Salvador Gomis, president de l’OAR: "La situació econòmica del club és molt delicada"

El sènior masculí de l'OAR Gràcia va arrencar la temporada a Primera Nacional amb una gran victòria davant del Banyoles. El femení comença el seu camí el cap de setmana del 27, novament a Plata després de no poder materialitzar, per temes econòmics, el seu ascens a Or. Amb aquest pretext, el president, Salvador Gomis, analitza el moment de l'entitat en una entrevista al Diari de Sabadell en què passa revista dels objectius i reptes d'enguany i a la delicada situació del club en alguns aspectes.

Quines expectatives teniu aquesta temporada?

Bé, jo t'he de dir que entenc que hem fet moltes coses malament que haurem d'arreglar, sobretot per baix, però continuem patint la pandèmia. Sé que és reiteratiu, però és un mal que patim molts clubs. Tenim les categories de cadets i juvenils molt embastades i ens anem prenent els jugadors d'uns clubs als altres per intentar fer equips. De fet, aquest any hem fet un lligam amb el Barberà per poder sortir amb juvenil, però no tindrem infantil femení perquè les poques jugadores que hi havia també ens han marxat i tindrem un cadet femení compartit amb el Montmeló. Sí que és cert que per sota comencem a notar que es va nodrint, gràcies al treball de l'Ignasi Admella. Està fent una molt bona feina amb les escoles, principalment amb les del barri, amb jornades de portes obertes. L'altra sort és que tenim molts sèniors. Això et dona una mica de coixí a preparar un possible canvi generacional amb els equips nacionals.

A què es deu aquest buit al mig de la cadena?

Són els dos anys de la pandèmia que pel nostre sistema amb les escoles va fer que no hi poguéssim treballar. Llavors són dos anys que van començar en el seu moment amb la categoria infantil de primer any. Avui en dia, no sé si per sort o per desgràcia, la gent no té aquest vincle amb les entitats que teníem fa anys i té tendència a canviar molt de club. La nostra intenció és generar una altra vegada un caliu familiar i d'amistat per fomentar aquests valors que, al final de la teva carrera esportiva, el que et queden són els amics que has pogut fer. Aquesta nova tendència també em fa pensar que potser arriba el moment de deixar pas a noves generacions que dirigeixin el club i que entenguin millor què és el que necessita el jovent d'avui en dia.

Et pregunto ja pel sènior masculí que va començar la Primera Nacional aquest passat cap de setmana, a més amb una victòria. Quines sensacions teniu?

Faltaven peces importants contra un rival que en la pretemporada ens va guanyar en el torneig que vam anar a fer a Sarrià. Estem amb aquest canvi generacional i la veritat és que estem molt il·lusionats, perquè tant a la final de Copa, davant del Bordils, com ara amb aquest inici, veus que els joves donen bones sensacions a poder fer aquest relleu. Tampoc és que tinguem una pressa excessiva. Al final, jo crec que la barreja de veterania i joventut és el que fa que un equip sigui potent. És important començar amb bones sensacions, perquè si entres en dinàmiques negatives, costa molt sortir del pou, i més fent una transició així.

L'objectiu ha de ser tenir una temporada tranquil·la o voleu tornar a ser a dalt?

Jo crec que l'objectiu ha de ser estar a la part alta de la classificació. Però sense presses, no hi ha cap pressió. L'any passat potser va haver-hi un moment que vam perdre el tren i ens va afectar moralment. Va costar un mes de refer-nos i acabar la competició dignament, però no era un any per quedar cinquens o sisens, era per haver quedat tercers o quarts, sabent que els altres també juguen i que el grup sempre està molt igualat, lògicament.

Enguany, un 80% de la plantilla és de jugadors que s'han format a l'OAR. És el repte, a mitjà termini, que el gran percentatge de l'equip sigui de la casa, també amb aquests juvenils que venen de fer una temporada extraordinària?

