Corria el mes de juliol del 1952 quan es va fundar la primera associació de veïns de Sabadell. Va ser creada per iniciativa del senyor Joan Sala i Rovira i va rebre el nom d’Agrupació Permanent de Veïns del Carrer de Sant Antoni.
El carrer de Sant Antoni va esdevenir un dels més dinàmics de la ciutat, gràcies, sens dubte, a la labor dels veïns que hi vivien i, de manera ben especial, a aquella inquieta agrupació, els directius de la qual plens d’iniciatives buscarien contínuament la manera d’organitzar activitats culturals, actes socials i festejos populars que, a més de proporcionar renom al seu estimat carrer, contribuïssin a donar prestigi a la ciutat.
Explica Ricard Simó que l’Agrupació Permanent de Veïns del Carrer de Sant Antoni va quedar constituïda sota la presidència del seu fundador, Joan Sala i Rovira, amb l’entusiasta i eficient col·laboració dels veïns Josep Padrós, Josep Barderi, Celdoni Viejo, Josep Gelabert, Josep Montal, Miquel Angulo, Josep Guillem, Pere Dòrio, Ramon Costa, Joan Rocamora, Francesc Caldas, Esteve Valls Baqué i Jardineria Marimon, i que la junta fou renovada i ampliada més tard, amb la participació dels germans Eugeni i Robert Guillem, Rafel del Castillo i Marcé, Mateu Rifà, Ramon Vidal i Donadeu, Rafel Antolí i Francesc, J. Olivé i altres, i Diana Sala i Pedrós com a secretària des de la seva fundació.
Joan Sala Rovira i Ricard Simó Bach. Dècada del 1970 | AHS
Ricard Simó també parla del nombre de personalitats del món de les arts, les lletres, la música o la cultura que van participar en les diverses activitats socioculturals organitzades per l’agrupació, recordant noms com: Joan Montllor i Pujal, Lluís Mas i Gomis, Francesc Tiana i Clapés, Francesc Casañas i Riera, Miquel Crusafont i Payró, Joan i Marius Vilatobà, Joan Sallarès i Castells, Joan Arús i Colomer, Ramon Ribera i Llibet, Leandre Roura i Garriga, Josep Rosell i Casablancas, Ramon Moix i Cusidó, Lluís Papell i Comas, Josep Olivella i Astals, Joan Alavedra, Joan Amades, Llucieta Canyà, Artur Llorens (Artur Llopis), Josep Maria Lladó i Figueras, Lluís Meléndez, etc.
Esmenta, també, la riquesa simbòlica i la bellesa estètica i artística que representen els mosaics de ceràmica adossats a algunes façanes i que són al·legòrics de tradicions locals i al·lusius a prestigioses institucions de la ciutat. Ceràmiques que foren una iniciativa de l’agrupació de veïns i realitzades, la majoria, pel mestre ceramista Modest de Casademunt i Giralt. Foren inaugurades en el marc de festes veïnals, el desembre del 1952, l’abril del 1953, l’agost del 1953 i el maig del 1960.
El senyor Joan Sala i Rovira va ser fundador i president de l’Agrupació Permanent de Veïns del carrer de Sant Antoni, la primera associació de veïns de Sabadell
La tasca duta a terme per l’Agrupació Permanent de Veïns del Carrer de Sant Antoni, els anys de la seva existència, a més de necessària, fou molt profitosa pel que feia a la cultura, l’oci i la convivència, tant a escala del barri com de la ciutat. Tot i no ser sabadellenc de naixement, el senyor Joan Sala i Rovira havia tingut un gran encert a crear aquella associació que va omplir d’honroses pàgines la vida ciutadana d’aleshores.
Joan Sala i Rovira va néixer a Manresa l’any 1909 i la seva vida no va resultar gens fàcil. Orfe a l’edat de 12 anys va ser acollit per una família sabadellenca amiga de la seva mare. Els temps eren difícils i per anar endavant es va haver de guanyar la vida treballant de diversos oficis, el definitiu fou d’agent comercial, en el qual va desenvolupar una labor professional i seriosa.
Joan Sala i Rovira i Joan Alavedra Segurañas, acompanyats de tres joves. Dècada del 1970. | AHS
Republicà convençut, des de jove va ser un assidu del Círcol Republicà Federal (la secció local sabadellenca del Partit Republicà Democràtic Federal de Pi i Margall), en què va exercir de president de les Joventuts del Círcol entre 1934 i 1936. Joan Sala i Rovira posseïa cert do per a l’oratòria i la retòrica. Parlava molt bé. Aquesta condició li va ser molt útil a l’hora de desenvolupar la seva feina de comercial, per convèncer els clients i, també, li va evitar d’anar al front els primers mesos de la guerra. Perquè els mandataris del moment volien tenir a prop persones que sabessin parlar en públic, que tinguessin una bona eloqüència, que fossin convincents a l’hora d’explicar a la gent el perquè de les coses, fet que el va convertir en un comissari en lloc d’en un soldat. Més endavant, però, sí que va haver d’incorporar-se al front i prendre part com a capità d’un grup de transmissions, per acabar més tard, retingut als camps de concentració.
