La precisió del pinzell que mai no segueix modes

No segueix pas cap moda. A Rafael Fernández Barco (Màlaga, 1953) li agrada signar les seves pintures amb el seu segon cognom i reconeix que el seu estil plasma mil influències diferents, però no cau a les xarxes de les modes comercials. Ell expressa, taca, barreja, s’arrisca i guanya. “La pintura és una forma d’expressió, és la meva droga. Aprofundeixo per ser jo mateix”, sosté el pintor. Les seves creacions han voltat de punta a punta de Sabadell des de l’any 1974, però el seu contacte amb aquest art es remunta a la seva etapa com a escolar, quan destinava les hores d’esbarjo a contemplar com un dels mestres pintava. “Ell em deia: ‘Ves al pati amb els companys’”. Però Barco s’estimava més amarar-se de pintura i descobrir l’art que marcaria la seva vida. Va formar-se acadèmicament gairebé per casualitat. Tot i que un professor de l’Acadèmia de Belles Arts li va dir que no calia que estudiés, que aprengués pintant, temps després va decidir inscriure’s a l’Escola Illa. [caption id="attachment_162293" align="aligncenter" width="448"] Una de les obres de Barco / CEDIDA[/caption] Mai no s’hi ha pogut dedicar exclusivament. Però no ha deixat ni un sol dia de pintar. Com tot artista, té les seves excentricitats: quan li ve la inspiració, pinta i molts cops deixa l’obra a mig acabar. “En tinc bastants al calaix, d’obres a mig fer”. Però com tot artista, també està dotat d’una sensibilitat especial. I creu que això pot contaminar les obres. “Els nostres quadres es poden ennegrir pel soroll de les bales durant una guerra”, reflexiona. La guerra d’aquest any ha estat la pandèmia de la Covid-19, a la qual ha dedicat moltes hores i esbossos. Aviat diu que regalarà totes aquelles obres a professionals anònims del Parc Taulí. Se sent orgullós d’haver nascut a la terra de Picasso. N’és una inspiració. No li interessa el bodegó, el traç realista ni els paisatges, això ho complementa amb la seva passió per la fotografia. Tampoc la pintura estàtica. Diu que quan es tracta de crear, es deixa emportat per la taca i recrea les seves emocions més profundes. “El món de la imaginació és surrealista. Això és el que busco”, assegura. Ara la seva exposició s’ha traslladat al hall del Teatre Gaudí de Barcelona. Però mostrar els seus quadres no li fa especial il·lusió. Mostra la seva intimitat més profunda, se sent completament nu quan exposa les seves obres. “Jo puc endevinar els sentiments d’un artista en veure una pintura”. Els colors, les formes i la profunditat diuen més que cent paraules.