Fa exactament 25 anys del primer capítol de Plats Bruts a TV3, emès el 19 d’abril de 1999. Un dels personatges indiscutiblement més icònics de la sèrie era el Ramon, encarnat per un actor novell amb un tupè esplèndid que debutava a televisió. Van ser els inicis televisius de Lluís Villanueva (Sabadell, 1967), a qui és fàcil recordar ballant amb un tanga vermell a la platja, ficant la pota a Ràdio Bofarull o fent el ridícul en un intent de flirteig.
Per què va triomfar en el seu moment Plats Bruts?
Era un producte molt fresc i desacomplexat. El format i l’estructura eren el d’una sitcom clàssica, però adaptada i localitzada a Catalunya, amb un llenguatge molt semblant al que es parla al carrer. No s’havia fet mai res així. Cada capítol funcionava amb dues trames que es creuaven i els guions eren boníssims, estaven molt ben pensats. Igual que els personatges, que eren molt bons. N’hi havia 6 o 7 i tots funcionaven, el clímax no baixava amb cap d’ells.
I és per nostàlgia que encara agrada revisitar la sèrie, després de 25 anys?
Hi ha un públic que sí, que segurament és per nostàlgia. Sobretot els que la van veure quan eren crios i adolescents. Però també hi ha un públic nou, nanos molts joves de 14, 15 o 16 anys que l’han vist per internet i a qui em trobo pel carrer i m’ho fan saber. És molt fort, perquè està penjada a 3Cat i hi ha dies en què és el producte més vist. Això demostra que els guions encara aguanten, és el mateix que passa amb les pel·lis que no caduquen mai. Mires un capítol i veus que l’estètica ha canviat completament, tot a nivell tècnic queda antiquat, però tracten temes universals que no han canviat: l’amistat, la feina, el narcicisme i l’egolatria, els pares… És una lliçó: un producte pot ser senzill i funcionar.
Si ens la mirem amb les ulleres del present, com ha envellit la sèrie?
Plats Bruts era molt políticament incorrecte, ara seria impensable o molt complicat fer una sèrie així. Ens insultàvem, fumàvem, parlàvem de drogues i em passava els capítols dient “floreta” al Pol. Això sí que ha envellit fatal, es veu molt caduc. Però sí que ara hi ha més por a ofendre col·lectius. I mira que en el seu dia vam rebre queixes del col·lectiu catòlic perquè en un capítol, en què es parlava de l’egolatria, el David es creia que era Jesucrist.
Què va suposar per la teva carrera el Ramon?
Va suposar molt. Tenia 30 anys i va ser el meu primer audiovisual. Em va generar popularitat, tant al carrer com a dins de la professió. Tot i que havia fet teatre abans, va ser una pista d’entrenament per expressar-me en la comèdia, que és on sóc avui dia. Durant tres anys, gravàvem un capítol a la setmana. Fèiem 26 setmanes seguides i després paràvem. Això és un gran entrenament. A més, fer-ho amb públic al plató ens exigia molta precissió en el gag. El primer riure era el bo, per això intentàvem fer-ho a la primera.
No us vau cremar els actors gravant tants capítols?
Érem molt joves i teníem ganes de menjar-nos el món. M’ho dius ara i, mare de deu, vaig a buscar vitamines. Però aleshores no.
La gent et diu Ramon?
Moltes vegades! Mira, avui mateix he estat a Rac1 i, quan han penjat l’entrevista, han posat Ramon Villanueva.
Amb quin moment de la sèrie et quedaries?
Amb molts… Em va agragar molt per exemple el del reciclatge [Tinc un hortet], el de Halloween… Trobo molt divertit el de Nadal, en què no el volen celebrar i s’acaben fotent fins i tot els canelons de Sant Esteve. O el de la platja, en què s’ha fet molt viral la cançó de la tanga.
Hi ha uns quants artistes que reneguen de les seves primeres obres, precisament de les que els han donat a conèixer. Però veig que no passa entre els actors de Plats Bruts.
En el nostre cas, tots estem molts contents. Potser en altres disciplines els artistes evolucionen i es veuen puerils en el passat. Ara jo ho faria diferent? Sí, perquè sóc més metòdic i tinc més experiència, però jo veig que de jove, com que era més innocent, era més valent.
Un èxit així acabaria avui dia a Netflix?
Podria ser, tot i que la lluita per l’audiència és molt diferent. Abans teníem audiències equiparables als partits de Champions del Barça, ara hi ha molta més oferta i tot està molt més repartit. Més enllà de si funcionaria, no tindria sentit tornar-ho a fer ara.
Segur que us ho han demanat moltes vegades.
Sí, però seria recuperar personatges de 30 anys amb paios de 50 anys. És un altre món, no agradaria. L’essència era de joves que es volen menjar el món i que no ho aconsegueixen. Ara els plats ja no estan bruts. Tinc altres problemes, però la pica està endreçada.