Sí, però és una mica el que comentava d'aquest sentiment de club. Som capaços de quedar sisens d'Espanya l'any passat amb un juvenil i, de 22 jugadors, n'han quedat quatre. Tots els altres han acceptat qualsevol projecte per anar a altres clubs. Hem d'entendre que no tothom està preparat per jugar amb un equip de Primera Nacional amb divuit anys. Hem d'anar pas a pas. Jo els desitjo la millor de les sorts, aquí tenen casa seva per tornar quan vulguin, però espero que no s'estavellin per voler córrer més del compte.

Parlant del femení, finalment ha quedat un equip molt competitiu.

S'han quedat moltes jugadores joves que ja estaven a l'altura. Hem tingut sis o set baixes, però la resta continua. Ara s'ha donat la responsabilitat a aquelles que la temporada anterior estaven, en algunes circumstàncies, en un segon pla. Pot sortir bé o malament, dependrà molt de com arrenquem, però si juguen com ho van fer a Supercopa contra el Granollers, quan estiguin rodades, ens donaran moltes alegries.

L'objectiu també és estar a dalt?

Les aspiracions han de ser les màximes amb els dos equips. Sí que és cert que, en un inici, amb tantes baixes, crèiem que no era de rebut forçar la corda, però elles són les primeres que ho pensen i estan molt motivades. Això sí, no ens ha d'angoixar la classificació. Si quedem a mitja taula, tampoc és un desastre, perquè tindrem un equip molt jove i amb anys de recorregut.

Com s'ha paït el no-ascens?

S'ha paït bé, perquè l'objectiu era aconseguir l'ascens a la pista. Les jugadores i el cos tècnic tenien clar que no podríem pujar. Sí que és cert que era el tercer any que intentaven lluitar per aquest èxit esportiu i al final ho van aconseguir. És un premi. De fet, totes les baixes que hem tingut han estat per lesions o eren comunicades ja amb antelació. No ha estat conseqüència de no materialitzar l'ascens. Lògicament, aquests canvis t'obliguen a fer una redisseny important a l'equip, però jo crec que el Pol (Ibáñez) està fent un molt bon treball. Ja veurem si no ens dona un ensurt.

Vau donar moltes voltes al fet que els èxits de la pista no es traduïssin en la categoria?

Vam sentir una mica d'impotència, i més quan ja preveiem d'un any enrere que la possibilitat era molt real. La mala sort va ser amb el canvi de govern a la Generalitat, que es va fer la conselleria nova, però encara no tenia pressupostos i no acabaven de trobar el moment de poder seure en una taula per comprometre's amb alguna cosa, i va arribar un moment en què vaig dir: no podem tenir la gent amb esperances i vam comunicar que era inviable. Encara faltaven dos o tres mesos per acabar la competició i l'equip, igualment, va competir al màxim fins al final. Hem d'estar molt agraïts a aquestes noies perquè han fet tot el possible per cobrir les despeses, també dels desplaçaments per disputar les fases dels últims anys.

Veient els equips d'Or o els de Plata masculí, un es pregunta per què una ciutat com Sabadell té el seu sostre en la categoria de sota?

Sí, de fet hem de pensar que altres clubs de llocs on només hi ha aquest esport, o és el que més tira, tampoc assoleixen ascensos. Equips com La Roca, com el Sant Cugat o com el Granollers, que han optat a poder jugar en una categoria superior, no han jugat. Si tu tens a la categoria cinc o sis catalans, potser t'ho pots plantejar per desplaçaments. Ara mateix, excepte el Barça, és inviable, i més amb el tema de fer contractes professionals. No diré que em sembla malament, però al final has de trobar els recursos i si no els trobes t'has de quedar on estàs.

En aquest sentit, quin és l'estat econòmic actual del club?

Doncs si sumem les tres fases d'ascens de l'equip femení, més la que va disputar el masculí i un parell de patrocinadors que ens han deixat, hem de dir que la situació econòmica és molt delicada. Ens agradaria fer una crida a empreses que tinguin ganes de col·laborar amb una entitat sense ànim de lucre, que ens agrada fomentar l'esport i formar persones, al final. Si no aconseguim revertir això, potser haurem de fer pensaments futurs que no volem ni imaginar, però, per l'economia del club, podríem haver de prendre decisions més serioses.

