Quan l'edat no és un obstacle per a l'esport d'elit: "Continuaré entrenant sempre"

Tots hem sentit alguna vegada la cançoneta que diu que la vida professional dels esportistes és molt curta. Lògicament, depèn molt de la disciplina que es practica i de l'exigència a què se sotmet el cos. Generalment, quan es passa la trentena, l'esportista ja comença a veure aquella llum al final del túnel que indica que s'acosta a la retirada. No obstant això, hi ha vida després de l'elit. Milers de sabadellencs de més de cinquanta anys, d'una manera o altra, practiquen esport de forma diària. Alguns centenars ho fan amb una disciplina més gran -o pautada- i un nivell d'exigència que es pot assimilar al que viuen els esportistes que competeixen al més alt nivell.

Segons el doctor Kenneth Cooper, cardiòleg i pioner en medicina esportiva: "no deixem de fer exercici perquè ens fem vells, sinó que ens fem vells perquè deixem de fer exercici". Una reflexió que segurament fan molts dels protagonistes d'aquestes activitats que es duen a terme en els equips màster del CN Sabadell o la Joventut Atlètica, però que també tenen gran presència al Club Tennis Sabadell, gimnasos o centres d'arts marcials i entrenament. Les categories màster es divideixen de cinc en cinc, és a dir, dels 50 als 55 anys, dels 55 als 60 o dels 70 als 75, per exemple. En alguns esports, com la natació, a partir dels 25 ja pots ser màster, mentre que en altres, com l'atletisme és a partir dels 35.

"Quan deixem de ser joves no podem seure al sofà i esperar que passin els dies. Hi ha molta gent que vol fer esport i alguns ni tan sols competeixen, però volen mantenir-se i exercitar el cos", afirma Ricard Rof, membre de l'equip màster de la JAS. En el Club Natació, d'altra banda, la secció màster enguany ha comptat amb més d'un centenar de persones, amb diferents condicions, edats i capacitats. "N'hi ha alguns que venen quatre vegades per setmana i d'altres que només una. Amb els campionats passa el mateix. Sempre hi ha gent molt competitiva que vol millorar les seves marques i d'altres que volen fer una mica d'esport i mantenir-se en forma. Tenim nedadors que superen els vuitanta anys", explica Joan Ferran, un dels responsables de la secció.

Aquests entrenaments, sovint poden despertar el gen competitiu dels esportistes que busquen donar una passa més i, per què no, lluitar per títols que en altres circumstàncies no serien possibles. Fa pocs dies, la sabadellenca Yolanda Clemot va ser campiona del món de tennis per equips en categoria +50, també el taekwondista de 53 anys del Cinfi South Star de Sabadell, Jorge Pradas, va guanyar els World Masters Game de Taiwan el passat mes de juny, o Lola Balbuena, nedadora del Club, es va penjar el bronze als 50 papallona del Mundial màster de Singapur. I si agafem participacions, podríem allargar una llista inacabable. "Dedico moltes hores a entrenar jo sol, a mirar partits i parlar amb la gent perquè això es fa per il·lusió i passió. Sempre s'ha d'intentar millorar. L'ambició i competitivitat no es perd amb els anys", assegura Pere Pérez, tenista de 75 anys del CT Sabadell. "Sempre vols guanyar. L'únic que canvia és que, amb l'edat, relativitzes més els moments que no tens èxit. Potser amb vint anys quedes segon i sembla que s'acabi tot. Hi ha una competitivitat més adulta per dir-ho així", apunta Pradas.

Els experts asseguren que la pràctica esportiva és molt positiva per a la salut cardiovascular i metabòlica, per preservar la massa muscular i la força, la salut òssia, l'equilibri i la coordinació i també té avantatges en la salut mental i cognitiva. L'altra cara de la moneda és que les lesions són més habituals. La recuperació després de competir no és la mateixa i, sobretot, els exercicis d'explosivitat tenen un risc més gran de trencament muscular o articular. "Jo penso igual que quan tenia divuit anys, però lògicament el cos no és el mateix. Espero poder competir molts anys més, i per això faig molta feina específica de gimnàs i preparació. La força és un dels factors clau per mantenir-se en bona forma malgrat que el temps passa", afirma Fèlix Riba, subcampió del món de tennis en categoria +65 l'any passat i que porta una pròtesi al maluc. "L'escalfament és molt important. Jo quan competeixo, començo a escalfar una hora abans per poder tenir el cos preparat", afegeix Rof. Amb més o menys preparació, més o menys exigència, tots els esportistes coincideixen: competiran "fins que el cos digui prou".