[Josep Mercadé, periodista]
Aquests dies podem veure a la premsa i a la televisió la darrera campanya institucional de la Generalitat de Catalunya. L’efectivitat d’aquesta forma de comunicar és sempre controvertida. És una pràctica utilitzada pels governs de tots els colors polítics que dona un cert rèdit a qui la impulsa.
Aquesta campanya arriba en un moment clau, abans de la incerta aprovació dels pressupostos de la Generalitat per a aquest any i de la llei d’amnistia per part del Congrés. La imatge de la campanya institucional recorda la que es va fer pel referèndum de l’1 d’octubre. En ambdós casos, la imatge són unes vies de tren. Per tant, es desprèn una voluntat de continuar fent via cap a la independència.
El text de l’anunci, però, és explícit quan diu “tenim clara la nostra destinació”, però inversemblant quan segueix “I avancem a tota velocitat”. Ja sabem que en el món de la publicitat els missatges han de ser clars i curts. La llàstima és que la realitat del moment no reflecteix aquesta rapidesa que els creatius intenten plasmar a la campanya. On es fa més evident és a l’espot televisiu amb infinitat de seqüències que es van encadenant com si estigués passant un tren.
Ves per on que en una setmana clau dels pressupostos tenim, d’una banda, Junts per Catalunya plantejant una esmena a la totalitat i, de l’altra, els Comuns dient el tan típic els meus vots valen per cent. Davant de tot això, la ciutadania no acaba d’entendre res del que està passant. Mentre uns preparen els focs d’artifici que hauran d’acompanyar el retorn del president Carles Puigdemont, altres intenten treure la màxima rendibilitat del suport als pressupostos d’Esquerra Republicana. Ho fan mirant cap a les pròximes eleccions al Parlament que, potser, seran més aviat del que ens pensem.
L’escenari que es desprèn de tot plegat no permet avançar a gaire velocitat, sinó tot el contrari. Ja se sap que en política això d’aprovar pressupostos no ven gaire. Però, en canvi, és el que pot fer funcionar un país, ja que es disposa de recursos per fer més coses del que permet la pròrroga dels comptes de l’any anterior. Així estem i, sembla, que així seguirem. Hi ha coses que no canvien i el concepte d’arremangar-nos tots per tirar endavant és poc compartit. Després, quan els resultats electorals es decanten cap a opcions en què predomina la demagògia, es culpa la ciutadania de tots els mals. I això sí que no és avançar a tota velocitat.
