneguda popularment com a Ca la Gràcia, hi va esmerçar el millor dels seus coneixements tècnics, amb visió a llarg terme en tots els aspectes no solament constructius.
A part de l’àmbit merament industrial, amb els seus projectes Francesc Izard va solucionar greus problemes que afectaven la vida i el creixement de la ciutat. Preocupat per la salubritat ciutadana i el creixement industrial i molt conscient de la manca d’aigua, va aconseguir elevar l’aigua del Ripoll al pla de la ciutat, fet que va propiciar la construcció de la Torre de l’Aigua. Va ser, també, l’autor del projecte del túnel de tren elèctric que la companyia i l’Ajuntament volien fer passar per la superfície. Compromès políticament amb la seva ciutat, va dimitir del seu càrrec a l’Ajuntament, l’any 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera per desacord amb la Comissió de Foment per les ingerències del delegat governatiu. L’any 1926, durant la greu crisi del Banc de Sabadell, dut per la seva característica fermesa i juntament amb altres prohoms i interventors, no van parar fins a solucionar la delicada situació.
El currículum de Francesc Izard està compost per una llarga relació d’encerts tant en el seu vessant d’enginyer industrial com en el de ciutadà compromès.
Francesc Izard i Bas va néixer a Sabadell el 18 de febrer del 1872. Va anar al col·legi del pedagog Francesc Bellapart i més tard als Escolapis, que aleshores estaven ubicats a la plaça de Sant Roc, l’actual Ajuntament. Es va formar com a enginyer a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, en l’especialitat de mecànica, i va aconseguir el títol l’any 1895. Va fer pràctiques a la Maquinista Terrestre i Marítima. Havent après l’ofici de manyà al taller mecànic familiar fundat pel seu avi matern, Francesc Bas i Tarré, quan l’any 1897 es va fer càrrec de l’empresa, hi va introduir les millors tècniques de la indústria metal·lúrgica, des de llavors es va conèixer com a Successors de Francesc Bas.
L’any 1896 es va casar amb Antònia Llonch i Estany i varen ser pares de vuit fills: l’Arnau, la Maria, el Francesc, el Rafel, la Maria Josepa, la Maria Antonieta, la Cristina i la Mercè.
Quan es tancava al seu despatx per estudiar una feina o un problema, s’oblidava fins i tot de les hores que assenyalava el rellotge
Com a tinent d’alcalde i membre de la Comissió de Foment de l’Ajuntament de Sabadell entre els anys 1912 i 1913, va ser l’impulsor i autor del projecte d’elevació de les aigües del riu Ripoll al pla de Sabadell. Conscient del que significava la manca del líquid element, tant en l’àmbit domèstic com en l’industrial, després d’un profund estudi i diversos experiments, va aconseguir elevar l’aigua procedent del Ripoll. El mecanisme consistia en unes mines d’absorció –situades sota les graves del riu–, un pou per recollir l’aigua, una bomba i un motor per elevar-la fins al pla de la ciutat. Quan el sistema va entrar en funcionament l’any 1913, l’aigua es conduïa fins al Templet de les Aigües, avui desaparegut –situat entre els carrers de Vilarrúbias, el Taulí i Sant Miquel–, on hi havia els clarificadors.
Aquell èxit i les millores tècniques i els avenços mecànics i elèctrics varen propiciar la construcció, cinc anys després, d’un nou element: la Torre de l’Aigua. Francesc Izard va impulsar i va participar en el projecte de construcció de la Torre de l’Aigua, en què l’aigua recollida s’emmagatzemava en aquest dipòsit elevat per després distribuir-la per la ciutat. Un dipòsit de 300 metres cúbics de capacitat per abastir milers d’usuaris. Situat a 25 metres d’alçada per assegurar una pressió de 2,5 quilograms per cm2. Una de les primeres obres de formigó armat.
La torre es va coronar el 1918 i es va inaugurar a l’agost per la Festa Major. Es va posar en marxa l’any 1922. La inversió fou de 104.422,70 pessetes.
