Un regal d’aniversari que li va canviar la vida: "Només vull que la següent fletxa sigui millor que l’anterior"

"El tir amb arc o agrada o no agrada. Per a mi va ser un clic perquè vaig començar a tenir traça molt ràpid", afirma David Vivó. L’arquer sabadellenc viu la seva segona etapa competint i en només dos anys ja ha aconseguit desenes de medalles de la World Archery, entre elles un or amb la selecció catalana o diversos primers llocs en campionats de Catalunya en arc nu. Alguns d'aquests premis, de la mà de la seva companya Casandra Campo. 

Ara bé, la seva afició ve de lluny…i una mica, de rebot. "L’arc va ser un regal d’aniversari dels tretze anys. Aquella mateixa tarda vam anar a tirar a la muntanya amb la família i després vam descobrir que estava prohibit", recorda divertit. De seguida van buscar alternatives fins a anar a parar al Club Català de Tir amb Arc de Montcada, on entrena actualment. Allà va començar tot. Un cop feta una breu iniciació, en només quinze dies, Vivó ja estava preparat per enfrontar-se al seu primer torneig. "Vaig quedar quart i em vaig picar al quedar-me a les portes del podi. A partir d’allà, l'any següent entrenava cada cap de setmana". 

Realment, aquell casual regal, no només va canviar la vida d’un jove David, sinó la dels seus pares i el seu germà, que encara frisen amb un esport, sovint, desconegut per al públic general. Practicar-lo va ser una gran eina per a viure l’adolescència d’una manera sana. "Em va salvar, perquè és útil per a posar pausa i t'ajuda a conèixer el teu cos. També em feia connectar amb els meus pares, teníem temes de conversa comuns a taula, que no és gaire habitual en aquestes edats", narra. 

De seguida va començar a destacar i als setze ja es va allistar amb els esportistes séniors, la majoria, superaven els quaranta anys. "Ho admeto, jo era molt obsessiu, fins i tot algun cop l’arc havia sortit volant. Això sí, tot i la meva joventut, guanyava els veterans”. Cert és que ell encara no ho sabia,  però a través de les fletxes va canalitzar moltes frustracions i pressions que l’han servit més enllà, per exemple, en el món laboral. "No sabia perdre", admet. I aquesta barreja d’excés d’autoexigència i els estudis del Batxillerat van ser el còctel Molotov que el va portar a posar fi a la seva primera etapa com a arquer.

Les segones parts sí que són bones

"Només hi tornava de tant en tant amb el meu pare, potser tirava un cop a l’any. El nostre lloc idíl·lic per entrenar és Pardines, té una cosa especial", afirma convençut. Tot i allunyar-se d'aquest esport durant uns anys, va continuar implantant l'activitat física en el seu dia a dia i és fidel creient dels beneficis que aporta. Però mai va oblidar que el tir va marcar el seu camí.

Així doncs, fa un temps que el David maquina un projecte ambiciós. "Vull estructurar tot el que em va donar el tir amb arc durant la joventut perquè sigui útil als altres". Una iniciativa amb la qual vol visibilitzar-lo a les escoles i instituts amb diverses activitats. "És una gran opció per deixar de banda les pantalles, perquè t'has de concentrar al 100% i ensenya els més petits a conviure amb l'errada". A més, apunta que es tracta d'una disciplina molt inclusiva: només cal adaptar l'arc a cada persona per a crear la simbiosi perfecta. 

Pel que fa al seu rendiment, des que va tornar té més força que mai i fins i tot ha marxat als Estats Units a aprendre el KLS, una tècnica coreana enfocada al control mental, que és imprescindible. "Ja no penso a fer punts. Només vull que la següent fletxa sigui millor que l’anterior. Ara llenço amb una finalitat i tinc en compte cada detall del procés. És difícil d'explicar, però quan llences sí que hi ha un moment en què deixes el cap en blanc". És una qüestió de punteria, precisió, tècnica i adaptació al medi, tot influeix i encara més si llences a l'aire lliure, com la majoria de vegades en el seu cas. 

El David Vivó mai oblidarà el seu primer 'instrument de batalla', però professionalitzar el seu material també ha estat una de les claus per aconseguir cada dia més èxits. "Porto un arc que ha estat campió del món amb el David Garcia. Jo li he promès que algun dia ho tornarà a ser amb mi". Enfocat a continuar pujant graons a nivell nacional per a poder expandir fronteres, el sabadellenc s'ha retrobat amb el seu nen interior, però en una versió millorada. "Al cap i a la fi, acabes forjant una relació amb el teu arc. Si està tot ben preparat, és una màquina perfecta. L’errada la comet l’arquer”. I precisament el que vol transmetre el sabadellenc és això: que equivocar-se és d’allò més natural. Li seguirem la pista.