Primavera del 1926: els accionistes van salvar el Banc de Sabadell

Ara fa cent anys, els accionistes del Banc de Sabadell van tenir un paper determinant per salvar l’entitat i mantenir-la activa i al servei de tot el teixit industrial i socioeconòmic de la ciutat. Era l’any 1926 i amb la complicitat dels clients i de l’ajuntament van saber fer pinya per remuntar la crisi de solvència que patia aleshores el banc. Avui, per sort, el Sabadell no pateix cap mena de crisi, ben al contrari, és una de les entitats financeres del país més sòlides i amb una progressió més solvent i impecable, però, curiosament, els accionistes han tornat a ser determinants per salvar-lo del desfici i l’afany dominador del BBVA que l’amenaçava. Són circumstàncies ben diferents, però el paper dels titulars de les accions –alguns dels quals besnets dels que ja n’eren també en aquell temps pretèrit– és de nou clau per evitar que el resultat final no acabi essent el que aleshores van poder esquivar: la desaparició del banc. 

Entre l’abril i el juny del 1926 el Banc de Sabadell va viure i va superar la pitjor crisi de la seva història, i si no va arribar a desaparèixer llavors va ser per la convicció dels seus accionistes gestors, la unió de tot l’accionariat i el suport granític dels clients i de la ciutat. Feia 45 anys que el banc havia estat fundat i aleshores l’entitat administrava uns actius totals de 32 milions de pessetes. Instal·lat al carrer de Sant Quirze, a la planta baixa del Gremi de Fabricants, tenia uns centenars d’accionistes i una vintena d’empleats, i estava totalment dedicat a facilitar el finançament que necessitaven els petits i mitjans empresaris locals.

Uns anys abans, l’armistici i el final de la Primera Guerra Mundial havien portat la pau desitjada després de gairebé quatre anys de combats, però també, un cicle econòmic depressiu que va afectar directament la indústria tèxtil. Un cop acabat el conflicte armat, els fabricants locals es van trobar amb grans estocs de teixits i amb una demanda de producció molt inferior a la que havien tingut els anys de guerra, durant els quals havien estat proveïdors dels països bel·ligerants. Les plantilles, apropiades per a la fabricació massiva que requeria aquell proveïment, eren llavors massa sobredimensionades. A més a més, les reserves de capital s’havien anat diluint per la falta de previsió i pel constant finançament de la demanda de matèries primeres que hi havia hagut durant els anys de producció extraordinària. Amb tot això, moltes empreses es trobaven que no podien fer front als compromisos financers que havien contret quan tot anava molt més que bé.

El Banc de Sabadell, com és lògic, havia estat un dels finançadors d’aquella gran activitat industrial, i per això la situació que passaven moltes empreses també l’afectava; tenia saldos incobrables, l’amortització dels quals es menjava una part considerable de les reserves acumulades durant els anys de bonança. Altrament, en aquells anys de la postguerra de la Gran Guerra, van arribar a Sabadell els primers bancs forans i va sorgir així una situació nova per al banc, ja que havia de competir per primera vegada per les condicions bancàries que oferia i per les operacions i els saldos que tenia amb nous competidors com el Banco de Bilbao i el Banco Hispano Americano, que van obrir oficina a la ciutat els anys 1921 i 1923, respectivament. 

El fet és que, per un excés de confiança, el balanç del banc no reflectia prou fidelment la situació real que travessava l’entitat i aquest va ser el detonant de la crisi. L’anomalia va ser detectada pels mateixos empleats, un grup dels quals, encapçalat pel jove Francesc Monràs Ustrell, va denunciar-ho al director Francesc Llonch Cañomeras i aquest a la junta de govern del banc, que, alertada, va fer contrastar la informació oficial amb la comptable. La verificació va confirmar i ampliar encara més la situació crítica amb què es trobava efectivament l’empresa, ja que no es van comptabilitzar adequadament partides no realitzables de l’actiu. A partir d’aleshores, la junta de govern amb la complicitat dels accionistes i clients, el suport dels reguladors i la implicació plena de la ciutat, va dissenyar un pla per evitar el tancament de l’entitat. 

