[Josep Gisbert, periodista]
Aniria sent hora que a Catalunya les coses es tornessin a anomenar d’una vegada pel seu nom. Des del fiasco de la fictícia declaració d’independència de l’octubre del 2017 –la pantomima dels dies 10 i 27–, el país ha deixat de tenir partits i dirigents polítics independentistes, i malgrat això a les forces protagonistes d’aquella ensulsiada –sobretot ERC i JxCat, com a hereva del PDeCAT, però també la CUP– se les continua definint com a tals. Per què? Qui beneficia fer veure i creure que hi continua havent formacions independentistes quan la realitat és una altra? Qui volen enganyar?
Concedint-los a totes el benefici del dubte que abans del referèndum de l’1 d’octubre n’haguessin estat, d’independentistes, per convicció o per necessitat, el cas és que a partir d’aquell dia van deixar de ser-ne i, tot i això, elles mateixes han sigut les primeres de mantenir la denominació. Els mitjans de comunicació, tots els actors de l’establishment català i espanyol, fins i tot els adversaris més recalcitrants, han participat activament de la comèdia i els han continuat considerant partits independentistes. I aquesta és la situació actual, en què ERC, JxCat i la CUP passen per independentistes tot i ser només forces polítiques autonomistes o, com se les anomena des que el 2012 es va posar en marxa el procés català, processistes.
És ben legítim que JxCat i ERC –de la CUP ja ni val la pena perdre el temps parlant-ne i menys ara que s’està refundant– hagin optat per tornar a la senda de l’autonomisme un cop s’ha constatat el fracàs de les apostes respectives per la independència. Res a dir-hi. Però el problema no és aquest, el problema és que es presenten com el que no són. Deu ser que potser temen quedar-se sense la parròquia que van arreplegar precisament durant els anys del procés sobiranista, entre el 2012 i el 2017, i que a les últimes conteses electorals –les municipals del maig i les espanyoles del juliol– els ha començat a abandonar i que a les pròximes –les europees del juny del 2024 i les catalanes de començament del 2025– ho continuarà fent a la vista de la seva incapacitat per reaccionar.
I és que ells ja han fet els seus càlculs per continuar tirant de la rifeta com han fet fins ara. Enterrada definitivament qualsevol opció d’independència durant uns quants anys –si no unes quantes generacions–, l’amnistia pactada amb el PSOE els ha de permetre tornar a fer vida política normal –amb permís, és clar, de la caverna espanyola, que els la farà gruar a base de bé–, que vol dir, entre altres coses, presentar-se a les eleccions. És el que JxCat ja té clar que farà Carles Puigdemont com a candidat a la presidència de la Generalitat i no seria estrany que ERC acabés fent el mateix amb Oriol Junqueras. Tots dos tornarien a la primera línia de la política autonòmica com si res no hagués passat i es continuarien barallant per veure qui arriba primer que l’altre, amb la diferència que aquesta vegada, al contrari de la situació que es va produir arran dels comicis del 27 de setembre del 2015, el que és més probable és que els números per governar no els surtin i s’hagin d’espavilar per mirar que el guanyador a les urnes el 2025 –ara tot indica que serà el PSC, però en política més d’un any és una eternitat– els accepti de comparsa a fi i efecte de no quedar despenjats del tot.
Malgrat tot plegat, tanmateix, la massa crítica de l’independentisme a Catalunya hi continua sent. Desmobilitzada pels partits i cansada d’aquests partits. A l’expectativa que un nou partit, o partits, i un nou líder, o líders, que ara no se sap on són ni si hi són, agafin les regnes i posin de debò rumb a la independència. Això és justament el que més temen ERC i JxCat. El seu cas és la viva imatge que, a diferència del que diu la dita, hi ha cops que el nom sí que fa la cosa.
