El quinto, les xemeneies i un carnet que passa d'avis a nets: la història d'una Sabadell perenne

Com el quinto nadalenc, les xemeneies de les fàbriques tèxtils o passejar pel rodal del Ripoll, poques coses són més sabadellenques que tenir uns pares o avis que t'hagin portat a veure un partit del Centre d'Esports. De la vella a la Nova Creu Alta, el sentiment arlequinat és innegociable, una qüestió de família. Recentment, el club ha homenatjat els socis més antics de l'entitat sobre la gespa, aquells que compten els anys en temporades, s'han mantingut ferms tot i la malastrugança, plorant les derrotes i perdent la veu amb cada gol. Una de les claus per mantenir viva aquesta passió incondicional, per tant, és transmetrer-la de generació en generació. 

Els Buxó, de pare a fill

 “Vaig a veure el Sabadell des dels 7 anys. El primer partit va ser un 5-2 contra l'Sporting Gijón”. Al Josep Buxó, soci número 3 del Centre d'Esports, no cal donar-li peu per parlar de l'equip de la seva vida i el Quim, el seu fill, ens obre les portes de casa visiblement emocionat. “Recordo els diumenges com una excursió. Arribar al camp i trobar-hi banderes, gent, ambient i il·lusió. Sempre hem parlat del club, cada cap de setmana, i ens emocionem molt veient la passió del pare. És molt crític, però ho viu des del minut zero”. I de quina manera! El Josep és un home de caràcter. De petit, si no tenia pilota de cuir per jugar amb els seus amics, la fabricava amb un tros de drap i si no podia entrar a l'estadi, aconseguia que algú el colés.

Tantes dècades de futbol l'han portat a convertir-se en una enciclopèdia arlequinada, present en moments tan destacats com la inauguració del 'Temple' l'agost del 1967, les remuntades inversemblants contra el Barça o el Reial Madrid, perquè guanyar-los era com la festa major independentment dels resultats de la temporada: “Recordo un partit contra el Madrid que ens van empatar al final marcant amb el puny. L’àrbitre no va voler veure res”. Intens per naturalesa, mai ha tingut problemes per expresar la seva discomformitat amb els col·legiats, "si el partit no anava bé... els coixins de les graderies acabaven a la gespa", recorden rient plegats.

Com a bon soci veterà, Buxó podria recitar diversos onzes sense parpellejar, però sempre hi haurà un jugador que tindrà un lloc especial en el seu record: el Lluís Muñoz. Més enllà de les anècdotes esportives, pare i fill recorden amb estima altres figures a l'estadi com "la Maria" que cridava més que tot el camp o "el Sánchez", que venia regalèsssia. Tot plegat, forma part de l'essència d'aquest sentiment. 

Un sentiment que defineixen com a lluita i perseverança, també de cara al futur. "La primera aspiració ha de ser consolidar la categoria, per a crear un projecte potent. Nosaltres hem après a resistir, això també és un valor, anem i venim, però el sentiment sempre hi és", sentència el Quim. I és així, els anys passen, però la passió continua intacta. "Ja no conec a tots els jugadors, però, aquesta temporada, el millor que tenim és el del monyo (Urri?)". El Josep ho té clar, per molt que la memòria o les energies puguin fallar, ell tindrà temps per pensar en el seu Centre d'Esports Sabadell. 

Els Marcet, d'avi a net

"Sempre ha sigut el club de la meva vida he assistit a tots els actes i partits", el Josep Marcet no dubta a explicar què és per a ell el Sabadell, perfectament engalanat amb la samarreta de l'homenatge contra el Teruel. Al seu costat, al jardí familiar, on també llueixen dues samarretes molt especials, l'acompanya el seu net, el Marc Asturgó, tots dos asseguts sobre coixins amb l'escut arlequinat. "Ens posàvem al darrere de la porteria on atacava l'equip per veure tots els gols i, a la segona part, ens canviàvem. D'això m'enrecordo bé perquè agafàvem aquests coixins i ens hi asseiem, quan encara no hi havia seients numerats. Era una tradició que l’avi sempre mantenia”, narra el Marc que no pot evitar emocionar-se quan el seu avi Josep comença a parlar del Centre d’Esports. "Em va fer soci el meu tiet, sempre anàvem amb ell quan encara jugaven al camp vell al carrer d'Agricultura. Recordo quan el club estava en una categoria superior, un any, vam quedar quarts de la Lliga i vam participar a la Copa de Fires." Perquè el CES europeu és un dels records que té més marcats a la retina. “Aquell dia va ser inoblidable. Vam guanyar a casa, però després ens van eliminar a Bruges.” 

Amb una vida dedicada a uns colors, el club és i ha sigut la prioritat del que, actualment, és el soci número 4 de l'entitat. Un sentiment només equiparable al que sent per la seva família. El que no sabia Marcet és que després de dècades i dècades d'observar la pilota rodar, de futbol i futbolistes, de rivals, presidents i entrenadors, veuria debutar el seu net amb la samarreta arlequinada que ara guarda orgullós com el tresor més preciat. "Era la il·lusió de la meva vida, que arribés al primer equip era el que sempre havia somiat.” Un somni totalment compartit pel jove esportista. "Vaig començar jugant cinc minuts per partit, però m’ho vaig anar guanyant. Amb els anys vaig ser titular i capità del juvenil i vaig aixecar quatre lligues en set temporades.”

Cert és que, de vegades, per avançar cal aprofitar les oportunitats tal com arriben i el Marc va decidir emprendre una nova aventura a l'estranger: marxar cap als Estats Units. “Els primers anys a l'Inter Miami van ser molt complicats, però l’esport m’ha ensenyat la importància de la constància, de lluitar cada dia.” Durant aquests anys separats, tot i que avi i net s'han trobat molt a faltar, sempre han tingut clar que els uneixen uns quadres i els valors d'un club i d'una ciutat que els ha vist créixer. “El meu avi per a mi és un referent. M'acostumen a dir que m’hi assemblo molt i això em fa molta il·lusió perquè és el millor avi del món”, s'emociona el jove. Dues històries, diferents anècdotes, una manera de viure i, en definitiva, una passió per demostrar que el futbol no és només futbol i que el Centre d'Esports Sabadell no és només un equip: és família.