Fotos: de dalt a baix, manifestació a les Pistes d’Atletisme durant la vaga general a Sabadell. 26 de febrer del 1976. Manifestació durant la vaga general. Sabadell, 26 de febrer del 1976. vaga general a Sabadell. Concentració a les Pistes d’Atletisme. 26 de febrer del 1976. I assemblea a les Pistes d’Atletisme durant la vaga general de Sabadell. 26 de febrer del 1976 / Xavier Vinader Sánchez / a.h.s.
Aquell any era de traspàs, vol dir que el febrer també tenia un dia més. Un febrer del 1976 que va mantenir els sabadellencs en tensió unes quantes jornades i, com va quedar escrit, Sabadell va viure un dels capítols més intensos de la seva història.
Cada setmana hi va haver manifestacions multitudinàries i corredisses de debò. Una de les manifestacions, concretament la del dijous dia 19, va acabar amb ferits greus i va ser titllada per les autoritats d’aleshores com “La més greu alteració de l’ordre públic en els darrers quaranta anys”. Al cap d’una setmana, el 26 de febrer, també dijous, la vaga general va posar fi a tot un mes de mobilitzacions.
Un opuscle amb el títol “SABADELL: el pueblo unido… de Dionisio Gimenez Plaza, va ser el primer a parlar d’aquells esdeveniments. L’any 2012 va aparèixer el llibre de Xavier Vinader Quan els obrers van ser els amos, de Pagès Editors, un document que, com diria l’autor, “és un text històric fruit d’un moment molt determinat. Escrit al peu del canó informatiu, amb l’estil i el llenguatge d’una època marcada pels traumatismes. Una època, afortunadament, llunyana.”
Després de la mort del dictador, les autoritats franquistes no només no donaven mostres d’intentar una sortida democràtica, ans al contrari, s’entossudien en l’aplicació de la seva política i a seguir la doctrina del Movimiento Nacional. Xavier Vinader explica al seu llibre que el mateix alcalde Burrull havia manifestat: “Que nadie dude que los alcaldes de Franco podemos seguir en el puesto”. Per aquesta raó, moltes entitats sabadellenques demanaven la seva dimissió.
La vaga general del dijous 26 de febrer del 1976 va ser la culminació d’un mes ple de reivindicacions, manifestacions i corredisses
A més, aquells dies es vivien moments difícils en diversos aspectes; la crisi del tèxtil pel tancament d’empreses que s’acollien al Plan de Reestructuración y Ordenamiento de la Industria Textil Lanera; la difícil situació de l’ensenyament, en què els mestres demanaven salaris dignes i els pares demanaven millores; el ram del metall també demanava millores. En general, es vivien uns dies tensos.
Una manifestació pacífica, en què alumnes de primària, acompanyats de pares, mares i professors, reivindicaven una escola per a tothom i gratuïta i ajuda als mestres, va ser brutalment reprimida per la policia. El caos i la confusió van ser tals que la canalla deixava anar els globus reivindicatius i fugia espaordida, sense saber on anar, mentre els pares i els mestres, que no podien controlar la situació, no s’ho podien creure, no podien entendre el motiu de tanta duresa per part de la policia. Això era el 13 de febrer del 1976. El dia abans, milers de manifestants havien demanat la dimissió de l’alcalde Burrull.
El fet que la policia actués de forma tan desproporcionada va fer que moltes entitats convoquessin una manifestació de protesta per al dijous següent, el 19 de febrer. Una manifestació que es va organitzar alternativament entre les vuit i les deu de la nit per diversos punts de la ciutat, entre els quals hi havia els següents: plaça Dr. Robert, passeig General Primo de Rivera i passeig Manresa (diversos grups de manifestants sense organitzar una gran massa). Més nombrosos al carrer de Sant Cugat, ronda Alcázar de Toledo, on van col·locar contenidors a la calçada per interrompre el trànsit de vehicles, fins que van ser retirats per la grua municipal.
Altres grups es van organitzar pel carrer de Garcilaso i plaça Granados, creuant la via Massagué i dirigint-se per Vilarrúbias fins a la Creu Alta. A la plaça de la Creu Alta va ser col·locada una pancarta en un autobús. Intentant bloquejar aquella demarcació, els manifestants van tallar la circulació a la ronda Ponent, entre Calderón i plaça de Catalunya, mitjançant tubs de ferro, caixes de fusta i grans pedres.
La policia armada, dotada amb “moderns aparells dissuasius antiavalots”, va efectuar diverses càrregues i va llançar bales de goma que van ocasionar ferides a diversos manifestants.
Andrés Quero Almansa, operari calderer, de vint-i-quatre anys, va estar sis dies ingressat a la Clínica de Santa Fe. El comunicat clínic parlava de commoció cerebral i contusions diverses. Passats molts dies, encara se li podien apreciar, des de l’espatlla fins a les natges, tots els tons de la gamma dels violetes, liles i morats, des dels més clars als més obscurs.
