Quan l'edat no és un impediment per continuar competint al màxim: "La passió és el que em dona energia per continuar"

Sempre es diu que la vida de l'esportista és especialment curta. Quinze anys de màxim nivell per a retirar-se en una edat alarmantment jove. Difícilment trobem persones pròximes als quaranta anys competint en competicions absolutes. Amb les eines i el control actual, sí que cada vegada les carreres són més llargues i que l'edat, moltes vegades, només és un número. Igualment, casos com el del Cristiano Ronaldo, que ha estat notícia les últimes setmanes per la seva sortida de la selecció portuguesa, el Lebron James, que continua sent decisiu a la NBA ara amb els Philadelphia 76ers, o el Novak Dojokovic, tenista més llorejat de la història, continuen sent excepcionals.

A petita escala, a Sabadell tenim alguns casos d'esportistes que han allargat al màxim la seva carrera esportiva. Moltes vegades reinventant-se, canviant d'esport, adaptant l'exigència, però sobretot mantenint l'ambició i passió del primer dia. Perquè sense dedicació i ganes seria impossible competir en categories absolutes amb garanties. També s'estilen, cada vegada més, les categories màster, però hi ha algunes persones que no volen deixar de competir mai al nivell més alt possible. Aquests són alguns dels extraordinaris casos que tenim als clubs de la ciutat.

Pau Viladomat: "Amb 25 anys vols aspirar al màxim, ara es tracta de trobar el lloc on encaixes"

47 anys, jugador de bàsquet al CN Sabadell

És el jugador més longeu del bàsquet sabadellenc. Amb 47 anys, a punt de complir els 48, no ha perdut la il·lusió i les ganes de competir. "Sempre ho dic. La passió per aquest esport és el que em dona energia per continuar cada any. Quan estàs acostumat a jugar des dels set anys és difícil parar. Hi ha altres factors, però el principal és la passió", assegura. El Pau, a més, ha tingut la sort que el físic l'ha respectat. "Que et respectin les lesions és clau, i que físicament aguantis també. Jo sempre dic que el dia que faci pena i m'arrossegui per la pista, que m'ho diguin i plegaré. Ara estic en un moment en què sé que no he de ser el referent de l'equip ni jugar molts minuts, però que puc aportar molt dins i fora de la pista", reconeix.

Viladomat ha passat bona part de la seva trajectòria a categories competitives com l'antiga Lliga Eba o Copa Catalunya. L'equip en què va aconseguir més èxits va ser el Mollet, fins i tot com a campió de Catalunya. També va passar per clubs com l'Igualada, el Sant Pere de Terrassa, l'Escola Pia o el Castellar, el club en què ha estat més temps. A l'estiu, va finalitzar la seva etapa al conjunt castellarenc per tornar a competir a prop de casa, al Club Natació, en què ja havia estat també anteriorment. "Necessitava canviar de projecte per trobar una nova motivació. Estava còmode a Castellar, però també una mica acomodat. Tornar a jugar a Sabadell és un extra, a prop de casa i en un club que ja conec", diu. Els nedadors competeixen a Primera Catalana i tenen l'objectiu de tornar a Copa.

El sabadellenc pot ser un jugador important en aquest objectiu, dins i fora de la pista. "Sempre intentes ajudar i aconsellar els més joves. Em pregunten molt i realment em sento còmode en aquest rol. És una cosa que m'omple", admet. Això sí, en el pla competitiu reconeix que el seu cos no és el mateix que fa quinze o vint anys. "En la recuperació és on més es nota. Un cos de 47 anys no és el mateix que un de 20. Les últimes temporades he tingut la sort que els entrenadors m'han entès i respectat molt. Jo ja no puc fer dos entrenaments seguits o entrenar i jugar l'endemà. Alguns exercicis no els faig o els adapto. Al final, vas coneixent el teu cos i et saps dosificar per al moment que toca", afirma.

Quan la voluntat és gran i el cos acompanya, tot és qüestió de trobar el lloc adequat. "Jo sempre he volgut jugar i no he tingut problemes per baixar de categoria si el projecte m'ha motivat. La meva carrera semiprofessional la tinc més que feta i ara és un extra. Vull gaudir del meu esport. Amb 25 anys vols sempre aspirar al màxim i ser molt important i jugar molts minuts, però ara ja fa un temps que és secundari. Es tracta de buscar el lloc on encaixes", explica. I la retirada? "No m'ho he plantejat mai seriosament. Algun cop que he arrossegat alguna molèstia ho he arribat a pensar, però després es passa. Els temes familiars també fan que sigui complicat de compaginar, però per sort sempre m'han ajudat i respectat molt perquè continués jugant", assegura. Tota una vida dedicada al bàsquet, i el que queda.

