Fotos: autoretrat, 1918. Pallers de Santiga, 1934. Santiga, 1930. En blanc i negre, fragments de la portada de ‘La Vanguardia’ del 4 de març del 1964
Ara fa seixanta anys, el març del 1964, es va dur a terme la primera exposició pòstuma de l’obra de Joan Vila-Puig. Una exposició homenatge a la memòria del pintor que havia mort l’any anterior, el dia 6 de març del 1963. Va resultar un notable i important esdeveniment que es va anunciar a la portada de La Vanguardia del dia 4 de març. L’exposició va tenir lloc al Palau de la Virreina a la Rambla de Barcelona. L’Ajuntament de la ciutat hi va col·laborar cedint les sales superiors de l’edifici.
A la mateixa portada del diari s’explicava que la mostra assumia els caràcters d’un gran esdeveniment dins la vida artística barcelonina, en tots els ambients que havia conquerit Vila-Puig, una autèntica estima cap a la seva persona per les excel·lents qualitats morals i cíviques que l’adornaven, una consideració sincera respecte a la seva obra, fins i tot en el sentiment dels qui estèticament, en aquests temps tan agitats per teories, se sentien més allunyats d’ella. També deia que la integritat de les seves conviccions i la lleialtat amb què les defensava amb els pinzells a la mà, sense claudicacions i amb refermada qualitat pictòrica, el van fer mereixedor del màxim respecte. L’obra que havia deixat era una glossa reiterada del paisatge del Vallès, la comarca nativa, que va interpretar amb austera emotivitat. Va pintar altres paratges, de tot Espanya i d’altres terres catalanes, però va ser el mut llenguatge del paisatge, els camins, els arbres i cases del Vallès el que més intensament parlés al seu esperit de pintor.
En el marc de l’exposició, el dia 6 d’aquell mes, es va pronunciar una semblança del pintor que va anar a càrrec del catedràtic de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi el senyor Miguel Farré, i un concert de la orquestra de Cámara Joan Masia, en què actuaven Santiago i María Gloria Vila-Puig, fills del pintor; el dia 17, una conferència sobre l’art de Vila-Puig pel crític d’art de La Vanguardia i professor de l’Escola de Llotja don Juan Cortés, i també es va projectar el film en color «Vila-Puig», realitzat el 1958 per Santiago Vila-Puig.
Amb el pas dels anys han estat diverses les exposicions pòstumes de l’obra de Joan Vila-Puig. Passats seixanta anys de la primera, aquest mes, es pot contemplar i admirar la mostra Mirades i paisatges. El pintor Joan Vila-Puig a Tàrrega, 1934-1936, al Museu Comarcal de l’Urgell Tàrrega fins el 31 de març d’enguany, una mostra per recordar les jornades de feina del pintor per aquelles terres.
Les estades de treball per a pintar a la vall del riu Corb, l’Urgell i la Segarra del pintor Joan Vila-Puig es varen donar de manera continuada entre 1927 i 1945. Al seu voltant es teixiren unes sòlides amistats i complicitats professionals, que van propiciar intercanvis culturals, accions creatives i compromisos personals, els quals s’estengueren més enllà d’aquest llarg període.
Els mestres de Vila-Puig van ser Joan Vila Cinca i posteriorment, a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, Modest Urgell.
A través de l’exposició s’està activant un exercici de memòria que es fa a través de la col·laboració entre l’Arxiu Comarcal de l’Urgell i el Museu de Tàrrega. Institucions que es reparteixen la tasca d’explicar la relació de Vila-Puig amb Tàrrega a partir dels molts documents que en conservem i d’una selecció de les pintures originals fetes en aquestes comarques. L’exposició és un reflex i un record de la que va ser l’única exposició de Vila-Puig a Tàrrega el maig del 1936.
Joan Vila-Puig va plasmar diferents paisatges, però la seva vocació de pintor i l’afany pel treball detallista i constant dels temes del camp feren de les seves pintures una veritable radiografia dels paisatges del seu estimat Vallès.
Qui millor ha tractat la lluminositat dels paisatges del Vallès, ha estat, sens dubte, Joan Vila-Puig. Per apreciar amb rigor un paisatge pintat a l’oli, s’han de valorar diferents aspectes, com el traçat, la perspectiva geomètrica, la perspectiva de color, la profunditat o la qualitat de la pinzellada. Però la més fiable és la lluminositat, que va més enllà, inclús, que el to dels colors. Diu la l’experiència i la tècnica que un quadre està ben il·luminat quan les ombres estan ben posades. La llum, per un paisatge, és primordial. Vila-Puig aquest aspecte el brodava.
La pintura artística, més que explicar els temes, els ha de suggerir. I què millor que un bon tractament de la llum per aconseguir-ho.
