David Fernández Fenoy desprèn energia des de primeríssima hora. Així ho hem pogut comprovar, per exemple, els periodistes de la redacció del Diari de Sabadell que hem rebut la seva visita puntual a la plaça de Ricard Simó per fer entrega dels diaris de la jornada. Des dels 17 anys, treballa com a repartidor. “Em van fer una prova [a Sedisa] i de seguida hi vaig entrar”, resumeix amb la naturalitat que el caracteritza. Durant un temps, va fer una pausa, però de seguida va reprendre la ruta. “És tota una vida repartint subscripcions”, diu.
El David és d’aquells que, dit popularment, s’encarrega de posar els carrers de la ciutat ben d’hora. “Normalment, em llevo abans de tres quarts de quatre i a les quatre i poc ja soc a la feina”, relata sobre com és el seu dia a dia. Durant la jornada, recorre tots els racons per intentar que ningú es quedi sense el seu exemplar. Moltes vegades, a cop de pedal, un transport que ha anat canviant els darrers anys. “Amb bici no faig soroll, és més ecològic i es gasta menys. A més, hi ha molts carrers de vianants i així és més fàcil accedir-hi”, admet. Més d’un centenar de diaris arriben pel porta a porta. Les seves jornades esdevenen sovint autèntiques etapes del Tour de França a trenc d’alba. “Hi ha dies que faig deu quilòmetres. Així estic en forma”, somriu.
David Fernández, repartint diaris a Sabadell | Victor Castillo
Tot i que les rutes el porten cada dia per la ciutat veïna de Terrassa, es reivindica com un sabadellenc de tota la vida. “Vaig néixer a la ronda d’Orient. Soc de les cases del Garcia i des dels 20 anys visc a l’Eixample”, rememora sobre el seu vincle amb la ciutat. Amb 49 anys, ha acumulat una experiència única, observant realitats -com durant el confinament- que només ha pogut descobrir ell, mentre la ciutat dorm. La feina, a més, li ha permès conèixer tots els carrers de la ciutat i la seva evolució. “Si miro enrere, ha canviat molt tot”, detecta.
No és periodista, però té a mà una pila de diaris privilegiada cada matí, gairebé abans que ningú. Tot i això, reconeix, no té temps ni tan sols d’obrir-los. “Miro totes portades i llegeixo els titulars, això sí. Estic super actualitzat! [riu]”. Si anotés totes les anècdotes viscudes, podria omplir qualsevol diari… o escriure un llibre. “M’han robat la bicicleta diverses vegades. I com aquesta, moltes historietes. Ens ha passat de tot”, diu. De moment, aposta per continuar recopilant-ne de noves. I compaginar-ho amb les hores que passa al seu hortet. “Fa quinze anys que el tinc i és una vàlvula d’escapament. Em serveix de teràpia. Faig agricultura ecològica i estic aprenent”, avisa. “Diaris, hortet i tranquil·let”, sintetitza amb l’esperit alegre que el defineix.
