Que fos un nen nascut durant la Festa Major de Sabadell va ser tot “un auguri” de com durant tota la vida li agradaria la gresca –que comentava el seu pare–. Amb 12 anys ja muntava guateques amb amics en un garatge. I des que amb 20 anys i un crèdit de 300.000 pessetes va adquirir el permís per obrir el 18 de març de 1980 l’Espatec, el primer pub de Sabadell, tota la vida ha regentat discoteques i bars nocturns. I ara que estava a punt de jubilar-se, només l’hi quedaven uns mesets, va i es regala una última aventura comprant el Griffin Pub, de Ca n’Oriac, obert des del setembre de 1975. La família es devia posar les mans al cap. Però se l’ha d’entendre.
Tomàs Montserrat és un històric de la nit sabadellenca, un mite amb amics per tot arreu. L’ofici que tenia reservat per tradició familiar no el convencia. I no va ser fins que va llegir un aforisme de Confunci que es va il·luminar. “Busca una feina que t’agradi i no hauràs de treballar ni un dia de la resta de la teva vida”. Se’l va creure i així ha estat: “Tinc la sensació que estic jugant. No tinc la sensació de treballar!”.
Però de treballar, se’n fa un fart. Ara simultàniament al Griffin, des del 22 d’octubre de 2004 regenta el pub Indi d’Esparreguera. Obre un bar, fa un viatge en cotxe, obre l’altre. Tanca un local, viatge, l’altre. I per fer números, res de calculadora. “Compto mentalment, soc molt recte amb això, que em ve del meu pare. Va bé per exercitar la ment”. D’aquí prové la fixació per l’exactitud amb les dates.
El 14 de febrer de 1985 –recorda– va obrir el local nocturn Mediterrani, que el 21 de juny de 1991 es convertiria en el Beme-V, amb força èxit a les tardes. Abans, havia regentat 13 mesos el Barro, però va veure que el local no estava ben sonoritzat i el va deixar estar. I li van encarregar la direcció del Mackintosh d’Esparreguera el 1994, de la qual seria propietari fins que el va traspassar el 1998. Després del franquisme, eren anys d’efervescència: “El globo ple de pressió va petar. Hi va haver un esclat de llibertat. Ens vam creure que era autèntica. Que tot era possible!”.
El Griffin és un retorn al passat, a tornar a descobrir en els vinils de la seva germana els Led Zeppelin o Simon & Garfunkel. “Anava al pub amb 16 o 17 anys. Vaig començar en aquest món perquè la vida d’aquells senyors em transportava a la llibertat, era feliç escoltant música. Tota la vida havia volgut tenir un Griffin, és un amor de joventut”. Quan es plantejava comprar-lo, el fundador Ramon Baró va obrir la porta per ensenyar-li. Només veure’n l’interior, va quedar convençut: “Treu el cartell”, va dir-li. Juntament amb el seu soci, Jose Francisco Morales, des del 14 de desembre de 2023 procura mantenir-ne l’essència amb actuacions de rock, blues, pop i jazz.
Imperen les cabres boges en la nit. Però reivindica haver posat seny als negocis: “No pots fer el borinot, has de ser molt conseqüent perquè res sigui efímer. Quan vaig començar era més filantrop, però he vist bars obrir amb la força de la flama d’un llumí, o amb la de l’espuma del cava, i al cap de dos dies han tancat”. I –diu– ha sabut posar cap: “Saps allò de muere joven y deja un bonito cadáver? Jo deixaré un cadàver ben lleig, però viuré més anys”.
