Un recorregut pels equipaments esportius més icònics de Sabadell al segle XX

Que Sabadell i l'esport van de la mà és innegable, però us heu plantejat mai com es vivia l'activitat competitiva fa 100 anys? I 50? On es van fundar les primeres entitats i jugaven els veïns, quins equipaments hi havia quan la ciutat estava en plena expansió i era coneguda per les seves xemeneies?

És curiós com una part de la memòria perdura, però hi ha espais que s'han perdut i són totalment desconeguts o han adaptat una funcionalitat diferent de la que tenien. Amb aquest reportatge farem un recorregut per algunes de les instal·lacions esportives sabadellenques més icòniques del segle XX i ben segur que més d'una us sorprendrà. 

La Creu Alta i el Velòdrom: futbol de primera...i bicicletes? 

El barri de la Creu Alta respira esport des d’inicis del s. XX, concretament des del 1903 amb la fundació del Centre d’Esports Sabadell i la construcció del seu primer terreny de joc, amb el mateix nom que el barri. La Creu Alta es va inaugurar el 3 de juny del 1906. Les terres on es va edificar l’estadi, que avui ocupa un bloc de pisos al carrer Sant Vicenç, eren propietat de la Casa Fontanet, que els hi va llogar al Sabadell per 300 pessetes a l'any. 

El primer equip a enfrontar-se al CES va ser l''X' (l'Espanyol) com a visitant, amb derrota arlequinada per 1-4. Però és que el camp tenia una particularitat, era molt més que futbol, perquè l’envoltava el millor velòdrom de Catalunya a l’època. Segons Miguel Ángel Rodríguez, un dels impulsors de CES Història, la inauguració es va produir amb una nombrosa concurrència i fins i tot una actuació musical a càrrec d’una orquestra. El programa del dia va incloure tres curses de bicicletes, dues a peu, salts d’alçada i finalment el partit de futbol amb derrota local. 

Parlem d’un equipament que va albergar partits de Primera Divisió en els anys 40 i 60 fins a la construcció de la Nova Creu Alta el 1967. Amb dates tan assenyalades com el primer partit amb llum artificial d’Espanya, un amistós 2-8 contra el Barça l’11 d’agost del 1912 o l’ascens a Primera Divisió contra el Múrcia el 1965. L’estadi va viure el seu adeu definitiu l’1 de setembre del 1968 amb diferents actes de clausura i dies després va ser enderrocat, però encara s’hi pot trobar una placa al bloc de pisos corresponent per recordar aquesta efemèride.

La Bassa de Ca la Paula: l'origen del Club Natació Sabadell

La història de la primera “piscina” de Sabadell és desconeguda per a molts. Situada a sota de la carretera que baixa a Torre-romeu, prop del pont, s’hi trobava la Bassa de Ca la Paula, que rebia l’aigua de la Font de les Cireres. La font és popular perquè es rumorejava que estava connectada subterràniament amb el pou del Pedregar, al Passeig. La llegenda narra que a una àvia li va caure un cistell de cireres al pou i van brollar a la font. 

Més enllà d’aquesta història, la Bassa s’anomenava així en referència a la casa dels guardes de l’indret, els Turull. De fet, també se la coneixia per Bassa del molí de les Tres Creus, que es trobava molt a prop. Segons les dades de l’època, que recull la secció d’història de la UES, feia 36 metres de llargada, 27 d’amplada i uns tres de fondària. 

A banda de tenir usos més pràctics com fer funcionar el molí o regar l’horta, Lluís Fernández, membre de la secció, explica que s’hi va celebrar una cita que va marcar un abans i un després. L’agost del 1915, Ca la Paula va acollir un festival de natació amb exhibicions de salts, waterpolo i curses. La proposta va néixer de l’enginy d’uns entusiastes, que formaven part del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria. Els joves van veure que a Barcelona s’havia començat a nedar amb el naixement de clubs com el CNB o l’Atlètic i van convidar els atletes barcelonins a fer exhibicions a Sabadell. T

al va ser l’èxit, sobretot entre el jovent, que aquesta va ser la primera llavor per a la posterior fundació del Club Natació Sabadell, el 1916 (i la resta és història). També es van impulsar activitats a la Bassa de Cal Ral, fins que va obrir la primera piscina del CNS uns mesos després. 

Recuperant el fil, després dels aiguats de 1962, la finca va ser traspassada a la família Grau i la bassa va perdre tota utilitat. Per tant, van decidir assecar-la per evitar que els més petits hi anessin a jugar. Actualment, no en queda res més que la caseta pràcticament amagada per la vegetació. 

