Una història d’amor darrere de la Galeria Rovira

Currículum en mà, la Rossita va travessar el carrer de Sant Pere i va anar a parar a la botiga de mobles Monty. A l’internat de monges de Barcelona, de ben petita, s’havia adonat que tenia traça amb els números, sempre li han agradat les xifres. Així doncs, hi va entrar de secretària i ajudaria, també, amb la comptabilitat. Aleshores no sabia que, a banda d’ofici, hi acabaria trobant l’amor de la seva vida. Josep Rovira, propietari de la botiga, es va enamorar de la Rossita i al cap d’un any va demanar-li matrimoni. Es van casar el 1955. Vint-i-dos anys després decidien obrir, plegats, la primera galeria d’art comercial a Sabadell, sense moure’s del carrer de Sant Pere. Van fusionar les plantes baixes de dos antics comerços i van crear un espai únic on pintors d’arreu exposaven les seves col·leccions. “Quan inauguràvem la col·lecció d’un pintor, els quadres es venien a desenes!”, recorda. En una de les exposicions, van arribar a vendre més d’una cinquantena d’obres. Gairebé mig segle després que obrís la Galeria Rovira, a sobre de la taula de Rosa Castella Brossa (1931) hi segueixen figurant un fotimer de factures apilades. “Això encara ho porto jo. Ara estava amb l’IVA!”, dispara la Rossita, amb una energia envejable. L’espai és ple de peces que es van traslladar de la botiga de mobles Monty. També hi ha altres objectes d’arreu del món: vidres de Bohèmia, mobles italians, una escultura de Vietnam. Evidentment, les col·leccions de quadres no han deixat d’acolorir les parets de la galeria. Res d’això ha canviat, tot i el pas del temps. “És casa meva”, sintetitza la sabadellenca. Lluny de la galeria, la passió de la Rossita sempre va ser veure món. Cinquanta anys enrere, va començar a viatjar per Espanya. Després va recórrer Europa i va visitar diferents països d’Amèrica i d’Àsia.

Quan el marit de la Rossita va morir, l’any 1981, la galeria va recaure a l’esquena d’ella. Des d’aleshores, sense abandonar la feina que li donen els números, s’encarrega de seleccionar

curosament quins artistes hi exposen. I, amb 88 anys, té claríssim el seu criteri artístic: “M’agrada la pintura clàssica que té vida. Sobretot paisatges, quadres que, si els poses en una paret, es converteixen en una finestra”, reflexiona. Des de la galeria, clava la mirada als quadres i continua voltant pel món a través de la pintura.