Geòrgia Mainou, una vida endolcint Sabadell: "Jo sempre he sigut més de salat!"

La Geòrgia Mainou transmet un esperit vitalista i divertit que protegeix rere un posat de persona seriosa. De seguida, però, aflora el to irònic i sarcàstic que ha anat modelant després d'estar tota una vida de cara al públic. "No és fàcil ser rere el taulell, eh!?", avisa. La seva experta habilitat en el tracte personal es percep en una conversa curta. L'estona que es triga a decidir entre la ingent varietat de llaminadures que presideixen l'establiment al carrer de la Rosa. Barcelonina de naixement, de seguida va fer arrels a Sabadell. Amb set anys, va arribar a una casa que a baix havia vist prosperar el negoci d'una família de modistes. "La botiga era del meu re re re besavi", bufa. Des de 1870 s'ha mantingut en l'indret, testimoni dels episodis que han definit la ciutat que coneixem avui. Portes endins, el 1800 respira tradició. "És una de les botigues més antigues de Sabadell. Hem fet més de 150 anys!", reivindica. Un local estretament lligat a la ciutat, amb una clientela de confiança que ha permès continuar apujant la persiana cada dia. Inicialment, la cantonada amb el passeig de la Plaça Major va acollir la primera gorreteria de Sabadell. "Fèiem els barrets de la Policia, els Bombers...". Cada trenta anys, pràcticament cada vegada que ha canviat de mans entre generacions de la família, s'ha repensat el negoci. Els punys i els colls van donar pas a una botiga de roba de dona. "En l'època, només n'hi havia tres a Sabadell: el Tricolana, el Sauquet i nosaltres", repassa. En una de les parets, encara es llegeixen les inicials d'F.C. -Francisco Casanovas-, que va impulsar l'activitat fa més d'un segle.

Una veu autoritzada

Malgrat haver estudiat Audiovisuals, la Geòrgia va decidir agafar el relleu a la botiga fent un gir de 180 graus. "Al Centre no hi havia cap espai de llaminadures. Era un passeig maquíssim, no com el que tenim ara. Era un punt de reunió increïble", recorda, amb to crític. Trenta anys després, el local continua ple de núvols de sucre, xupa-xups i dolços que resisteixen el pas del temps. Les anècdotes s'han anat acumulant amb veïns fidels que donen vida a un dels racons amb més solera. "Un dia va entrar una dona demanant leucocitos. Al final, vaig entendre que volia lacasitos", esclata a riure. Algunes situacions divertides han prescrit. Altres, les ha apuntat en un bloc de notes, com si s'estigués preparant per escriure un llibre. Potser, quan es jubili, s'aventurarà a explorar la seva faceta més artística. "D'aquí a cinc anys, fora. Quan arribi el moment, es llogarà. El local està ben situat, funciona i la gent continua menjant dolços. Però que hi posin el que vulguin", diu. De moment, continua acumulant historietes. Moltes, amb les noves generacions com a protagonistes. Entre client i client, té temps d'agafar el mòbil i fer aparicions estel·lars amb piulades a Twitter, on acumula gairebé 20.000 seguidors. La Geòrgia s'ha convertit en una veu autoritzada. Amb posicionaments que no sempre són ensucrats. "Mai he sigut de dolços. Sempre m'ha agradat molt més el salat", confessa rient. Potser és el secret perquè porti una pila d'anys endolcint la vida dels sabadellencs, sense canviar la seva aparença àcida i irreverent.