El Camp d'Esports del carrer Viladomat: la primera pista de la JAS

Després d’haver de compartir espai als camps de futbol, d’anys d’insistència i passió per part dels socis de la Joventut Atlètica Pensament (l’antiga JAS), es van construir les primeres pistes d’atletisme de Sabadell. Va ser l’any 1950 en un terreny situat entre la carretera de Barcelona i els carrers de Viladomat i Roger de Flor, on actualment hi ha pisos i una farmàcia. Per ubicar-ho amb facilitat, davant d’El Ciervo’. "El terreny pertanyia a Auxilio Social", explica Martí Sala, personatge altament vinculat amb l’esport sabadellenc. "De fet, va haver-hi una època que amb l’OAR Gràcia jugàvem els partits allà", abans de traslladar-se a la pista del carrer de Permanyer. 

Tot i ser un terreny petit, l’entitat va fer una crida a la col·laboració a través del seu butlletí per transformar-lo en una pista molt vàlida. Gràcies al treball voluntari de socis, amics i atletes, l’equipament es va convertir en una realitat. I el fet de tenir un espai propi va engrescar molts joves a practicar l’atletisme.

Segons el llibre ‘Història de l’atletisme a Sabadell 1914-1991’, de Ricard Rof i Pere Melero, l’entitat, que el 1951 ja va canviar-se de nom a Joventut Atlètica de Sabadell, comptava amb un pressupost molt limitat: 6.000 pessetes. Els mateixos membres, doncs, van dur a terme les obres per reduir les despeses. Es va aplanar el terreny per construir-hi la pista, preparant zones de salts, vestidors i altres instal·lacions bàsiques. Cada persona hi contribuïa segons els seus coneixements i habilitats (paletes, fusters, lampistes, etc.), convertint el projecte en el reflex de l’esforç col·lectiu.

Les pistes tenien moltes limitacions: eren petites, només es podia entrenar durant el dia perquè no tenien il·luminació i tampoc aigua calenta. A més, el disseny era peculiar: la volta feia només 200 metres, no es podien fer proves com els 100 metres llisos en recta, i algunes competicions requerien adaptacions complexes, com moure tanques o fer càlculs especials per les sortides.

Tot i els contratemps, disposar d’un espai propi va ser clau per al creixement de l’atletisme a Sabadell, que actualment acull una de les pistes més importants d’Espanya: la Pista Coberta de Catalunya-Carme Valero. 

La pista de bàsquet de l'Orillo Verde: de la fàbrica a la primera categoria

La identitat tèxtil també estava estretament lligada al món de l’esport. Un dels exemples més representatius és el cas de Manufacturas Carol. Aquesta era una de les fàbriques sabadellenques més punteres a mitjan segle XX, amb Josep Maria Carol al capdavant. L’empresari, motivat per l’auge del bàsquet a la ciutat, va decidir construir una pista a la cantonada d’un dels jardins del seu terreny i va fundar l’equip, inicialment conegut com a Club Carol, que va començar a competir en lligues socials. 

Segons relata Quim Domènech, molt vinculat al bàsquet local, la pista es va inaugurar el 19 de març del 1948 i el club va continuar creixent a passes agegantades fins al punt de tocar el cel. Popularitzant-se com a Club de Bàsquet Orillo Verde, en referència a la seva equipació, va arribar a competir a la màxima categoria nacional, fita que no ha aconseguit cap més equip de Sabadell. 

Aquesta reputada pista de bàsquet es trobava a l’espai que avui ocupa l’Escola Industrial, l’institut que hi ha davant del Mercat Central. L'Orillo, tot i els seus èxits, va desaparèixer el 1961 per qüestions econòmiques. 

El camp del Balonmano Fuensanta: esport darrere d'una església

Darrere de l’església del Sagrat Cor de Ca n’Oriac, que es va inaugurar el 1964, hi havia el camp de la Fuensanta. L’equipament acollia principalment partits del Club Balonmano Fuensanta, vinculat a l’entitat religiosa del barri. També s’hi jugaven alguns duels de futbet i els veïns guarden molts records d’un espai que es va tancar al públic definitivament a principis dels anys 2000, tot i que el club ja s’havia diluït uns anys abans.

L’Antonio Soto va jugar-hi des dels 16 anys fins als 21, quan va marxar al servei militar. “Ens dutxàvem a les golfes de l’església, on hi havia una aixeta amb aigua freda. Recordo fer molts desplaçaments a Berga, La Garriga i fins i tot jugar contra el Granollers i el Barça ‘B’.

D’altra banda, l’Antonio Padilla, el president de l’Hermandad de Nuestra Señora de la Fuensanta, també havia estat vinculat a l’handbol com a entrenador d’equips femenins. "Un dels capellans, el Juan Melendo, va impulsar que es jugués a bàsquet. Però aquesta etapa esportiva es va acabar amb l’arribada d’un altre capellà, el Miguel Ángel. Quan es va deixar de competir, era un camp on anaven a jugar tots els nens i nenes i de vegades donaven pilotades contra la paret de l’església”, fa memòria.

Cert és que el camp no ha desaparegut com a tal, el Pare Marco Antonio explica que continua sent un espai aprofitat per a projectes del bisbat, tot i que admet que no en té gaire coneixement perquè ha arribat al barri fa només dos anys.