Estan ben construïdes les escoles de Sabadell?

L’arquitectura com a oportunitat per aprendre. És el títol de la conferència que dimarts passat va conduir la professora de l’Escola d’Arquitectura de Reus i sòcia de l’estudi d’arquitectura Genís Planelles, Mariona Genís, al Teatre Principal de Sabadell. En parlem amb ella per abordar com l’arquitectura condiciona, potencia o afavoreix l’ensenyament.

Arquitectònicament, hem de repensar les escoles, en general? Tenim un parc molt divers d’escoles perquè les hem anat construint en moments diferents de la història. Això fa que a vegades no puguin oferir el confort necessari o no s’adaptin a determinades maneres d’aprendre. També hi ha el tema de l’eficiència energètica i l’adaptació per exemple a les temperatures elevades. Aquests han de ser els motius per millorar-les.

I què hauria d’anar abans, la revolució educativa o l’arquitectònica? Sempre hi ha d’haver primer el plantejament educatiu. Cal fer-se la pregunta: com vull que aprenguin els infants? I la resposta ha d’esdevenir el motor de la transformació. Si hi ha un diàleg amb l’arquitectura, aleshores aquesta pot fer de catalitzador de l’aprenentatge.

Aleshores, l’escola model perfecta no existeix, no? Els edificis educatius duren molts anys. Han de ser prou flexibles per adaptar-se als canvis, però prou confortables per donar servei a una manera d’aprendre. Aquest és el gran repte i per això no hi ha un únic model d’edifici educatiu. Sí que hauríem de procurar construir les escoles noves pensant que tindran una vida molt llarga i que hauran de respondre als reptes contemporanis i futurs. Això no vol dir que les escoles no s’hagin de transformar. Al contrari les hem d’anar adaptant a aquests canvis.

Ara potser em posaré en interiorisme, però posar una pissarra i trenta cadires davant és el que necessitem? Definir un espai, fer-lo confortable i que ajudi a aprendre és molt més complex que decorar. Sovint simplifiquem un procés de transformació d’una escola tot copiant imatges que ens agraden de les xarxes socials, però l’arquitectura va molt més enllà i té moltes capes de complexitat. Per això dissenyar i transformar un centre educatiu és una competència que tenim des de l’arquitectura. Això no vol dir que el concepte d’estètica, o fins i tot millor l’atmosfera o l’ambient no sigui important. La recerca ha comprovat com la disposició del mobiliari, la quantitat de llum natural i la relació que té amb el color o els vincles amb la natura, influeixen en l’aprenentatge. Però aquesta és només una part del repte que té dissenyar l’espai educatiu. Aquests elements esdevenen un complement molt important, però cal pensar l’escola des del plantejament pedagògic i més enllà de l’aula. Sovint hem definit l’aula com a l’únic espai important d’aprenentatge i a les escoles tot l’espai té un potencial d’aprenentatge: també aprenem en els espais de recorregut, els porxos o els espais exteriors. Tots han de ser espais de qualitat. I per aconseguir aquesta qualitat hem de treballar junts les comunitats educatives i el col·lectiu d’arquitectes.s.

En els últims anys s’ha criticat molt la distribució dels patis escolars, en referència a les pistes de futbol, sobretot. Penso que com tots els temes en espai educatiu, en aquest també s’ha simplificat molt el problema. És cert que una pista de ciment mal col·locada en un pati pot generar molts problemes: de gènere, d’assetjament, etc. Hi ha diversos estudis que ho demostren. Però el problema no és de la pista en si, que també és un element interessant per al joc i el moviment, sinó de la seva ubicació en l’espai. Quan ocupa un lloc central o quan ocupa tot el pati, i quan només s’utilitza per jocs de pilota, la resta d’activitats esdevenen marginals i perifèriques i això és el que s’ha d’evitar.

Té possibilitats, doncs. La pista permet fer moltes coses: és un lloc fantàstic per a  l’esport rodat, reglat o per  a dibuixar-hi o jugar a jocs tradicionals. És una superfície llisa interessant. Però s’ha pensat poc en la seva ubicació. En general, tant des de les polítiques educatives com des de l’arquitectura no s’ha treballat amb tot el potencial que té el pati com a lloc de confort i d’aprenentatge. Des de fa un temps, sí que se l’ha vist des d’un punt de vista més estratègic, fins i tot més enllà del temps escolar, com a refugi climàtic per exemple.

I sobre els entorns escolars. Hem de fer-los més segurs? Aquí cada ciutat, cada municipi, ha de fer una reflexió. Un pensament sobre com  dissenyem i tractem aquests espais. La recerca ens diu que aquests són espais sensibles, que poden potenciar la relació entre les famílies i l’autonomia dels infants, perquè són espais de transició. Per aquest motiu cal dissenyar-los més com un lloc per estar que com un lloc de passar i marxar.