No va ser l’únic ingressat, ni el més greu. Manuel Rodríguez Arcos, secretari del Jurat d’Empresa d’Unitat Hermètica, va rebre l’impacte d’una bala de goma a la nuca. El van ingressar a la clínica extremadament greu. Va estar internat a l’UCI i la seva vida va estar en perill. Havia rebut l’impacte al començament del passeig Manresa, just uns metres més amunt d’on havien apallissat Andrés Quero i uns minuts més tard.
Més amunt, també, al carrer de les Valls, va rebre un impacte, aquesta vegada a la cara i d’una granada de gas lacrimogen, el professor d’anglès David Wilson, mentre mirava per una finestra. Va ser ingressat amb ferides de pronòstic reservat. Va morir uns mesos més tard a conseqüència de les seqüeles. També va ser ingressat el jove Angel Redondo amb ferida greu en un ull, amb possibilitat de perdre’l, ocasionada per una bala de goma.
Van ser atesos, també, Javier Buisán Calleu, de quatre anys, Ramón Centelles Rodríguez, de catorze, i Emilio Ovejero Cano, de dotze. Hi va haver molts més ferits, més d’una vintena, que van ser atesos a Santa Fe i al dispensari, però que no va ser necessari el seu ingrés.
Aquell vespre els agents de la policia d’antidisturbis, amb la seva desmesurada actuació, van deixar Passeig amunt un reguer de víctimes. L’extrema violència exercida utilitzant porres, bales de goma i granades de gas lacrimogen va encendre, encara més, els ànims de la ciutadania. Sabadell no es mereixia aquell tracte. Les autoritats que van ordenar aquella repressió s’havien equivocat de forma lamentable i criminosa.
La setmana següent es van repetir les aturades. De fet, les primeres aturades havien començat el 4 de febrer, a l’empresa ASEA-CES, per demanar més seguretat als llocs de treball arran de la mort per accident de l’operari Patrici Matencio.
La idea de vaga general s’anava estenent, les empreses buides, la gent al carrer. Dia rere dia, la consciència general, pels fets del dia 19, anava passant de la incredulitat a la indignació. Es va constituir la Comissió Inter-rams, formada per onze delegats sindicals que representaven els diferents rams. Aquesta comissió havia de representar els treballadors i dur les seves inquietuds i reivindicacions a les autoritats.
El consistori municipal va signar un document amb el títol de Manifiesto a los sabadellenses. Democracia con seny-representatividad-catalanidad, en què justificava:
“D’altra banda, a la vista hi ha el ritme accelerat que s’ha imprès, els darrers anys, la construcció d’escoles i centres d’ensenyament mitjà i professional; a la construcció d’habitatges amb una fórmula inèdita que proporcionava un fi eminentment social; les places, jardins i parcs públics instal·lats; la ingent ordenació i senyalització del trànsit; la modernització d’accessos; obtenir una autopista lliure de peatge; les instal·lacions esportives que utilitzen milers d’escolars sabadellencs i adults; les obres de clavegueram, pavimentació i il·luminació dels nostres carrers, incloent-hi els barris perifèrics. I això malgrat la penúria econòmica que és proverbial en aquest, com a la generalitat d’ajuntaments.
Entenem que la nostra actuació només es pot justificar per un full de serveis i aquest full de serveis considerat sota mena d’història i no sota el mesquí prisma de l’anècdota que s’utilitza amb mala intenció”.
El dijous 26, Dijous Gras, l’aturada a Sabadell va ser general i total. Milers i milers de treballadors es van concentrar, a partir de migdia, a les pistes d’atletisme en una assemblea multitudinària. Una de les intervencions més aplaudides va ser la del sindicalista Jerónimo Vázquez Rey. Es van llegir desenes d’adhesions. Malgrat la gran concentració de personal, el comportament va ser extremadament cívic.
Un gran cop d’efecte es va donar, a mitja tarda, quan van arribar els membres de la Comissió Inter-rams acompanyats de l’advocat Antoni Farrés juntament amb els vaguistes alliberats dels onze que havien estat detinguts les jornades anteriors. Es va anunciar que els restants serien alliberats tan aviat com fos possible.
Aquella nit, l’alcalde José Burrull va presidir per darrera vegada el ple municipal, el governador Salvador Sánchez Terán li va concedir permís per quedar-se al marge de l’activitat municipal. Es va posar fi, durant uns mesos, a les aturades, manifestacions i aldarulls. S’havia tapat la ferida, però no s’havia guarit el mal. Sis mesos i mig més tard, hi va haver la vaga del Metall.
A més a més…
Era tan exagerat i fora de lloc el concepte que tenia dels fets el ministre de l’Interior Don Manuel Fraga Iribarne, que no va dubtar a qualificar-los de gravíssims, i amb una desafortunada comparació va arribar a dir: “Sabadell es Petrogrado”.
