La construcció de cases i edificis i l’alineació de carrers s’havia realitzat a Sabadell sense una regla fixa i invariable, fins que des de l’Ajuntament, convençuts de la conveniència d’un pla geomètric d’urbanisme, es va encarregar un projecte a l’arquitecte del municipi, el senyor Josep Oriol i Bernadet, que va acabar i presentar el seu treball l’any 1858. Oriol i Bernadet va ser arquitecte municipal de Sabadell entre 1842 i 1858.
Però no havent-se elevat aquest pla a l’aprovació superior, i ordenat pel reial ordre de 18 de desembre del 1859 que totes les poblacions de 8.000 o més habitants havien de tenir el seu pla geomètric arranjat a les prescripcions i aprovat pel Govern, va caldre procedir a l’aixecament d’un altre que comprengués a més el projecte d’eixample de la vila. Aquest treball va ser confiat a l’arquitecte de la província senyor Francesc Daniel i Molina, sota la direcció del qual el van executar amb encert els mestres d’obres sabadellencs, els senyors Gabriel Batllevell i Josep Antoni Obradors, que van presentar el Pla d’Eixample i Millora amb data d’1 d’abril del 1863. Aprovat pel senyor governador civil i pels corresponents centres facultatius de la cort, es va exposar en públic per tal que es poguessin presentar les pertinents reclamacions.
Els senyors Batllevell i Obradors justificaven les bondats del seu pla tot explicant que una de les coses que més havia contribuït a demostrar la civilització i cultura dels pobles era sens dubte el bon ordre i distribució de les seves vies, ja que facilitaven el desenvolupament del gust artístic en la decoració dels edificis. La importància que tenia la vila de Sabadell per als altres pobles moderns era per la seva peculiar indústria i per la mai desmentida laboriositat i caràcter emprenedor dels seus habitants i es va fer palesa la necessitat de demostrar al foraster que no quedarien endarrerits en matèria de policia urbana, col·locant-la al nivell en què es trobava el ram industrial. Aquest seria el veritable camí que conduiria al fet que Sabadell fos el Manchester català, com l’havia definit un dels millors escriptors contemporanis. També deien: “Doneu a la vostra indústria la protecció que necessita, i tingueu-ho per segur, que en el transcurs de pocs anys es podrà anar realitzant el projecte d’eixample i millora que descriurem, i per a l’execució del qual segurament no falten mitjans”.
Seguien escrivint els senyors Batllevell i Obradors que als grans centres comercials s’havia pres sempre per base que la circulació que hi hagués fos subordinada a les grans vies de comunicació que condueixen a les capitals i pobles de més importància, amb els quals es verifiquen les transaccions o que serveixen de mitjà per a la importació de les primeres matèries i l’exportació de les elaborades.
Per aquesta raó al plànol s’havien projectat dues grans vies rectes que, creuant-se al seu centre anaven a parar a l’estació del ferrocarril, a la carretera de Castellar, a la de Terrassa i al camí de Barberà, afegint-hi una ronda de circumval·lació que, a més de relacionar-se amb tots els camins veïnals i particulars que per diferents punts aflueixen a la vila es comunicava també amb els antics carrers i amb els projectats de nou, circumstància que produïa una fàcil i expedida circulació per a la reciprocitat de serveis que calia efectuar dins de la vila.
Les necessitats que produïa aquesta circulació en tots sentits exigien que aquestes grans vies, centre de desenvolupament del moviment de tota mena de vehicles i cavalleries, tinguessin la comoditat suficient; així és que no tenia res d’exagerada l’amplada de vint metres distribuïda en deu metres centrals per a passeig, tres metres a cada costat per a anada i tornada de carruatges i dos metres de vorera per a pas dels transeünts. Es censurava per alguns el plantejament d’aquestes vies, fonamentant-se només en la dificultat de la seva realització pel gran import de les indemnitzacions, però els autors del projecte consideraven compensats aquests perjudicis, que només podia exagerar l’interès particular mal entès. Opinaven que s’havia de respectar en bona hora la propietat i l’interès individual, però mantenint les exigències de l’interès públic, quan lluny de quedar en perjudici, s’obtingués l’avantatge incomparable d’augmentar el valor dels terrenys.
