Eneko Sánchez, un referent emergent: "Vaig ser el primer noi de natació artística al CN Sabadell"

L'Eneko Sánchez és el primer nedador artístic del CN Sabadell. En un context majoritariament femení, ell va trencar els estigmes i amb només vuit anys va llençar-se a la piscina, literalment! L'esportista ja s'ha convertit en un autèntic referent a la ciutat. Tot i la seva joventut, el sabadellenc és present i futur nacional, i té molt clars els seus objectius professionals i personals. 

Comencem per l’actualitat. Has triomfat al Campionat d'Espanya, amb diverses medalles, quines sensacions has tingut?

Fa dos caps de setmana vam estar a Tenerife amb el Club, i la veritat és que va anar molt bé: vam aconseguir una segona posició en duo i la victòria en solo. I la setmana següent vam viatjar a Budapest per participar en un Open internacional, una mena de Campionat d’Espanya a Hongria, però obert a altres països, on vam quedar primers en gairebé totes les proves.

Ara tens setze anys, i moltes victòries a l'esquena, però, com vas començar en el món de la natació artística?

Vaig començar molt petit, als vuit anys. La principal "culpable" va ser la Joana, la meva germana gran, que ja practicava aquest esport, i també l'havia vist per la televisió. Referents com el Pau Ribas o el Dennis González, em van motivar molt.

Com vius el fet de convertir-te en referent per als altres?

És molt especial. Que et vegin com un exemple, sobretot, des de casa, és un orgull. Al final, el paper d’una germana gran o d’un referent proper pesa molt, i és molt bonic veure com els altres també s’inspiren amb la teva feina, tal com em va passar a mi. La Joana, de fet, és entrenadora d'artística i m'ha portat a visitar els seus nens, que en té alguns. 

Els inicis no devien ser fàcils, sobretot en un esport tradicionalment femení.

No, al principi va ser complicat. Era el primer noi del Club i això generava sorpresa. També hi havia companys d'escola que no ho acabaven d'entendre, em deien que feia un esport de gais i no té res a veure. Però amb el temps tot ha anat canviant. Cada cop hi ha més representació masculina i més oportunitats. De fet, fa poc que els nois podem competir en equips als Jocs Olímpics, així que estem en un moment molt positiu.

La teva rutina és molt exigent. Com és el teu dia a dia?

Visc en una residència d’esportistes a Esplugues. Al matí vaig a classe, de vuit a dotze, i després entreno en doble sessió: de dotze a tres i de quatre i mitja a vuit. És intens, i compaginar estudis i esport costa, sobretot, pel cansament, però amb el temps aprens a organitzar-te.

Precisament, com portes estar lluny de casa?

El primer any va ser dur, especialment les primeres setmanes. Tot i que ja havia fet concentracions amb la selecció catalana, no és el mateix. Però amb el suport de les companyes, que ja coneixia, tot es va fer més fàcil.

Quan fas el salt al màxim nivell?

Amb 12 anys vaig anar al meu primer europeu. Aquella experiència va ser complicada emocionalment, perquè era la primera vegada que estava tant temps fora, al final era molt petit. Però sé que va ser clau per arribar on soc ara.

Quins records t'han marcat més de la teva trajectòria?

Sobretot el primer or europeu en duo, el 2024. No ens ho esperàvem gens. Quan vam veure l'“1” a la pantalla, vam esclatar a plorar. Va ser un moment molt intens, amb la família a la graderia, totalment inoblidable.

Competeixes en solo, duo i equip. Què et resulta més difícil?

El treball en equip. Com que he fet més solo, em genera més pressió no fallar quan comparteixo la rutina amb altres, especialment fent acrobàcies. Però a poc a poc vaig guanyant confiança.

Què m'expliques d'aquestes acrobàcies?

Al principi no en feia, ho veia amb molta por des de fora perquè sempre he tingut vertigen i no volia saltar. Però gràcies a la meva entrenadora ho vaig treballar molt, i ara ja ho faig amb normalitat.

Mentalment, és un esport molt exigent. Com ho gestiones?

La natació artística busca la perfecció, i això pot pesar. Però al final ho fas per tu mateix. Et marques els teus objectius i això t’ajuda a mantenir la motivació.

Qui t’ha ajudat més en aquest camí?

Les meves entrenadores, l’Alba i la Natàlia. Són com una segona família i els hi puc explicar tot, per exemple, si tinc un mal dia els hi comento perquè hi ha molta confiança. El seu suport és incondicional. Evidentment, el de les companyes, com l'Aina, amb qui competeixo a duo, també.

Mirant al futur, quins objectius tens?

M’agradaria entrar al CAR de Sant Cugat i, a llarg termini, arribar als Jocs Olímpics. És el meu gran somni!

I què creus que et fa especial com a esportista, per arribar a aconseguir aquesta meta tan ambiciosa?

Molta gent destaca la meva expressivitat a l’aigua. Quan escolto una música, intento transmetre-la, explicar una història, i no tothom té aquesta capacitat. Aquest any fem servir un flamenc i és una rutina molt explosiva, no com la de l'any passat que era més íntima. També tinc les cames molt llargues!

Has viscut moments difícils fora de la piscina?

Sí, com comentava a l'inici, sobretot a l’escola, on es ficaven amb mi per practicar un esport “de noies”. Però això també ha canviat amb el temps i ara hi ha més respecte i coneixement. De fet, faig el Batxillerat Humanístic a la residència Blume i tots ens entenem molt com a esportistes de diferents àmbits. 

A banda d'arribar el més amunt possible a l'aigua, què t'agradaria estudiar, si tens una altra via de futur?

Alguna cosa relacionada amb el disseny de moda, és la meva vocació des de petit. De fet, la roba que portem als últims campionats l'he dissenyat jo, no al 100%, però el concepte inicial és meu. 

Quin missatge donaries als nens que volen començar?

Que ho provin sense por. És un esport dur, però té una recompensa enorme. Els records, les amistats i les experiències valen molt la pena!