La llum del WhatsApp irrita el món del teatre

Un problema global sobrevola les sales d’espectacles de tot el món: la telefonia mòbil. Si abans el problema era que el so d’una trucada inesperada interrompia el silenci, ara fins i tot ho és l’ús de WhatsApp enmig de la foscor. “Alguns actors i actrius diuen que fins i tot es pot distingir la persona que mira la pantalla… Clar, és com una llanterna enfocant la cara”, explica la gestora cultural a l’Estruch, Salut Tarruell. El programador cultural d’UIU, Pere Urpí, hi coincideix: “Els actors s’adonen que, enmig de la platea, s’encén una cara blava”. I té almenys dues derivades. D’una banda, “els actors es poden desconcentrar o directament ofendre, perquè és una falta de respecte a un mateix i als altres”, diu Urpí. I de l’altra, el públic: “Distreu l’atenció i destorba els veïns del costat i darrere”.  Una dura posició que comparteix el director d’orquestra Santiago Serrate, que aquests dies actua a Chemiz (Alemanya). “Des de l’escenari es veu tot i és molt molest, ja que enlluerna els artistes”.  La queixa és compartida entre totes les sales i entitats consultades pel Diari de Sabadell. Com les Joventuts Musicals, la presidenta de la qual, Joana Soler, alerta que les llumetes “desconcentren els músics”. Segons la seva experiència, però, el públic cada vegada tolera menys aquests comportaments: “Quan es produeix una trucada o un moviment telefònic se sent entre el públic la demanda de silenci”. Qui també creu que la situació millora és la directora del teatre infantil LaSala, Eulàlia Ribera. “Hem millorat molt, fruit de fer pedagogia entre les famílies i explicar-los que ja tindran temps de fer fotografies en acabar l’espectacle, però que durant la funció és un món compartit”, explica Ribera. “A la gent, si li ho expliques, ho entén”, assegura.  De fet, hi ha certes maneres de prevenir l’ús dels telèfons mòbils a espectacles en directe. Com ara una falca sonora per megafonia: “Apagueu els telèfons mòbils”. O cartells a les portes d’accés. Però poc més. “Nosaltres tirem una falca, però ni així”, admet Pere Villaró, de l’equip tècnic del Teatre del Sol. En canvi, el director de la companyia AlGalliner –que aquest cap de setmana té obra a La Quartera–, Albert Gonzàlez, indica que ja ha renunciat a la falca. “Hem decidit no tirar-la, perquè talla molt el rotllo inicial. A més, al que li soni el telèfon quedarà tan avergonyit que segur que no ho tornarà a fer”, assenyala rialler.  Però quan un espectador persisteix a consultar el WhatsApp, només queda fer un toc d’atenció a l’espectador problemàtic. Pere Urpí explica que “llavors cal advertir-lo discretament, una feina del cap de sala i l’equip d’acomodadors”. És justament allò que fa Maria Antònia Cabistany, alma mater de l’Espai Àgora. “Si veig algú amb el telèfon mòbil, m’hi acosto i li dic: 'Ep! Apaga el mòbil!’”. Tot i això, remarca que els espectadors de l’Espai Àgora - que dissabte celebra precisament el seu 22è aniversari - són bastant educats.  Però actors i actrius no sempre es conformen. Una eminència com Josep Maria Pou va ser dels primers actors catalans cèlebres a interrompre una escena per adreçar-se literalment “al del telèfon” i recriminar-li-ho. “Per què aguantem això?”, es va demanar des de l’escenari del Teatro Calderón (Valladolid). Era el 2013. No és l’únic. Julio Manrique va renyar un espectador que mirava una tablet durant una funció a Barcelona. Lluís Homar va aturar la seva versió de Cyrano durant la representació, l’any passat, a Terrassa. L’actor Ricardo Gómez, famós pel seu paper de nen a Cuéntame (TVE), va escriure un article a la premsa per fer una denúncia pública: “No hi ha hagut cap de les 85 funcions de Rojo en què no hagi sonat almenys un telèfon mòbil”. 

Campanes inhibidores

Una solució podrien ser les campanes inhibidores de freqüència. “Es veu que en algunes sales ja s’hi estan instal·lant. Els humans, sovint, només aprenem a batzegades; com el carnet de punts”, reflexiona Pere Urpí, veterà programador de tot tipus d’espectacles culturals. Però malgrat que arribés una solució per als telèfons, encara perdurarien altres variades molèsties. “Fa poc hem tingut un senyor que roncava”, recorda entre escandalitzat i divertit Pere Villaró. “Era a un musical i el tio estava dormint”.  I ara que s’acosta l’hivern, tornaran les tossines. Les quals, a més a més, s’encomanen. Un cop ha sortit la primera, en neixen a tot arreu. “Però amb les estossegades no s’hi pot fer res, ja que és una circumstància normal en el temps d’hivern”, al·lega Joana Soler, de les Joventuts Musicals. Bé, potser un caramelet. “I tornem-hi, perquè hi ha gent que per intentar no fer soroll, el desembolica de mica en mica... i és encara pitjor!”, afirma Villaró. Són la variada gamma de malsons que pateix el món de cultura en viu. 

Anem a pitjor com a societat?

Luis Miguel Avendaño, membre del Cineclub Sabadell, creu que “avui vivim més pendents de nosaltres mateixos i de les nostres xarxes socials que dels altres. Estem en plena revolució digital i aquests són danys col·laterals”.  Igualment, des de l’Espai Cultura apunten que “avui dia tenim la telefonia mòbil, cosa que abans no passava; i a la vegada hi ha més gent que té més ganes de buscar brega, és a dir, de fer el que vulguin i contestar malament”.  Pere Urpí creu que “entenem el món a través d’un visor o una pantalla. I això és fruit del temps. Res a dir. No es poden impedir les noves tendències”.