Isaac Newton va descobrir, a mitjan segle XVII, la descomposició de la llum blanca en colors. Però no va ser fins meitat del XIX que es va dur a la pràctica. Aquest fet va permetre l’aparició de l’impressionisme. Des llavors, una part molt important de la pintura artística s’ha convertit en un exercici de posar o treure llum. Més que empastifar la tela de pigment de colors, pintar un paisatge consisteix en posar i treure llum fins aconseguir la representació més acurada. Vila-Puig ho dominava de debò i va crear escola.
Joan Vila-Puig va néixer el dia 10 de novembre de 1890, al número 43 del carrer Major de Sant Quirze, actual carrer Vila-Puig. Als 14 anys, a Sabadell, va aprendre pintura amb Joan Vila Cinca, a l’Escola Industrial i al seu estudi. Va estudiar, també, a Barcelona, a l’Escola de Belles Arts i a l’Escola de Bells Oficis. Ve rebre lliçons de Modest Urgell. Per recomanació de Joan Vilatobà, l’Ajuntament de Sabadell el va becar per estudiar a Madrid, a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat. Allà s’avorria. El sistema antiquat i arcaic d’aquella escola no el satisfeien. Com aquell que diu sabia més que el mestre. Tan sols va aprofitar les lliçons de Julio Romero de Torres. Per no perdre la beca es va dedicar a fer còpies del Museo del Prado, on en va treure millor profit i on va observar i va copiar obres de Tiziano, El Greco i Tintoretto.
La primera exposició la va fer a Granada, al Centro Artístico, l’any 1918. A partir d’aquesta, i durant més de quaranta anys, va fer desenes d’exposicions d’èxit arreu de l’Estat, en què va mostrar la qualitat de la seva obra. També va exposar a París.
L’any 1922 es va casar amb la sabadellenca Maria Codina Duran, filla de la burgesia industrial. Els pares d’ella s’ho van pensar dues vegades abans d’autoritzar la boda.
Durant la guerra, males èpoques per a la difusió de l’art, va treballar a l’empresa del seu sogre.
La Veu de Catalunya publicava, el 3 de febrer del 1925, una notícia rebuda des de Madrid: “Com ahir anunciarem, ha tingut aquesta tarda, a la sala del Círculo de Bellas Artes, la inauguració de la exposició de pintures del paisatgista català Joan Vila-Puig.
Ha presidit la inauguració el director general de Bellas Artes, senyor Pérez Moya, i assistiren a l’acte inaugural nombroses personalitats, entre les quals destacaven les més prestigioses figures de l’Art i de la Crítica.
L’exposició de Vila-Puig consta de 45 obres, entre les quals n’hi ha 18 representant diversos aspectes del paisatge català i alguns estudis de pintura, dibuixos i aiguaforts,Ja conegut del públic madrileny per anteriors exposicions, en aquesta inaugurada avui, ha confirmat Vila Puig el seu prestigi entre els bons aficionats de la Corte, els quals han desfilat per la sala de Bellas Artes per admirar les obres del notabilíssim artista”.
Joan Matas, crític sabadellenc de l’època, va escriure l’any 1934 a les Edicions La mà trencada: “L’Art de Vila-Puig es d’un superabundant accent terral; que podria dir-se que constantment d’una manera directa, rep dels nostres bells paratges les més fortes inhalacions d’oxigen; i que sense mancar-li el sentiment general d’harmonia, té com a característica inconfusible un gran alè físic molt semblant al que habitualment ofereix la prosa substanciosa d’un Prudenci Bertrana o d’una Caterina Albert”.
Al contrari que els artistes contemporanis, Vila Puig es va mostrar sempre discret i humil, lluny de les fatxenderies i pedanteries de personatges de calat inferior al seu. Tant és així, que el patrici sabadellenc Joan Llonch i Salas en va fer la següent glosa:
“Joan Vila-Puig, pintor de gran vàlua, home poc treballat per l’esperit i que no saber llevar-se de sobre el seu passat de poca formació cultural, fou un autodidacte de la pintura. Bon deixeble de Vila Cinca, excel·lent en el paisatge i home obert als horitzons de la natura, que sentia amb delit, i tancat en les coses de l’esperit que sols interpretava quan aquestes tenien forma pictòrica”. Joan Vila-Puig era un assidu assistent a la tertúlia dels dilluns de Cal Llonch que es celebraven a casa de l’industrial sabadellenc.
L’any 1936, Vila-Puig, va fixar la residència a Bellaterra, on va viure fins a la seva mort el 1963.
A més a més…
Joan Vila-Puig va ser elegit president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell en dues ocasions i va jugar un paper fonamental en els moments de crisi de l’entitat.