Jordi Guarch: "Durant la setmana et dosifiques, però als partits només penses a competir al màxim"

42 anys, jugador de futbol sala al Safa Anosda

Un futbolista consolidat a Tercera Divisió que es va passar al futbol sala. El Jordi Guarch no és un cas d'esportista que no s'ha aturat mai, de fet es va retirar jove del futbol, però va canviar la gespa pel parquet per tornar a somriure. "Vaig acabar bastant cremat del futbol. Els desplaçaments eren molt llargs, estàs treballant, tens família i són molts dies i hores d'entrenament. Vaig veure que ja n'havia tingut prou amb uns trenta anys, més o menys. Vaig provar altres esports, pàdel, ciclisme, curses fins i tot vaig fer un duatló, però en cap d'elles vaig trobar l'adrenalina del futbol. Em van proposar de jugar a futbol sala i, ara, he trobat aquest equilibri. Entreno dos dies a la setmana, m'ho passo bé, em canso, faig esport i el cap de setmana competeixo. El principal motiu per continuar jugant és que m'encanta aquest esport, ha estat una passió tota la vida i mentre el cos aguanti, aquí segueixo", assegura.

Ja acumula vuit temporades competint amb el Safa, que actualment es troba a Primera Catalana i amb aspiracions d'ocupar posicions de la zona capdavantera de la taula. Guarch és el capità de l'equip i sap quin és el seu rol dins una plantilla força jove. "Hi ha una diferència abismal d'edat. Crec que em porto més de vint anys amb la majoria dels companys de l'equip. I amb el segon més veterà me'n porto deu. Són nois molt joves i el tarannà és molt diferent, però al final som tots companys d'equip, tots som iguals i sempre hi ha bon rotllo i un gran ambient. Sí que em fa gràcia el vocabulari que utilitzen, perquè algunes coses no les entenc, però també riem i fem broma amb aquest tema. Jo sempre intento ajudar-los en el que puc i aconsellar quan cal", reconeix.

El sabadellenc, això sí, admet que físicament l'edat pesa. "La musculatura no és la mateixa i el ritme sí. Tu competeixes igual que abans, però després veus que arribes a l'entrenament de dimarts i encara no has recuperat del partit de dissabte. L'entrenador, per sort, em coneix i sap que m'he de dosificar una mica en els entrenaments perquè conec el meu cos i li he de donar un temps per després arribar bé als partits", explica. Això sí, quan surt a la pista, no hi ha treva. "El que em guardo entre setmana, surt els dissabtes. El dia de partit no dosifico res. Surt la part competitiva i ho dono tot i no m'estalvio cap cursa. Sí que ara tinc la capacitat de dir 'estic cansat, demano el canvi', que quan ets més jove vols jugar-ho tot i no aturar-te", apunta.

En la seva anterior etapa, com a jugador de futbol, va passar per diversos clubs catalans, incloent-hi el CE Sabadell, en què va formar part de la plantilla de l'ascens a Segona B del 2007. Anteriorment, es va formar al futbol base del Mercantil, fins a arribar a la Divisió d'Honor Juvenil. Després va passar pels filials de l'Hospitalet i la Gramenet, va estar al Manresa, abans del seu pas pel Centre d'Esports, i, la temporada posterior, va marxar cedit a l'Igualada, en un any complicat. Va provar sort a l'estranger amb una petita aventura a la tercera categoria francesa i va tornar a Catalunya, i a prop de casa, amb el San Cristóbal i l'Olesa de Montserrat, abans d'una última etapa al Cerdanyola, on va finalitzar la seva trajectòria i va fer el canvi al futbol sala.

Ara, continua competint any a any, fins i tot havent superat recentment una lesió dels lligaments encreuats. "Mai havia tingut lesions i va ser un cop dur perquè ja tenia 40 anys, però jo sabia segur que volia tornar a jugar. M'omple i és el que m'apassiona. A partir d'aquí, aguantar més o menys anys ja depèn de com em senti. No vull arrossegar-me per la pista. Cada estiu decideixo si vull continuar o no, de moment un any més. Jo estic bé i amb forces", assegura. Del futbol al futbol sala per allargar una carrera de nivell.