A mitjan segle XIX a Sabadell hi havia 93 carrers i 5 places. El Projecte d’Eixample i Millora de l’any 1863 preveia afegir-hi 61 carrers i 4 places
La pràctica havia demostrat la insuficiència de les places que llavors hi havia a Sabadell i la seva reforma confirmava que la població quedava dividida per les dues grans vies citades en quatre grups diferents, forçós era que cada grup es convertís en un districte, que en aquest districte hi hagués una plaça capaç i suficient a les necessitats d’aquest, on es poguessin situar un edifici monumental, una bústia per a la correspondència, una caserna de vigilància i una casa d’auxili o asil. Al districte primer, que comprendria tota la part de població circumscrita pel costat est de la rambla i el costat migdia de la gran via que para a l’estació del ferrocarril, es trobava projectada una gran plaça, a la qual l’Ajuntament donaria el nom de plaça del Dos de Maig.
Al districte segon, que es trobava circumscrit pel costat oest de la Rambla i pel migdia de la gran via, s’havia projectat una altra plaça que es diria Girona. En aquest districte també s’hi havia destinat un local capaç i suficient a l’aixecament d’una església que, situada a l’extrem de la Rambla, ompliria alhora el servei dels districtes primer i segon.
El districte tercer el circumscrivien el costat nord de la gran via i l’oest de la Rambla en la seva prolongació cap a Jonqueres. La plaça destinada a aquest districte seria de les més grans que hi hauria a Sabadell, anomenada plaça de Balmes, l’Ajuntament dedicaria al gran filòsof, llumenera del cristianisme i honra d’Espanya, amb la idea que el seu nom estimulés la joventut estudiosa, doncs allà és on s’havia de construir un gran col·legi de primera classe o institut de segon ensenyament, al qual es podrien traslladar els Pares Escolapis. En aquest districte es trobava enclavada l’església parroquial, i afegint-hi la que s’havia d’aixecar al col·legi citat, serien ambdós suficients per a les necessitats del districte. Hi havia també la plaça anomenada de Sant Roc, a la qual la reforma s’afegeix l’hort dels Pares Escolapis, per construir-hi les noves cases consistorials que amb una necessitat tan imperiosa reclama el decòrum de la vila.
El districte quart estaria limitat pel costat est, prolongació de la Rambla cap a Jonqueres i el costat nord de la gran via; se’l designava també una plaça, donant-li el nom de plaça de Tarragona. Aquest districte comprenia l’església dels Pares Escolapis, que continuaria existent, la de les Mares Escolàpies, i la de la casa de beneficència que, encara que de reduïdes proporcions, podien satisfer les necessitats del districte.
Podrien afegir-se al seu districte corresponent diferents carrers que es projecten, uns a continuació dels que existien fins a arribar al límit del ferrocarril de Saragossa a Barcelona i al de la carretera provincial de Terrassa, i d’altres a l’altra part de les vies esmentades. L’amplada seria de deu metres.
En sessió de 18 d’agost del 1864, es va acordar a l’Ajuntament donar nom als expressats carrers, i en fer-ho es va tenir en compte recordar els llocs cèlebres pels esdeveniments que s’hi havien verificat, els dels herois espanyols que hi havien militat, els d’eminents literats i homes cèlebres en descobriments, sense oblidar tampoc els d’alguns patricis benefactors d’aquesta vila. Els carrers nous es denominarien: Álvarez, Ample, Ausiàs March, Barcelona, Blasco de Garay, Bailén, Bilbao, Covadonga, Campomanes, Campmany, Calderón, Colón, Fray Luis de León, Fray Luís de Granada, Fiveller, Florida Banca, Garcilaso, Guzmán, Granada, Hernán Cortés, Jaume I, Jovellanos, Lepanto, Las Navas, Logroño, Luchana, Lope de Vega, Leonor, Marqués de Ciutadilla, Manso, Mariana, Moratín, Meléndez, Numancia, Orfila, Príncipe de Asturias, Pelayo, Pujades, Quevedo, Quintana, Rambla Nova, ronda de Llevant, ronda del Nord, ronda del Migdia, Roger de Flor, Santa Teresa, Solís, Sant Fernando, Sant Agustí, Santo Tomàs, Sol i Padrís, Tetuán, Toreno, Trafalgar, Tirso de Molina, Torres Amat, Travessera dels Arrabals, Vergara, Isabel II i Saragossa.
I les places: de Balmes, del Dos de maig, de Girona i de Tarragona.
Aquest Pla d’Eixample i Millora va ser considerat com una de les millors obres de planificació urbanística que s’havien projectat mai, segons l’Acadèmia de San Fernando, però va ser frenat pels propietaris que se sentien perjudicats per les expropiacions de terrenys.
