Gràcies a l’amic Benet Ferrer vaig conèixer l’Alfons quan treballava de cambrer el 2015, jo no sabia res d’ell excepte d’una memorable exposició que vaig gaudir el mateix any a la Miró. Obra de gran bellesa, denota una qualitat tècnica i d’execució amb una profunditat en el contingut a l’alçada dels grans exponents de l’art abstracte (no-figuratiu, com ell deia), i que aconseguia connectar amb les generacions més joves, entre elles la meva.
Home transparent i modest, fugia de la vanitat de l’artista tot reivindicant l’emoció i la senzillesa davant d’un encriptat art contemporani.
Poder conèixer l’Alfons ha sigut una sort; hores compartides al seu taller, a casa del Benet i alguna al meu estudi entre consells i anècdotes, han deixat una petja personal i de rellevància a tenir en compte en la meva pràctica artística i en l’estudi del doctorat.
A principis de setembre vam inaugurar la seva última mostra en vida a l’Acadèmia de Belles Arts de la qual vaig tenir el plaer de treballar amb ell i que avui al matí encara recollíem…
La foto és del 2016, en què els residents de l’Estruch vam inaugurar al Museu d’Art de Sabadell, el qual en Borrell i altres persones que admiro van molestar-se a venir, fet que cal agrair per la seva generositat cap a un necessari suport a la pintura jove.
Molts ànims a tota la família i als amics.
Gerard Torres Sanmartí
Coordinador d'activitats de l'Acadèmia de Belles Arts
[caption id="attachment_155659" align="aligncenter" width="630"]
Darrera exposició de Borrell a Belles Arts / VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
Darrera exposició de Borrell a Belles Arts / VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
A finals dels anys 1950, en el pobre panorama cultural de la ciutat, va aparèixer un grup de joves artistes que van provocar un fort contrast amb les escasses mostres artístiques que es podien veure a Sabadell. Un grup que va introduir aires nous i que fou conegut posteriorment amb el nom de Gallot. Ells van difondre noves idees que trencaven l’ambient trist i conservador de la dictadura franquista. I en aquest grup hi havia el rellotger de la plaça Major, l’Alfons Borrell.
Va ser molts anys després que vaig tractar personalment l’Alfons Borrell, quan en el primer ajuntament democràtic del 1979 em va correspondre la responsabilitat de l’àrea de Cultura, que comprenia, en aquell moment, les escoles “dites” municipals de Música i de Belles Arts. L’objectiu que teníem era modernitzar, obrir i donar una empenta a les dues escoles que aleshores eren considerades marginals o no importants, essent la de Belles Arts la més modesta malgrat el treball d’uns pocs per tirar-la endavant.
Calia obrir-se, buscar noves idees i ajudes per superar la manca d’ensenyaments d’expressió corporal, expressió plàstica i música, per a la majoria d’infants. I en aquesta tasca ens va ajudar molt i molt l’Alfons Borrell juntament amb altres que sovint vam poder contactar gràcies a ell (recordo, i me’n deixo segur, Anna M. Blasco, Ramon Folch, Hernàndez Pijoan, Rosa M. Malet, Teresa Camps, Benet Ferrer, Fina Miralles, Lluís Clapés...). I l’Alfons Borrell no tenia mai un no, aportava coneixements, temps, contactes i reflexions, amb el seu caràcter senzill i modest, que marcaven amb molta empatia el projecte, i sovint m’acompanyava a visitar artistes i professors a Barcelona, per recollir idees i propostes organitzatives per discutir-les amb els pocs interessats en el projecte.
Així va néixer l’Escola Illa, amb la qual volíem aportar uns grans de sorra per trencar la situació dominant que considerava la música i les expressions d’art com una qüestió burgesa o no important, no tenint en compte la cultura com a expressió lliure per ajudar els ciutadans a ser actors i/o espectadors conscients.
L’Escola Illa, amb quaranta anys de vida activa, superant situacions difícils, li deu molt a l’Alfons Borrell.
Gràcies, Alfons, per la col·laboració en temes ciutadans i gràcies per l’obra que ens deixes, tal com diu Patxi Ocio en el targetó de la darrera exposició a l’Acadèmia de Belles Arts: “Els seus (teus) quadres duen la taca latent plena de vida”.
Oriol Civil i Desveus
Regidor de Cultura (1979-1983)
[caption id="attachment_155660" align="aligncenter" width="630"]
La Capella Blava de Covandonga / VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
La Capella Blava de Covandonga / VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
El pintor Alfons Borrell o el rigor a ultrança
“Cap a la poesia, no solament se n’hi va la llengua”, Joan Brossa. El pintor Alfons Borrell o el rigor a ultrança.
Pintor dels sentiments, els seus quadres duen la taca latent d’una nebulosa plena de vida o el gest madur del traç d’un llamp. Els colors plans escuden o comprimeixen els altres, però sempre hi ha l’escletxa per on s’escapen; un tros de tela per on la taca, la vida, esdevé lliure, omplint tot el llenç, tot vessant el color dels límits del bastidor.
Alfons Borrell i Palazón (Barcelona, 1931), arribat a Sabadell l’any 1940, s’endinsà al món de l’art de la mà del pintor Hermen Anglada Camarasa, tot canviant fusell per pinzell durant el servei militar del 1950 en el blau ultramar del Port de Pollença. “Si t’ha picat la mosca de la pintura, ja no te la podràs treure de sobre”, profetitzà Anglada i, realment, fou així.
Però tot i que li agrada alimentar-se d’ella (fins a esdevenir-ne part), la pintura no sol nodrir el cos i és per aquest motiu que, de retorn a la ciutat fabril, hagué de donar corda a la rellotgeria familiar mentre a estones lliures sadollava la fam de l’art tot assistint a classes de dibuix. És allà on conegué un nou color: la seva esposa, la Rosa.
Passant per uns anys de parèntesi i silenci que desembocaren en unes exposicions i vivències que el sobreeixiren, Borrell anà madurant el seu llenguatge personal: els colors i les grafies amb les quals s’expressa. La taca i el gest, llenguatge que consolidà a mitjans dels anys setanta, tot evolucionant des de la figuració fins a una abstracció lírica o expressionisme abstracte.
Borrell tracta els colors com a personatges i aquests signifiquen els sentiments, la vida, les dualitats… que dialoguen, estructurats, dins de l’obra. La seva pintura se’ns presenta pura, nua, humil, sincera i sovint amb una senzillesa que ens corprèn i ens captiva.
Deixa que la pintura marxi dels límits físics del suport, els sobrepassi, el color s’escampa i s’escapa, es desborda. Per això no constreny la tela dins del cinturó d’un marc. Sovint, trobem un rerefons vibrant, que se’ns presenta viu, tremolós, latent, com una mena de nebulosa de sentiments que, de vegades, queda ocult, escudat, per una o dues taques de colors plans, que l’estrenyen, que l’aixafen, que l’apreten o que, simplement, el cobreixen dins d’un mantell de timidesa. També veiem com el color s’empapa dins la tela i vol sortir-ne, desitja sortir-ne, defugint del color pla: “Si el color fos un personatge i tingués ganes d’escapar-se, ho faria així“, afirma. I és que la pintura també és això: un cant a la Vida, una poesia a la Llibertat.
Patxi Ocio Casamartina
Comissari de l'exposició Alfons Borrell
(Text que acompanyava l’exposició que tingué lloc a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell durant el mes de setembre del 2020)
