És un dels fenòmens del cinema de llengua espanyola dels últims temps. La sociedad de la nieve, de Juan Antonio Bayona, fa camí de ser la pel·lícula de parla no anglesa més vista de la història de Netflix, amb més de 80 milions de reproduccions. Està nominada a dues estatuetes als Oscar –millor pel·lícula internacional, maquillatge i perruqueria–, que es podrien sumar a un gran palmarès als Goya, on va aconseguir tretze premis, entre els quals hi ha la direcció de Fotografia de Pedro Luque.
La distinció també és un reconeixement a Miquel Calvo (1991), cineasta sabadellenc, que va formar part de l’equip de la pel·lícula com a operador de càmera de dron. Van ser sis mesos de gravació, la majoria a Sierra Nevada, per recrear una de les cròniques de supervivència més recordades del segle XX: el miracle dels Andes. La història dels vius, que van subsistir 72 dies en un lloc inhòspit a més de 4.000 metres, però sobretot un homenatge a tots aquells que no ho van poder explicar.
La sociedad de la nieve s’hagi convertit en un autèntic fenomen de masses. T’ho esperaves?
Juan Antonio Bayona genera expectatives, és clar, pels seus precedents: Un monstruo viene a verme, Lo imposible… Des del dia 1 de gravació vaig veure que La sociedad de la nieve seria una pel·lícula inusual. Cada dia érem 300 persones a Sierra Nevada, que pujàvem amb retracks fins a una cara de la muntanya verge, a fora pistes, i allà passàvem tot el dia… Tota una superproducció.
La pel·lícula ha estat premiada amb tretze premis Goya. Un d’ells reconeix la direcció de fotografia. Te’l sents teu també?
Home, vols dir? Potser sí, una mica. No hi ha molts operadors de càmera en una pel·lícula, i de dron encara menys, i haver pogut treballar de costat amb el Jota [Juan Antonio Bayona] i el Pedro [Luque] és molt maco, i es mereixen tots els reconeixements.
Com és un dron per a cinema? Com vas acabar especialitzant-te en això?
És molt més gran que els habituals, perquè han de portar una càmera de cine. Els plans són com una coreografia de tres: el director, que t’explica allò que vol, el pilot del dron i jo, que opero la càmera. D’aquest treball en equip en surt un pla. I com vaig acabar en això? Doncs mira, vaig fer un màster en Cinematografia a l’Escac i l’any 2017 un amic que treballa a Octocamvision, una empresa de drons de Rubí, em va dir que tenien una divisió de cinema, vaig fer la prova i aquí estic. Per cert! El primer dron que vaig veure va ser un per portar càmeres de cine! No n’havia vist mai!
El dron amb què es van gravar escenes de ‘La sociedad de la nieve’ / CEDIDA
La història real va passar als Andes. Com és que es va gravar a Sierra Nevada? Per què es fan alguns plans amb dron i no amb helicòpter?
Cinematogràficament funcionava i logísticament era possible. Tinc entès que el director de Fotografia –el meu cap– li agradava molt la llum de Granada i, a banda, pensa traslladar tot l’equip era tot un repte… Una càmera en un dron funciona igual que en helicòpter com a eina narrativa. Et presenta molt bé els espais o per a plans generals per començar seqüències, amb un cost econòmic més baix.
Part de l’equip de gravació, a Sierra Nevada, amb Miquel Calvo al centre / CEDIDA
Gravar amb dron a tanta altitud i durant mesos devia ser molt complicat.
Abans de començar ja sabia que seria molt bèstia, molt dur. Acostumo a participar en produccions en entorns més controlats i amistosos i, clar, quan et diuen que passaran quatre mesos entre 2.500 i 3.000 metres penses: ‘Ojo, cuidao’. Vam gravar a ple hivern, amb dies de mal temps, a temperatures sota zero. Vaig formar part de les tres unitats de la pel·lícula, també una que es deia L’expedicionària, un equip de quinze persones que va pujar al cim de la muntanya a gravar.
Déu n’hi do…
Un dia, quan em vaig veure pujant amb unes cordes enmig d’una tempesta, vaig pensar: ‘Més que una pel·lícula, això és un repte d’alpinisme!’ [riu]. Per als drons també va ser tot un desafiament: algun dia fins i tot vam trobar gel a les pales. A banda, a mida que puges d’altitud, la densitat de l’aire baixa, i necessites més potència per generar sustentació. I com més fred, pitjor rendeixen les bateries. Teníem cinc minuts per gravar en comptes dels vint de què disposem en altres entorns!
Miquel Calvo, durant la gravació de ‘La sociedad de la nieve’ a Sierra Nevada / CEDIDA
El lloc inhòspit i dur dels Andes es va colar en el rodatge, doncs.
Totalment. Es va aconseguir un entorn molt realista, tal com volia Bayona. Jo encara que anava sempre tapat i tenia un caldo calent, però els actors van tenir fred, gana, i tot enmig de la neu. Durant la gravació van passar per una transformació física molt bèstia, es van aprimar molt. Recordo que els hi servien el menjar a part i em fixava en les racions i em deia: ‘Mare meva!’. De fet, l’últim que es va gravar va ser el principi de la pel·lícula i vam haver d’esperar tres setmanes perquè els actors tinguessin temps d’engreixar-se.
Sierra Nevada va ser el centre del rodatge, però també es va gravar en el lloc real de l’accident, enmig de la Vall de les Llàgrimes, a la serralada dels Andes. Hi va haver feina del dron?
