D'escoltar els consells de Cruyff a liderar les línies d'autobús

“El meu pare no va tenir temps de veure’m com a president. Va ser molt ràpid. Sempre penso que estaria orgullós: ell era soci fundador i creia molt en Sabadell i en la TUS”, narra visiblement emocionat Juanje Rodríguez. Al capdavant de Transports Urbans de Sabadell des de fa poc menys d'un any, està compromès amb l'empresa, però també amb tot allò que envolta la ciutat, en especial, el Centre d'Esports. "Vaig començar a jugar a Badia i després al Mercantil fins que em va fitxar el Barça. Em deien la 'Perla del Vallès' i també em volien el Madrid i el València". Més enllà d'anar sobre rodes, literalment, durant molts anys, Rodríguez va ser jugador de futbol i va passar per unes quantes places. Tantes, com records que guarda.

De l'etapa a la Masia recorda el dia en què Johan Cruyff va interrompre un entrenament per corregir-lo. “El més bo, menys tocs”, li va dir la llegenda. Aquella frase el va marcar en totes les aventures posteriors sobre la gespa. La clarividència amb la qual veia el joc l'holandès i com va aturar-se per aconsellar-lo és un d'aquells instants de la seva carrera esportiva que li fa posar la pell de gallina. Tot i formar-se al Barcelona, el Juanje es va mantenir estretament vinculat amb el dia a dia sabadellenc, principalment, perquè la família el feia tocar de peus a terra. "Treu-te els carnets, que del futbol no viuràs!", li deia el seu pare. I així ho va fer, entre partit i partit, va fer-li cas per seguir les seves passes. 

Després d'una etapa a València i a Badajoz, aprenent a espavilar-se sol, va tornar cap a Catalunya per competir prop de casa. Vilassar, Rubí, Vilanova...Va ser aleshores quan va començar a compaginar aquests dos mons: conduir la pilota i l'autobús. “Arribava de Vilanova a les dotze de la nit d'entrenar i a les quatre del matí m’aixecava per anar a treballar. En aquella època a Tercera Divisió pagaven molt bé: guanyava més jugant que al bus,” puntualitza. Així i tot, no va deixar-ho, perquè el transport públic es va convertir en la seva altra passió. Ara com ara, però, el seu paper dins la companyia està enfocat a coordinar i controlar que tot funcioni bé. "Trobo molt a faltar el contacte directe amb la gent, són clients que es converteixen en família. Quan passava pel camí de Torre-Romeu, pels horts, sempre em donaven tomàquets i de tot. Alguns em portaven loteria de Nadal...", acabava els trajectes ben servit. 

Un vincle amb els passatgers que es va forjar encara més quan va fitxar pel CES. "Em demanaven fotos o autògrafs i si no jugava bé els diumenges, m’ho deien!”, riu quan recorda aquella intensa temporada en què l'equip, a més, va assolir l'ascens a Segona 'B'. De fet, fins i tot va poder conduir una estona durant la rua de celebració. “Per a mi va ser un premi tornar al Sabadell. Un mínim de jugadors haurien de ser de la ciutat: dona un plus que molts directius no veuen”, reflexiona l'exfutbolista que valora molt positivament la dinàmica de l'equip aquesta temporada. Després de fer història amb l'arlequinada va continuar jugant un temps fins que va penjar les botes. “He tingut la sort que he pogut decidir quan deixar-ho; el futbol no m’ha deixat a mi. Arriba un moment en què has de dir prou: treball, família, nens…".

El seu entorn sempre l'ha fet costat per compaginar la part esportiva amb la resta de facetes. Format com a entrenador, després de fer de segon, curiosament, a la banqueta del Terrassa on va coincidir amb José Ortega, actual porter de la primera plantilla, va gaudir d'una experiència única: marxar a la Xina amb el seu inseparable David Almazán 'Pirri'. Viure a Xangai va suposar un xoc cultural que el va enriquir d'una manera inesperada. "El més complicat era l'idioma, hi havia paraules molt similars que canviaven per petits matisos". Finalment, però, va decidir tornar cap al Vallès després d'un temps a l'altra punta del món.  

Conduint durant gairebé tres dècades, l'actual president de TUS ha conegut des de dins la riquesa de la ciutat. "Les línies 1,2 i 3 m'agraden, perquè connecten el Sud, el Centre i el Nord; simbolitzen la diversitat social i cultural, aquesta barreja defineix Sabadell". D'històries curioses en té per estona. "Alguns avis pujaven amb els cotxets al bus per adormir els seus nets amb el balanceig", recorda rient aquesta tècnica, aparentment, efectiva. "Hi ha persones que agafen el bus cada dia, a la mateixa hora. Si algú fallava girava el cap, potser arribava tard i jo l'esperava. Algunes persones grans mai van tornar, sobretot després de la pandèmia. Són aquestes coses les que marquen". Perquè tant a la carretera com sobre el terreny de joc, pel Juanje Rodríguez el més important sempre ha estat el vincle humà.