"Al començament, arbitrar era com anar a Disney”: la vida de David Medié després del xiulet

“Abans vivia amb exigència constant. Potser ara soc més feliç perquè estic més tranquil", admet David Medié Jiménez. L'exàrbitre sabadellenc va complir el somni de molts: xiular a Primera Divisió. "Quan arribes a dalt, de vegades oblides tot el camí que hi ha al darrere". Aquest, però, només és el pic mediàtic d'una carrera frenètica que va començar amb catorze anys, recorrent els camps del Vallès, com l'Olímpia, on l'hem citat, amb la seva motxilla i una il·lusió. Informes, proves físiques, estudi, viatges i els desitjats ascensos... una roda de treball constant que, en certs moments, va opacar tota la resta. "Era molt més que una afició, necessitava millorar constantment. Pensava que sense l’arbitratge no podria viure, però el canvi ha estat molt natural". 

El vincle del David amb el futbol li ve de família, de fet, el seu pare xiulava i li va donar alguns consells. "En directe el vaig veure poc perquè era molt petit, però sí que m'ensenyava fotos i em va animar al fet que ho provés". Medié Jiménez va començar com a jugador, però veia que no tenia molt futur i es va llençar a la piscina. "El primer partit el recordo com si fos ahir, al camp del Ripollet. La sensació de no poder tocar la pilota se'm va fer superestranya". Als insults dels pares, va haver d'acostumar-se ràpid, com al fet d'entendre que la funció dels col·legiats va més enllà de legislar i sancionar. “Cada jugador és diferent i els partits també, no hi ha una fórmula única. Aprens a base d’errors i situacions: un dia no saps com reaccionar i l’endemà ja ho gestiones millor", assegura. 

Hi ha una part psicològica imprescindible. "La clau és empatitzar amb el futbolista per aconseguir que empatitzi amb tu. No sempre s'han de dir coses negatives". Fidel defensor que l'autoritat es guanya amb honestedat, buscava trencar amb l'estigma de la figura indestructible. "Entonar el ‘m’he equivocat’ impacta molt, no s’ho esperen. Sembla que reconèixer errors et fa perdre el control, però en realitat et reforça".

Perquè, a ulls de Medié, equivocar-se és natural, tot i que hi ha errades que sí que s'han de castigar. "El que mata l'arbitratge és la interpretació. El futbol no és blanc o negre. Dues jugades semblants poden diferenciar-se per petits detalls". Posa l'exemple de les mans, l'etern debat dels últims anys que ha aconseguit unir tot el món del futbol: no hi ha qui entengui el criteri. "Els futbolistes són intel·ligents i juguen amb aquests matisos, si es xiulessin totes les mans, les provocarien. De vegades, els equips posen el focus en les nostres errades per amagar un mal partit", sentencia. 

Alumne avantatjat, amb quinze anys, ja arbitrava juvenils de disset o divuit, i als vint, la Primera Catalana era un escenari immillorable per demostrar que avançava a passes agegantades. "Em deien que em sortia molt bé i per a mi arbitrar era com estar a Eurodisney cada cap de setmana, m'encantava!" Hi dedicava moltes hores, fins al punt d'analitzar els partits d'altres companys, molts dels quals, es van convertir en un suport incondicional. Precisament per aquest motiu, li dol veure col·legiats retirats criticant amb duresa les actuacions de la jornada als mitjans de comunicació. "Han estat allà i saben el què t'estàs jugant". 

"Al principi et valoren per sensacions, després, tot és numèric. Cada enfrontament té una nota i se suma a les proves i exàmens, que poden ser definitius", narra recordant la pressió i l'exigència que de seguida va aprendre a gestionar. "Quan arbitres no hi penses, només vols fer-ho el millor possible". Enfocat a progressar complint objectius a curt termini i després de tastar la Segona 'B', va recalar al futbol professional. 

L'estrena a Segona Divisió, on va arbitrar més d'un centenar de partits i va rebre el Premi Xiulet d'Or, va ser el veritable punt d'inflexió per viure del que més li agradava durant uns anys. "M'havia tret les oposicions a l'Ajuntament de Barcelona per tenir una altra opció", però abans dels trenta va consolidar-se al futbol de plata. Un salt de qualitat que va percebre de seguida. "Els partits estaven televisats, els estadis plens i vaig començar a viatjar per tot el país. Recordo arbitrar un derbi canari que va ser molt especial, també un Dépor-Recre de la part alta", s'emociona. 

Així doncs, després de cinc temporades a Segona, el salt a la màxima categoria estatal, el 2017, va ser un moment inoblidable. El reflex de gairebé dues dècades de feina constant, de trobar l'equilibri entre la vida personal i laboral amb la responsabilitat que requeria. L'instant en què va pensar en el nen que recorria camps de barri amb la seva motxilla. "Quan arribes a Primera és com canviar d'esport: tot va molt més ràpid. Al minut dos del meu debut, una Málaga-Éibar, ja havia d'arbitrar un gol amb la mà", fa broma recordant com va estrenar-se amb polèmica.

La il·lusió era més gran que els nervis i més enllà d'equips o estrelles, del que tenia més ganes era de visitar els estadis que havia vist a través de la pantalla. "Vaig poder xiular un derbi valencià i si parlem de jugadors, m'encantava coincidir amb el Joaquín, perquè al sorteig de camp sempre tenia una broma preparada. És curiós com amb moments de màxima tensió, ell estava tan relaxat". Una experiència a La Liga en què les va viure de tots colors. "Vaig ser l'àrbitre del Cadis-València on es va donar un episodi racista. Va ser una situació molt estranya i trista", recorda una escena que hauria preferit no presenciar. "El problema no són els protocols, és la cultura del futbol aquí. Aquests protocols existeixen perquè als estadis es produeixen comportaments que no s'haurien de donar". 

En la temporada del seu descens, la 2021, el sabadellenc va convertir-se en àrbitre especialista del VAR, que ja feia algunes temporades que s'utilitzava, amb amants i detractors. "És una eina molt útil, molts errors que vaig cometre, els hagués evitat. Però al darrere hi ha una persona, amb criteri i interpretació i mantinc l'afirmació que encertar al 100%, és impossible", reflexiona Medié, que està d'acord amb el fet que s'exposin els errors, però amb matisos. "O ho expliques tot, o no expliques res. Exposar a mitges, com s'està fent ara, genera encara més dubtes". 

I és que l'etapa del David a l'elit va coincidir amb un context de tensions i desconfiança arbitral provocat pel mateix ús del VAR i, més tard, pel cas Negreira, entre altres qüestions. Ara bé, fa un temps que ell va fer un pas al costat. Es va desvincular del Comitè Tècnic d'Àrbitres (CTA) després de diversos problemes judicials amb la Federació. Aleshores, va donar un gir a la seva rutina per tornar a treballar al consistori barceloní en l'àmbit de Seguretat.

Recuperar la seva plaça pública va ser una oportunitat per tenir més tranquil·litat i estabilitat. Ara gaudeix de la seva família, allunyat dels focus i el soroll mediàtic. "A la meva dona Susana la vaig conèixer els últims anys que arbitrava i tenim dos fills, el Gerard i la Clàudia. Ells em van canviar completament la perspectiva, són la meva prioritat", narra.

Malgrat que no canviaria la seva trajectòria esportiva, admet que ha après a valorar la felicitat en les petites coses del dia a dia. I sí, el xiulet ha quedat enrere, però no tot allò que li va ensenyar. Perquè si alguna cosa té clara el David Medié és que l’arbitratge, com la vida, és qüestió de grisos. Prova i error, aprenentatge i predisposició i sobretot, honestedat.