Sí, però no vaig ser jo. Hi va anar l’Arnau Espejo, part de l’equip de gravació de dron, que també és sabadellenc, per cert! La gravació als Andes es va fer al principi de tot, a més de 3.000 metres, i va suposar tot un rècord: segons ens va dir el fabricant del dron, Freefly, ningú havia fet volar l’aparell més alt a tot Sud-amèrica. Quan veus la pel·lícula pots pensar: ‘Què és Sierra Nevada i què són els Andes?’, de fet són els dos llocs. L’equip d’Efectes Especials són uns genis i van canviar el fons de les escenes perquè semblés el lloc de l’accident.
Hi ha una escena molt memorable, que és quan els helicòpters s’enlairen per anar a rescatar els supervivents des de Xile. És gravada per tu o són efectes especials?
No és un efecte especial! Volien una escena espectacular, un pla gravat a prop dels helicòpters, fer amb el dron. Vam haver de parlar amb els pilots i explicar-los cap on volaríem l’aparell per evitar un accident. No recordo si va sortir a la primera o a la segona, però vam resoldre-ho molt ràpid.
Una de les escenes gravades amb dron / NETFLIX
Acostumeu a repetir?
Depèn de la importància de l’escena i del temps disponible. Per exemple, un pla llarguíssim per posar els crèdits inicials en una pel·lícula té molta importància i, per tant, es repeteix tants cops com calgui. En canvi, si és una escena poc destacable i se’t fa de nit, doncs amb una vegada n’hi ha prou.
Com és Juan Antonio Bayona en la distància curta? Vas passar nervis per treballar amb ell?
Saps aquelles pel·lícules clàssiques del Charles Chaplin que en els crèdits surt: ‘Actor: Charles Chaplin; director: Charles Chaplin…’ i només falta que digui música: Charles Chaplin? Doncs així és ell. Té una visió claríssima del que vol explicar i intervé en tots els departaments. És molt rigorós i no es conforma amb menys. Les imatges aèries que jo he aportat a la pel·lícula les vaig fer amb ell al costat, amb la sensació de construir un edifici pedreta a pedreta, totxo a totxo. Sobre els nervis, doncs bé, sobretot va ser una sensació de tenir el pes sobre les espatlles. Ell ha treballat deu anys per fer La sociedad de la nieve, i aleshores arriba el dia i l’hora en què ets tu qui grava el pla de dron que ell fa una dècada que planifica.
/ VÍCTOR CASTILLO
Els supervivents han participat en el rodatge, amb algun ‘cameo’ i tot. N’has conegut algun?
Un i sense saber-ho. Estàvem rodant l’escena del rugbi, la primera de la pel·lícula, i ell estava mirant el rodatge. Em va explicar que era jubilat, que era una figura una mica coneguda perquè havia estat tingut un programa de motor a la tele durant anys… Com l’Arguiñano dels cotxes d’Uruguai! Quan ens vam acomiadar, se’m va apropar un company i em va dir: “Saps amb qui parlaves?”.
Amb qui?
Fernando Parrado, un dels dos supervivents que va creuar la serralada a la cerca d’ajuda. La seva manera d’actuar em va donar una lliçó. En la gravació d’una pel·lícula que tracta un fet de la seva vida, no hagués estat arrogant dir ‘aquest noi m’interpreta a mi’. I no, aquest senyor va decidir que no es presentaria així, que aquells 72 dies d’horror no defineixen la seva vida cinquanta anys després.
És també el missatge de la pel·lícula: lluita per tirar endavant…
… i també és una oda a l’amistat, però sobretot la pel·lícula dona veu als morts. És molt simbòlic que l’últim a morir, el Numa, sigui el narrador de la pel·lícula i a qui se li dona protagonisme. La sociedad de la nieve és un reconeixement als que no ho van aconseguir.
Abans de ‘La sociedad de la nieve’, vas gravar a la sisena temporada de ‘The Crown’. Quins plans són teus?
Moltes escenes de Saint-Tropez, que realment es van gravar a Mallorca. Pensa que en el cas de The Crown, com és una superproducció, hi havia dues unitats treballant alhora, la King i la Queen. Molt monàrquic tot! [riu]. Jo estava amb la Queen, explicant les vacances de la princesa Diana amb Al Fayed.
Una escena gravada a Mallorca amb dron a la sisena temporada de ‘The Crown’ / NETFLIX
Havies vist ‘The Crown’ abans de gravar la sèrie?
The Crown m’encanta. Vaig gravar la sisena temporada havent vist les cinc temporades anteriors. Quan parlava amb el director, ja sabia què em demanaria abans de dir-m’ho. Teníem com telepatia. Havia interioritzat molt l’estil de la sèrie i per a mi, passar de ser espectador a estar al darrere era com un somni fet realitat. He participat en tota mena de produccions, anuncis, videoclips, ficció, sèries, pel·lícules, però no passa sempre que participis en una producció que t’encanta. És una sort.
Diuen que potser faran una preqüela de ‘The Crown’, des del final de la dècada victoriana fins als inicis d’Elisabet II. T’agradaria participar-hi?
Per descomptat! La sisena temporada és boníssima, boníssima. En alguns projectes audiovisuals tens dubtes de com quedarà al final, perquè no en tens cap certesa. En aquest cas i a La sociedad de la nieve, no en tenia cap dubte i el resultat ha estat espectacular.