Anys més tard, quan aquesta solució tampoc donava el cabal suficient per a la ciutat, i va ser necessària la creació de la Companyia d’Aigües de Sabadell, S.A. i portar aigua des de Vallvidrera, Francesc Izard hi va participar de forma ben eficaç.
També va participar en la resolució d’una qüestió conflictiva. La seva aportació i el seu projecte van ser claus per solucionar un problema que feia dos anys que s’anava enquistant, l’arribada del tren elèctric fins a la Rambla.
El ferrocarril elèctric, que havia arribat l’any 1922 al barri de Gràcia, a prop de la Mata, era un cúmul de disputes. Des d’aquell punt fins a l’actual plaça del Gas, estava previst que anés per la superfície, així ho tenien previst la companyia i l’Ajuntament. L’oposició republicana no hi estava d’acord, pel perill que representava la circulació del tren per espais estrets i els passos a nivell necessaris, una a la carretera de Molins de Rei i l’altre a la de terrassa. L’argumentació i la intercessió de Francesc Izard va convèncer tothom i es va aprovar el seu projecte, un túnel subterrani fins a la Rambla. Les obres es van iniciar el març del 1924. El primer tren havia d’arribar a la Rambla el diumenge 20 de setembre del 1925.
Quan, l’any 1926, el Banc de Sabadell es va trobar en una delicada situació financera, juntament amb altres sabadellencs de pro no van descansar fins que es va superar l’escull. Des del primer moment el senyor Izard va fer costat al seu amic de tota la vida, el senyor Ferran Casablancas i Planell, i ambdós conjuntament i amb el suport d’altres amics, a més de les gestions pertinents, van arribar fins i tot a fer guàrdia al peu de la porta del Banc per dissuadir tots els que preocupats pels rumors que corrien de boca en boca anaven a retirar el seu compte corrent. El senyor Izard que feia deu anys que era a la Junta de Govern del banc i el senyor Ferran Casablancas tenia un prestigi i argumentacions per portar al convenciment de molts compte-correntistes que si retiraven els diners la fallida seria inevitable. A alguns fins i tot els van convèncer que el que havien de fer era augmentar els seus dipòsits. L’actuació del senyor Izard i la de molts altres sabadellencs va ser decisiva per a la continuïtat del Banc.
El senyor Francesc Izard era cara ferreny, greu. Tenia el color de la pell d’un to bru pujat. Era de parla decidida, concloent i categòrica. En l’exercici de la professió era primmirat, conscienciós, exigent amb ell mateix i amb els que compartia feina i responsabilitats. No donava mai per resolt un projecte o un estudi que personalment no hi hagués repassat els més petits detalls.
El senyor Izard anava envellint però tenaç i constant va treballar fins que les forces li ho van permetre. De vegades, a la tarda anava a Barcelona per motius de feina, però a mesura que va anar envellint i anava retirant-se de les seves ocupacions professionals, el fet d’anar a Barcelona va esdevenir un fet quotidià. Mentre les cames li ho van permetre, molts dies passejava fins a la plaça de Catalunya i repartia una paperina de veces als coloms, reposava una estona i tornava cap a casa a entrada de fosc.
Un dia el senyor Paco no va veure’s en cor d’anar fins a l’estació de la Rambla. Va quedar-se a casa, on la lectura i la música posaven un cert consol a la seva vellesa.
La seva vida va anar escolant-se a poc a poc, fins al 24 de juliol del 1957, quan va finar. Tenia 85 anys. Amb la seva mort, Sabadell perdia un ciutadà exemplar, un lluitador incansable i un enginyer dels de més prestigi de Catalunya.
A més a més…
Fou per consell de Francesc Izard que l’invent dels grans estiratges per a la filatura l’apliqués Ferran Casablancas a la indústria del cotó, en lloc de la llana, que era el previst per ser el propi de la seva indústria.
