Història

HISTÒRIA | Quan es feien fogueres per Sant Joan sense permís

Hi havia pólvora per cada una de les edats i condicions

Hi havia pólvora per cada una de les edats i condicions

Hi havia un temps en què als barris no s’havia de demanar cap permís. I així, el munt de llenya per a la foguera es plantava al mig de la cantonada, vigilant, però, que quedés un pelet allunyada del llum que penjava entre els quatre cantons. Mai se’n va cremar cap, de bombeta pública. A mitja tarda, es començava a muntar tota aquella munió de rampoines. No era fàcil que quedés ben vertical i enlairada. Havia de ser esvelta, ben alta i vistosa, evitant el perill que, una vegada encesa, es decantés cap a alguna banda i el foc anés a parar a algun portal.

En la feina d’armar aquell muntatge, hi col·laboraven tots els homes del barri. Era feina dels més grans. En acabat, com que normalment encara era clar, hi havia temps per anar a sopar, algú s’havia de quedat a vigilar, per evitar cap bretolada anticipada. Aquells temps, a l’estiu, només anàvem una hora per davant del sol, vol dir que a les 10, és a dir, a les 22 h, ja era negra nit. Llavors havia arribat el moment. L’hora d’iniciar el gran ritual. Encendre el foc més esperat de l’any. Per als més joves era el deliri, per als més grans era el temor. Sempre ha estat així, la sensació de percepció del perill creix paral·lelament amb l’edat. Per tal d’evitar mals majors, algun veí tenia preparada la mànega de regar al carrer.

La nit de Sant Joan és una nit esplèndida. Una nit fantàstica. Una nit màgica. Una nit única, en què la foguera era, i és, el centre de tota l’atenció. La celebració de la nit de Sant Joan és un patrimoni tan nostre, que mereix tota la veneració i conservació. Dins la foguera, a més d’aquell munt de llenya, es crema, simbòlicament i espiritualment, tot allò que no volem, que ens fa nosa, que ens perjudica. El foc purifica.

Es començava setmanes abans, recollint, i amagant, tot allò que era per cremar: mobles vells, coves sense cul, cadires coixes, caixes trencades de fil, herba seca, troncs, etc.; s’anava a netejar el cobert de totes les cases veïnes; s’anava per les fàbriques, quadres, drapaires i tota mena de negocis, a recollir tot el que els feia nosa i cremava. Fins i tot anàvem a la timba. Al costat de les cases de Cal Garcia, a l’estimbat del riu, hi havia un abocador incontrolat, en què tota la canalla anàvem a recollir fustes, fustotes, caixes i caixotes, que arrossegàvem fins als nostres dominis.

També, setmanes abans, s’havia de començar a fer guardiola. L’arsenal de trons, petards i coets era part primordial i costava unes pessetones. El dia d’abans de la revetlla, la cua que hi havia a la Gironina arribava fins al quiosc de Cal Vila. Els del barri de Gràcia, anàvem a Ca l’Úrsula, al carrer Cellers. Quants i quants petards i coets no sortiren d’aquella casa per totes les revetlles.

Hi havia pólvora per cada una de les edats i condicions: bombetes, mistos de pet (els famosos Garibaldí), pedres fogueres, petards, trons, coets, trons de metxa, traques, bengales i altra mena d’andròmines pirotècniques. Aquells estris explosius també marcaven l’edat. “Encara ets massa petita per tirar petards, tu has de llençar bombetes”, se sentia dir.

Les flames, ben altes, altíssimes. Calor sufocant si et quedaves a prop del foc. Soroll ensordidor de pirotècnia. Coets amunt, petards avall. Ensum de sofre i de pólvora. El pensament més comú era: demà em molestarà, però ara, en aquests moments, com més soroll millor. L’endemà al matí, ben d’hora, amb la llum del dia, la jovenalla descobria i recuperava tots els petards que no havien explotat durant la nit.

Quan la foguera ja s’havia transformat en un cercle de foc, quan el soroll pirotècnic havia amainat, quan les males energies se les havia endut el foc, arribava el torn de gaudir d’una nit excepcional.

Si no hi havia gramola, hi havia tocadiscos. Era l’hora del ball. Era l’hora de la coca. Era l’hora del xampany.

Per dos dies no és la nit més curta de l’any, que correspon al solstici d’estiu. La nit de Sant Joan és, segurament, la més esperada i celebrada per un ampli sector de la societat. És una nit esplèndida, fantàstica, màgica, única.

Aleshores, en època de carències i d’innocència, quan es treballaven, per conveni, quaranta-vuit hores cada setmana, quan els dissabtes eren laborables, quan l’esperit de sacrifici superava la necessitat d’oci i lleure, quan, entre gaudir i pecar, hi havia una distància molt curta, les nits eren per dormir. Les sortides nocturnes de tot l’any es podien comptar amb els dits de les mans.

Aquella època, només dues nits eren més apreciades que la festa diürna, Cap d’Any i Sant Joan. Sí, potser n’hi havia d’altres, com la Festa Major o Sant Pere, però cap de les altres nits tenien el glamur i l’excel·lència de Cap d’Any i Sant Joan.

Les revetlles se celebraven al mig del carrer. Aquells temps, el trànsit rodat nocturn era gairebé inexistent i, per tant, era fàcil tancar el carrer i treure les taules i cadires.

Per la música hi havia gramoles, o tocadiscos, amb un altaveu penjat a una finestra. Eren usuals els tocadiscos de maleta, en què la capsa era el plat i la tapa l’altaveu. Hi podia sonar diversos tipus de música, hi havia qui preferia Nat King Cole, Gloria Lasso, Ray Coniff, José Guardiola, Renato Carosone, Antonio Machín, Los Cinco Latinos i altres de l’estil. Però la joventut preferia els Beatles, Mustang, Rollings, Sirex, Shadows, Jimmy Fontana o Franck Pourcel. Evidentment, música de dues generacions diferents.

La coca era del forner del barri. Pel que feia a la beguda, hi havia cervesa, gasosa, vi dolç i xampany. Hi havia qui era més de beure Fanta o Coca-Cola i ginebra. Usualment, els assistents s’aplegaven amb grups homogenis d’edat, els grans amb els grans i els joves amb els joves. A les colles de noies i nois hi havia paritat, equilibri i moltes ganes de passar una bona revetlla. Malgrat la nit i la gresca, s’imposava el seny i la mesura, però alguna vegada hi havia qui es passava amb la beguda i l’havien d’acompanyar a casa abans d’hora.

Aleshores, la forma més natural de freqüentar, de conèixer-se, d’intimar i d’aparellar-se era el ball. A més, fer-ho en una nit de revetlla tenia un encant afegit.

Moltes parelles van començar a festejar a partir d’aquelles revetlles. Molts matrimonis tingueren el seu inici en una nit de revetlla.

Alguna dècada després, quan la majoria ja tenia vehicle propi, va néixer el costum d’anar a veure la sortida del sol a la platja. Després de la revetlla, veure la sortida del sol, veure néixer el dia, era un desig molt estès que sobrepassava la curiositat per convertir-se en un esquitx d’entusiasme filosòfic. Ara no es pot fer. És una temeritat.

Cada any, el 24 de juny de bon matí, els equips de neteja han de retirar tones i tones de brossa de les platges de la costa. Una exageració. Una vergonya. La revetlla de Sant Joan ha esdevingut, a les platges, en una mostra de la barbàrie en què es pot convertir per la massificació i per la manca de consciència i d’educació ecològica.

Comentaris
To Top