En acabar la guerra, va ser internat al camp de Sant Cebrià (Saint Cyprien), on les condicions de vida eren extremadament dures. Eren terribles. L’hivern era molt dur i es tapaven amb la sorra perquè no hi havia altra manera de protegir-se del fred. Havien d’anar a fer les necessitats a la platja i al mar, pràcticament davant de tothom, i el menjar, sovint rosegons de pa, era molt limitat. Un autèntic malson. En el seu cas, va tenir sort dels quàquers.
Els quàquers van ser els primers a obtenir els permisos necessaris per accedir als camps de refugiats. La doctora Audrey Russell va escriure: “Volia cobrir-me els ulls, era un espectacle que feria la dignitat humana, homes tancats en gàbies com a animals salvatges, o com el bestiar a la plaça del mercat”. Amb una petita flota de dos automòbils i dues camionetes a la seva disposició, els quàquers britànics i nord-americans van començar a distribuir els primers subministraments de lliteres, llits, mantes, roba, medicaments i menjar. La Creu Roja Francesa no va entrar mai en cap dels camps de refugiats a socórrer els republicans espanyols.
Després de transcórrer diverses setmanes vivint amb el que havien aconseguit passar per la frontera i allò que li subministraven les autoritats franceses, l’únic ajut material humanitari que van rebre els refugiats d’una organització internacional va ser la dels quàquers.
Varen ser els quàquers, també, els que van posar en contacte Joan Sala amb un antic client francès que el va reconèixer i el va acollir al seu domicili, del poble Vitry-le-François, un poble de la regió francesa del Marne. Així deixava el turment del camp de refugiats.
A Sabadell les coses no anaven gens bé, la seva esposa, Roser Pedrós, i la seva filla Diana, d’un any i mig, vivien a una casa d’un amic, que havia marxat i li havia demanat al Joan que per favor li guardessin fins que tornés. En quedar soles quan ell va haver de marxar a l’exili, varen ser expulsades de casa per la policia. Un dia, de sobte, la policia franquista va irrompre a casa seva i els va confiscar tot el que tenien. Les van fer fora de casa, van haver de marxar sense res, sense poder agafar documents, ni fotografies, ni roba. Així, la seva esposa i la seva filla es van trobar al carrer. Per sort, una cosina es va atrevir a donar-los aixopluc. La Roser havia de treballar de cosidora de forma clandestina per poder subsistir i anar endavant.
Joan Sala i Rovira
Dues circumstàncies van complicar, i molt, la vida de Joan Sala al seu refugi francès de la regió del Marne, la primera fou l’entrada de les forces nazis a França, el maig del 1940, i la segona, la condició de jueus de la família que l’acollia. No va tenir més remei que marxar d’aquell lloc per tornar a la zona de Montpeller, més a prop de casa. Quan va saber la situació que vivien la seva dona i la seva filla, va decidir tornar a casa, però amb tanta mala sort que va ser detingut a la frontera de Portbou.
Aleshores, la seva esposa es va posar en contacte amb una persona que els podria ajudar, el doctor Esteve Maria Relat, que va ser nomenat alcalde de Sabadell els primers dies de l’ocupació pels nacionals, pel fet que ja ho havia sigut en temps de la dictadura de Primo de Rivera, però que va deixar l’alcaldia al cap de pocs dies en veure que no es restaurava la monarquia. I així va ser, el doctor Relat va parlar amb l’alcalde Josep Maria Marcet perquè Joan Sala fos alliberat i pogués tornar amb la seva família. L’alcalde Marcet tenia llavors prou influències per aconseguir-ho. Molts republicans van poder tornar a Sabadell després de gestions seves.
Anys més tard, Joan Sala i Pedrós, nascut el 1949, cirurgià i fill de Joan Sala i Rovira, explicaria que el seu pare i el doctor Esteve Relat no compartien gaires idees polítiques, però sí que es coneixien i es respectaven prou per aconseguir fer les gestions necessàries per poder sortir del camp de concentració.
Després de la foscor i la tristesa dels anys quaranta, el senyor Joan Sala i Rovira, veí del carrer de Sant Antoni, va entendre que s’havia de recuperar el que ell definia com “trama cívica”, que volia dir fomentar dins la vida veïnal un esperit educat, culte, optimista, lúdic i, també per què no, alegre i festiu. Amb aquestes premisses va néixer aquella primera associació de veïns que tenia diversos objectius, com organitzar tota mena d’actes per fomentar i promoure activitats en el món de les arts, les lletres, la música, la cultura i, també, les Festes del carrer de Sant Antoni.
“L’home Inquiet”, tal com l’havia batejat antigament Miquel Carreras i Costajussà, el senyor Joan Sala i Rovira era un fervent admirador del popular i barceloní carrer de Petritxol, i li va sorgir la idea de crear a Sabadell un carrer de similars característiques. Ben rodejat i acompanyat d’un bon equip d’entusiastes veïns, van crear la primera associació de veïns de la ciutat, a la qual van posar el nom d’Agrupació Permanent de Veïns del Carrer de Sant Antoni.
A més a més…
Republicà convençut i assidu des de jove al CRF, Joan Sala i Rovira va exercir de president de les Joventuts del Círcol entre el 1934 i el 1936.