Viatge a Madrid

Així, el diumenge 2 de maig, la junta de Govern del banc, presidida accidentalment per Francesc Izard Bas, va decidir no presentar la suspensió de pagaments sinó nomenar una comissió amb la missió de viatjar immediatament a Madrid per explicar la situació i negociar davant de les autoritats governamentals una línia de finançament d’emergència que permetés parar el cop. Francesc Llonch Cañomeras, Francesc –Paco– Mutlló Noguera, Joan Gorina Turull i un advocat de Barcelona formaven part d’aquesta comissió. Al cap d’uns dies, els comissionats van tornar de Madrid havent aconseguit del Banc d’Espanya una línia de crèdit de 400.000 pessetes, ampliable a 3 milions de pessetes, contra l’aval personal de cinc accionistes dirigents, membres de la junta de govern.

L’endemà, dia 3 de maig, els directius del banc van decidir no obrir les portes al públic per evitar la retirada massiva de diners i van suspendre tota classe d’operacions. Per tranquil·litzar els clients, empresaris van fer penjar un rètol a la porta informant que, el dissabte següent –el dia de pagar els setmanals–, s’atendrien totes les operacions destinades al pagament de salaris. Accionistes com ara Ferran Casablancas o Francesc Izard van arribar, fins i tot, a palplantar-se a la porta de l’entitat per tal de dissuadir a tots aquells clients i accionistes que, preocupats pels rumors que corrien per la ciutat, volien retirar els diners que hi tenien dipositats. Ambdós tenien prou prestigi personal i professional i prou arguments per convèncer molts comptecorrentistes de no treure els seus diners i evitar així la fallida immediata de l’entitat. 

Llargues reunions

Al mateix temps, i fins al 7 de maig, el saló d’actes del Gremi de Fabricants va ser l’escenari de les reunions maratonianes celebrades amb desenes i desenes de clients per explicar-los el que passava i demanar-los la seva col·laboració, garantint-los el pagament dels setmanals i acordant l’accés ordenat als seus fons per evitar així la retirada massiva de saldos.

Paral·lelament, directius i accionistes de pes com els Llonch, Gorina, Planas, Corominas o Casablancas van mantenir converses amb la majoria dels accionistes per convèncer-los de la viabilitat de l’empresa, i també amb l’alcalde Esteve Maria Relat Corominas, per tal que convoqués una reunió a tres bandes –ajuntament, clients i dirigents de l’entitat– per veure de quina manera es podien unir esforços per salvar el banc i evitar així un daltabaix econòmic i social d’una incalculable dimensió per a la ciutat. La reunió, que va tenir lloc al saló de plens de l’Ajuntament la tarda del 13 de maig, va ser determinant per assolir l’acord necessari i definitiu.

Aportació dels accionistes

Segons el pacte assolit, els accionistes de la junta de govern aportarien 2 milions de pessetes com a dipòsit de garantia sense interessos, a retornar quan els clients del banc haguessin pogut disposar de tots els seus saldos. La resta d’accionistes desemborsarien un dividend passiu del 10%. Els creditors o clients, per la seva banda, acceptarien que el banc desbloquegés els seus saldos progressivament durant quatre anys, a raó d’un 5% trimestral durant els dos primers i d’un 10% trimestral durant els dos següents fins a completar el 80% del total. El 20% restant s’abonaria quan la situació de l’entitat ho permetés. Per culpa de la Guerra Civil, no seria fins al tancament de l’exercici del 1940 quan tot quedaria abonat i liquidat.

Uns dies més tard, quan l’acord ja s’havia formalitzat i tothom actuava en conseqüència, la junta de govern que encapçalava Ramon Molins Feliu, i que fins llavors havia dirigit el banc sense haver sabut detectar la situació per la qual travessava realment, va dimitir en ple. Els accionistes, reunits en assemblea, van nomenar una junta nova amb el mandat de redreçar l’entitat. Ferran Casablancas Planell presidia aquest nou equip directiu i en formaven part també Enric Pierre Gorina, Joan Prats Salvany, Francesc Mutlló Noguera, Francesc Llonch Cañomeras, Joan Sampere Bas, Joaquim Garriga Casals i Pere Pascual Salichs, que n’era el secretari. Casablancas presidiria el banc fins a l’esclat de la Guerra Civil i després també del 1946 al 1960.

La primavera de l’any 1926, els accionistes van decidir que volien que el Banc de Sabadell no desaparegués i que seguís finançant la seva activitat econòmica. Van ser determinants. El mateix que van fer aquesta tardor passada davant de l’opa hostil del BBVA. Ferran Casablancas i Francesc Llonch van liderar-los, com ara també han fet Josep Oliu i César González-Bueno.