El món de l'ultrafons és molt exclusiu i exigeix gran dedicació i esforç. Carlos Martínez sempre defensa que qualsevol persona que es prepari pot completar grans recorreguts, no només els millors. No obstant això, la perseverança també pot portar a grans resultats. A la península de Conamara, a República d'Irlanda, se celebra cada any una cursa de 100 milles (uns 162 quilòmetres) força peculiar per molts motius. Martínez es va embarcar en l'aventura sense saber què trobaria, però va acabar vivint una experiència curiosa que, a més, recordarà sempre com el seu primer podi en una cursa de llarga distància.
El sabadellenc, sempre acompanyat per la seva parella Raquel, s'hi va apuntar amb l'objectiu de continuar sumant punts per poder participar a la Badwater, dels Estats Units. Havent completat temps enrere l'Spartathlon o la Milà-Sanremo, amb la Connemara100 va esborrar un altre nom de la llista. La particularitat d'aquesta cursa va ser molt més gran que en les dues anteriors, amb molt més nom i una organització totalment diferent. "No hi ha avituallaments, però has de tenir un cotxe que et segueixi en tot moment. No hi ha línia de sortida, ni d'arribada. Pots parar on vulguis, marxar i tornar...", recorda. Un seguit de casuístiques que fan del recorregut una autèntica aventura. "Et creus que és una cursa perquè t'ho diuen", afirma entre riures.
A la península irlandesa, Martínez va anar amb un amic que va conèixer en una altra competició, Cristian Valcárcel, força reconegut i exitós en el món de la ultradistància, però que anava amb l'objectiu d'acabar després d'alguns mals resultats. "Vaig dir-li que sortíssim els últims per anar tranquils. L'únic objectiu era acabar", assegura. Van tenir força dificultats, des d'una tempesta impressionant o dolor al maluc fins a algun problema digestiu... però tot va anar de cara i van anar passant corredors.
Dels vint que van començar, només van acabar setze. En un tram concret, van saber que eren cinquens i, poc després, es van posar quarts. Van mantenir el ritme i es van trobar un participant exhaust a qui van passar sense més complicacions per aconseguir la plaça de podi (com a mínim un dels dos). No obstant això, el segon estava molt lluny. Sense desanimar-se en cap moment, van continuar i van veure, a l'horitzó, un altre corredor molt cansat a qui van poder passar. "Pensàvem: ostres, que bé, ja tenim podi els dos".
L'últim tram va tenir una dosi de nerviosisme amb una 'persecució' per mantenir la posició. "Quan ens vam assegurar la segona plaça vam demanar si podíem compartir-la i ens van dir que sí", afirma Martínez. Una segona posició que demostra que no cal ser el més ràpid o el més talentós per aconseguir grans fites. El temps final, de 20 hores i 19 minuts, és prou marca per tornar a participar en l'Spartathlon en els pròxims tres anys. El repte, però, és la Badwater. "A veure si hi podem anar l'any que ve. Tinc mèrits i temps, però cal infraestructura i econòmicament també és una despesa important. És l'objectiu que tenim", assegura Martínez.
