La dimensió empresarial s'ha convertit en un dels grans reptes de l'economia catalana, marcada per un teixit productiu en què el 95% de les companyies són microempreses de menys de deu treballadors i les empreses mitjanes representen menys de l'1% del total, segons el darrer informe PIME 360 Catalunya, elaborat per Foment del Treball.
Aquest dijous, en el marc de l’edició de ConCemtrem-nos, organitzat pel Centre Metal·lúrgic, el degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), Carles Puig de Travy, va defensar que el futur de les petites i mitjanes empreses no passa necessàriament per augmentar la facturació o el nombre de treballadors, sinó per disposar de les capacitats necessàries per adaptar-se a un entorn cada vegada més exigent: “El problema no és que una empresa de deu o vint treballadors no pugui funcionar. El problema és aturar-se. Si et quedes quiet, et moriràs. I això també li passarà a una empresa de dues-centes persones”, va advertir.
En aquesta línia, l’empresari i degà del CEC va situar la capacitat d'adaptació i la rapidesa en la presa de decisions entre els principals factors que determinaran la competitivitat de les empreses durant els pròxims anys, assenyalant que la dimensió permet “afrontar inversions, professionalitzar equips, accedir a finançament i superar situacions de crisi amb més garanties”, però va insistir que qualsevol estratègia de creixement ha de respondre a unes necessitats concretes. “La pregunta exigent que ens hem de fer és: tenim la dimensió i les capacitats adequades per competir d'aquí a dos o cinc anys?”, va plantejar davant del més de mig centenar d’assistents, entre els quals, la presidenta del Centre Metal·lúrgic, Alícia Bosch.
- Assistents a la sessió Concentrem-nos, celebrada a l`Auditori del Centre Metal·lúrgic
- D. CHAO
“Crec que som millors que l’entorn que ens envolta”
El degà del Col·legi d'Economistes també va posar l'accent en els obstacles que dificulten el desenvolupament del teixit industrial català, especialment la lentitud administrativa, la pressió fiscal i les limitacions per accedir a infraestructures, energia o sòl industrial. “Crec que les empreses catalanes som millors que l'entorn que ens envolta".
Un altre dels grans desafiaments que afronta el teixit empresarial és el relleu generacional, una qüestió que pot accelerar les operacions de compravenda, fusió i integració de companyies durant els pròxims anys. L’economista sabadellenc Arnau Bonada va recordar que un de cada tres empresaris catalans té 56 anys o més, una realitat que obligarà moltes companyies a plantejar-se la continuïtat del negoci.
- L`economista sabadellenc Arnau Bonada
- D. CHAO
Durant la seva intervenció, centrada en com determinar el valor d'una empresa, Bonada va explicar les diferències entre els principals mètodes de valoració i va advertir que els beneficis comptables no sempre reflecteixen la capacitat real d'una companyia per generar recursos. “El benefici no és el mateix que la caixa. Una empresa pot obtenir beneficis i, en canvi, no generar caixa”, va exposar, abans de recordar que “el valor d'una empresa no es crea el dia que es vol vendre. Es construeix cada dia”.
La necessitat de preparar aquestes operacions amb antelació també va quedar reflectida en les experiències empresarials compartides durant la taula rodona, amb la participació de Leo Torrecilla, de Moldiplast; Joaquim Sesé, de Corgrap, i David Abreu, de Würth España. Torrecilla va explicar que la decisió de preparar el futur de la seva companyia va sorgir després de veure com altres empresaris industrials, especialment en negocis familiars, arribaven a l'edat de jubilació sense haver resolt la successió. “Veia casos al meu voltant, a la indústria, d'empreses que havia muntat el pare i en què aquest no es podia jubilar. Jo pensava: A mi això no m'ha de passar”, va recordar. L'empresari va defensar la necessitat d'ordenar les companyies i planificar les operacions amb temps, especialment en un país on el pes de l'empresa familiar continua condicionant moltes decisions estratègiques.
En el cas de Moldiplast, els processos d'integració han permès passar d'una companyia amb una facturació d'uns dos milions d'euros a una estructura que supera els quatre milions, amb l'objectiu de continuar guanyant dimensió i capacitat de gestió. “Amb aquesta dimensió ja tens una empresa que pots professionalitzar. En canvi, quan tens una empresa de dos o tres milions, moltes vegades estàs sol", va assenyalar, mentre defensava que la incorporació de nous socis no s'ha d'interpretar necessàriament com una pèrdua de pes. “Passar de tenir el 100% d'una empresa a tenir-ne el 60% pot ser una bona decisió si després multipliques per tres el seu valor”.
Per la seva banda, Joaquim Sesé va exposar l'experiència de Corgrap, que després d'afrontar dificultats financeres arran de la crisi del 2008 va acabar fusionant-se amb un dels seus principals competidors, una empresa situada a la Llagosta, en una operació que ha concentrat l'activitat a Castellar del Vallès. “També ens hem adonat que, en augmentar la dimensió, podem afrontar coses que abans segurament ens feien por", va reconèixer Sesé, que va advertir que un dels aspectes més complexos d'aquests processos és acceptar els canvis en les responsabilitats dels antics propietaris. “Quan vens una empresa o una part de l'accionariat, has d'assumir que el teu paper canvia”, va remarcar.
