Gapsa celebra 30 anys amb presència a 42 països

Fa trenta anys, l’any 1996, Enrique González va decidir emprendre el seu propi camí empresarial després d’haver ocupat un càrrec directiu en una companyia del sector del mobiliari d’oficina. Tenia 38 anys, dues filles i una situació familiar que convertia aquella decisió en un repte considerable. “O em quedava per sempre en aquella empresa, on ocupava un càrrec important, o m’independitzava, que era una assignatura que tenia pendent”, recorda. Amb el suport de la seva dona, va posar en marxa Grupo Armarios Persiana SA (GAPSA) en una nau de 1.000 metres quadrats del carrer de la Conca de Barberà, a Castellar del Vallès. Tres dècades després, aquell projecte emprenedor s’ha convertit en una empresa industrial que exporta a 42 països i disposa d’una planta de 10.000 metres quadrats. 

L’activitat va començar amb una dotzena de treballadors, maquinària de segona mà i una inversió important en els processos de transformació del metall. "No vinc d’una família benestant. Vam arrencar amb molt d’esforç, amb maquinària de segona mà i molts problemes", explica l'Enrique, sabadellenc del barri de Torre-romeu.

A diferència del que succeeix amb la major part de les companyies, que aposten inicialment pel mercat nacional, Gapsa va destinar el 100% de la producció a l’exportació, principalment a França i Bèlgica, davant la situació que travessava Espanya, aleshores. “Al mercat nacional no veníem res, com els hi passava a la resta d’indústries”, rememora González, que considera que aquella estratègia va acabar donant bons resultats. Actualment, França continua sent el seu principal mercat exterior, mentre que el 80% de la producció es comercialitza fora d’Espanya, a països d’Europa, Àfrica i Amèrica.

La internacionalització també ha portat la companyia a explorar mercats poc comuns per a una empresa vallesana. És el cas dels territoris francesos d’ultramar, on Gapsa ha aconseguit posicionar els seus productes davant una competència menys present. “És curiós, perquè la competència francesa no arriba amb força a aquests territoris i Gapsa ha sabut trobar-hi un nínxol de mercat important”, assenyala. Una altra de les curiositats ha estat la relació comercial amb Cuba, iniciada arran d’un viatge empresarial que González va fer el 1995. En el seu moment, la companyia va arribar a enviar una quarantena de contenidors anuals al país i a col·laborar amb el govern cubà mitjançant l’aportació de components, maquinària i assessorament tècnic. Una activitat que, segons lamenta, s’ha anat esvaint arran de les dificultats que travessa l’illa caribenya.

Bona part de l’èxit de Gapsa s’explica, segons el seu fundador, per una decisió estratègica: especialitzar-se en un segment molt concret del mercat. A diferència d’altres fabricants de mobiliari, la companyia no produeix taules ni cadires, sinó solucions metàl·liques d’emmagatzematge per a oficines, hospitals, centres educatius i vestidors. Després d’una primera etapa centrada especialment en els armaris de persiana, l’empresa ha anat ampliant el catàleg amb calaixeres i taquilles, una diversificació que ha permès aprofitar la capacitat productiva de les instal·lacions. “La clau són els terminis de lliurament i la qualitat”, insisteix.

El secret principal de la companyia castellarenca és disposar d’un inventari permanent de peces mecanitzades que permet fabricar i muntar els productes sense haver d’esperar a rebre les comandes. “No esperem que el client ens faci la comanda per començar a produir. Tenim les peces preparades i, com si fos un Lego, només cal muntar-les”, exemplifica González. Aquest ‘modus operandi’ integra pràcticament tot el procés productiu, des del tall i la mecanització fins a la soldadura, la pintura, el muntatge i l’expedició. Paral·lelament, l’empresa també ha mantingut una aposta decidida i constant per l’automatització i la robotització, una transformació que li ha permès incrementar la capacitat productiva i millorar l’eficiència. Després d’haver arribat a una plantilla de 110 persones, actualment compta amb una seixantena de treballadors. “Automatitzar i robotitzar ens ha permès produir més amb menys persones, ser més eficients i fer més inversions”, destaca.

Malgrat el creixement, el camí no ha estat exempt de dificultats. En l’actualitat, l’encariment de l’energia i de les matèries primeres s’ha convertit en una de les principals preocupacions de l’empresa, especialment per la dependència de l’acer laminat en fred i d’altres components vinculats a la indústria siderúrgica i als derivats del petroli. “Se’ns ha arribat a triplicar el cost de l’energia en menys d’un any. Hem hagut de fer increments de preus, dos aquest any, però volem ser responsables”.

Avui, la companyia afronta una nova etapa marcada per la consolidació internacional, la diversificació dels seus productes i el relleu generacional. La segona generació ja participa en la direcció de la companyia, tot i que González adverteix de l’exigència que comporta gestionar una estructura industrial d’aquestes dimensions. “A la meva filla li dic que s’ho pensi molt bé, perquè, com succeeix a moltes companyies, no tothom està disposat a assumir responsabilitat, i no és una qüestió econòmica”.