Ignasi Admella: "Quan ets jove vols trobar els teus límits, ara busques optimitzar recursos"

38 anys, porter d'handbol a l'OAR Gràcia

Potser no és tan veterà com els anteriors casos, però en un esport com l'handbol i una posició com la seva, el cas de l'Ignasi, porter de l'OAR Gràcia, també és excepcional. "Jo encara jugo perquè em continua apassionant. És com una part de la meva identitat i una rutina que et condiciona a tots els nivells. M'ho he pogut combinar sempre i també aporta una sèrie de beneficis que són molt positius. Ara seré pare i la situació serà diferent, em perdo algun entrenament, però hi ha moments en què també s'ha de veure quines són les prioritats. S'ha de trobar un equilibri i ser realista", afirma.

Admella combina l'esport amb l'educació, com a professor, i també un projecte professional en què fa entrenaments i tecnificacions per a porters de la zona. "Això em facilitarà continuar vinculat a l'handbol d'una manera més professional quan deixi de competir", assegura. I és que la retirada és una idea que no sembla molt llunyana. "Sempre la tens al cap quan van passant els anys. Físicament i mentalment l'exigència de la competició et va superant. Els últims anys m'he mantingut molt actiu sempre i he continuat a un bon nivell. Estic aguantant i, quan vegi que ja no estic per competir, faré aquest pas", admet.

Com a porter, les principals diferències amb el pas dels anys també són en la tolerància del mal. Acostumat a rebre pilotades, amb l'edat s'ha de saber quines batalles toca lliurar. "Quan comences estàs molt més preparat per a la càrrega de treball i sempre et vols posar a prova per buscar els teus límits. Ara ja he passat totes les etapes, de ser professional i també competir en nivell amateur o categories de menys exigència. L'experiència també és un grau i et permet optimitzar recursos, agafar dreceres per mantenir el rendiment. Em passa molt amb les pilotades, a la cara sobretot, que abans m'era igual i ara, segons com, si en rebo dues marxo de l'entrenament", exemplifica.

Tot plegat en l'etapa final d'una carrera de nivell. Admella es va iniciar al Sant Quirze, en què també va estar com a sènior en diverses etapes. Va passar pels dos clubs referents de l'handbol català, com són el Granollers i el Barça, en què va estar al filial. Després va voltar força, Algesires, Palma del Río, Zamora, Puerto Sagunto i una curta experiència a la República Txeca. Ara, acumula quatre temporades a l'OAR Gràcia, a Primera Nacional.

Enrique Tejerina: "Amb l’experiència aprens que on ja no t’arriben les cames, t’ha d’arribar el cap"

48 anys, jugador de tennis al Club Tennis Sabadell

Si bé en esports d'equips, dins de l'excepcionalitat, és més habitual poder allargar una carrera esportiva, en els esports individuals es converteix en gairebé una efemèride. El cas de l'Enrique Tejerina és especialment alarmant. "Jo jugo perquè vull continuar fent esport i activitat. El tennis m'apassiona i sí que algun cop t'atures durant un temps, però al final sempre acabes tornant. Per sort les lesions també m'han respectat, i això és clau", afirma.

Tejerina competeix en categoria absoluta, sobretot en competicions per equips amb el Tennis Sabadell, i també en la seva categoria com a màster de més de 45 anys. Això sí, està acostumat a competir contra esportistes molt més joves. "Aprens a analitzar molt més els rivals i buscar els punts dèbils per saber com atacar. Amb els anys vas perdent força i musculatura, però has de saber que on no t'arriben les cames, t'ha d'arribar el cap", admet.

El sabadellenc reconeix, això sí, que la feina amb el pas del temps ha de ser molt pautada. "Tot costa una mica més, sobretot la recuperació, que és molt més lenta. Necessites tenir millors condicions, dietes, feina específica... Abans hi havia molta menys informació en aquest aspecte i ara ajuda a allargar la carrera", apunta. Tot i l'edat, la retirada no és una opció. "Mai m'he plantejat deixar-ho definitivament. Quan he deixat de fer esport un temps, he estat molt pitjor en tots els aspectes. Vaig descansant i parant quan toca, però m'apassiona l'esport i vull competir sempre", assegura.

El tenista del CTS va començar a jugar molt petit i, malgrat que no va arribar a competir en grans nivells, sempre s'ha mogut per la passió i il·lusió per l'esport, independentment de nivell i categoria. "No he pensat que pogués dedicar-m'hi. Sí que quan ets jove, sempre vols aspirar a competir contra els millors, però jo sempre he sabut que no competiria professionalment", apunta. Un cas especialment longeu i que no té data de caducitat. Com a mínim, a curt termini.