El doctor en enginyeria industrial, el sabadellenc Pere Alavedra (Sabadell, 1949) ha estat, recentment, reelegit per als pròxims cinc anys síndic dels Enginyers Industrials de Catalunya. Alavedra afronta el tercer mandat després de rebre el suport pràcticament unànime del Col·legi d’Enginyers Industrials i de l’Associació dels Enginyers industrials.
El suport ha estat molt ampli. Què interpreta d’aquest resultat des del punt de vista institucional de confiança del col·lectiu?
Per un costat, et fa sentir ple, de la feina, però a la vegada és una gran responsabilitat. La confiança és, a la vegada, un repte i una responsabilitat.
La seva reelecció arriba en un moment de canvis econòmics i tecnològics. Com afecta aquest context al paper del síndic?
El món sempre ha estat canviant. I va canviar més a la dècada dels anys 70 que en l’actualitat. Vam passar d’una dictadura a una democràcia, en un moment, per mi, en què es va viure la crisi econòmica més profunda que ha tingut Espanya en els darrers cinquanta anys. En aquest context, però, sí que hi ha una qüestió que per mi sí que és greu. Nosaltres, els europeus, en grans números, som el 10% de la població mundial, tenim el 15% del PIB i el 15% de la despesa social mundial. I això és inacceptable, inassumible. I això sí que és un problema greu. O fem créixer el PIB o disminuïm la despesa. Això crea malestar general.
Un dels principals rols com a síndic és escoltar els enginyers. Quines són avui les seves preocupacions?
Tinc neguits, però cap queixa. Resumidament, en tres punts, són les qüestions que giren al voltant de la prevenció social, de la carrera professional i com es poden millorar les perspectives professionals, i, en darrer lloc, en garantir el benestar de les generacions futures dels enginyers.
En quins àmbits creu que la contribució dels enginyers industrials és més decisiva per a la competitivitat de les empreses?
Hi ha una qüestió molt clara, però que no tothom té. Les coses s’han de saber, després s’han de saber fer i, per últim, s’han de fer. I els enginyers som bàsics en la fase del saber fer. El saber és ciència. El fet de saber com es fa és tècnica i el saber fer és enginyeria. En la mesura d’aquest saber fer és aquí on hi ha l’enginyeria. A qualsevol àmbit.
La transició energètica i digital està obrint noves oportunitats. Enginyeries i enginyers estan preparats per aprofitar-les? En el món de l’enginyeria els canvis han sigut una tradició constant. La gent no és conscient dels canvis tecnològics que hi ha hagut en els darrers 50 anys a la indústria. Hem passat de l’electromecànica a la neumàtica, a l’electrònica i a la digitalització.
Quin paper hi haurien de jugar les administracions per ajudar en el rol estratègic de l’enginyeria? En general, l’Europa continental és molt reglamentista. I això crea una estructura pesada, poc àgil, i sobretot poca confiança entre l’administració i els administrats. Cal més agilitat, però aquesta ve condicionada per culpa del reglament.