Com hem arribat a aquest punt?

Quan tens patrocinadors que t'ajuden perquè els coneixes o perquè tenen vinculació al club, doncs potser arriba un moment que fan una passa al costat pels motius que sigui. Estem planificant ja el següent trienni. La temporada que ve canviarem la samarreta i això farà que alguns col·laboradors continuïn i altres no. L'únic que queda és estar molt agraïts, tant els que ens han acompanyat durant molts anys com els que entren de nou.

L'OAR és un club molt arrelat al barri. Precisament al barri de Gràcia, però de Barcelona, hi ha l'exemple de l'Europa, que és diferent, però que va fer un crowdfunding per tenir el pressupost per poder jugar a Primera Federació. S'ha plantejat aquesta possibilitat?

Alguna cosa hem fet anteriorment per subvencionar viatges. Tenim tots els col·laboradors en un quadre que està penjat al local social i també en un altre que encara hem de penjar. Al final, quan fas una iniciativa així, acaba participant la gent d'aquí. Sí que és cert que som una entitat arrelada al barri i, malgrat que el pavelló queda una mica apartat, el nostre fort continua sent l'escola Teresa Claramunt i el mateix barri. De fet, serem els pregoners aquest divendres de la festa major, que ens fa sentir molt orgullosos i que aprofitarem per dir que existim.

A nivell de club, s'està apostant ara pel futbol, futbol sala i tennis platja. Quina és la visió en aquest aspecte?

Al futbol, aquest any tornarem a superar els 200 esportistes. Passarem de tenir tres equips a tenir-ne set. Sí que el fet de no tenir camp de futbol-11 és un hàndicap, però estem tenint converses per trobar les solucions pertinents. Al futbol sala, tindrem dos equips sèniors, però per l'espai que tenim, tampoc podem fer gaire més del que fem. Hem tingut un creixement important i volem donar-li la possibilitat de créixer. I el tema del tennis platja, bé, aquí tenim una instal·lació de platja que és molt bona i només l'aprofitem dos mesos en tot l'any. Vam intentar fer vòlei platja i no va sortir bé i aquest any ha sortit la possibilitat del tennis platja. És un esport que cada vegada hi ha més gent que el practica i hi ha bona sintonia per donar l'impuls a la nova secció.

També institucionalment us acosteu al 75è aniversari. Ja vau fer un homenatge als socis fundadors i personatges històrics importants, quin és el full de ruta?

Bé, anirem fent accions dins el programa del camí als 75. La idea és poder fer alguns reconeixements en el transcurs d'aquests dos anys que ens queden fins a la data. Hem volgut començar amb els més grans, i també en el sopar de final de temporada vam donar una medalla d'argent a la Fani Badia que és la nostra vicepresidenta. Anirem fent cosetes per 'avisar' que arriba el dia.

Per acabar, et pregunto per la visió de futur, a mitjà o llarg termini, que tens del club.

Sincerament, el futur dependrà molt dels recursos que puguem trobar. És així de clar. També et dic que sigui d'una manera o sigui d'una altra, continuarem amb la il·lusió de formar part d'aquest col·lectiu. I si hem de prendre decisions dràstiques, doncs tornarem a aixecar el cap i tirarem endavant. Esperem que això només sigui un toc d'atenció per posar-nos les piles i que també serveixi com a crida a possibles patrocinadors que puguin ajudar.

Aleshores, et veus vinculat al club molt més?

A mi m'agradaria trobar el relleu el 2028, l'any del 75 aniversari, que hi ha eleccions. Com comentava abans, estaria bé que algun grup de gent més jove, que conegués l'entorn i les xarxes, pogués donar un impuls. Crec que el club ha d'anar per aquí. No és bo estar tants anys portant una entitat. Hem de trobar gent amb un cor molt gran que vulgui, pels que venen, el mateix que han tingut ells. Perquè en definitiva si jo estic aquí és perquè m'ho vaig passar molt bé en la meva joventut: vaig començar a l'OAR amb dotze anys i ja en tinc seixanta-tres.