ARA A PORTADA

Cultura i oci

L’OSV omple La Faràndula d’exotisme musical revisitant ‘Les mil i una nits’

  • Un divendres menys ennuvolat i amb temperatures semblants
Publicat el 08 de desembre de 2020 a les 02:06
Repetit l’endemà al Palau de la Música Catalana dins el vint-i-cinquè aniversari del cicle Concerts Simfònics, l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) va tornar a convèncer a La Faràndula en aquest mes de reprogramacions urgents i forçades. Ho va fer amb una proposta molt ben treballada artísticament i que, com tota la temporada simfònica, manté els estímuls més enllà del cànon clàssic. En aquest cas, va aplegar dues obres de dos segles i estètiques ben diferents basades en la narració de Les mil i una nits.  D’una banda, el concert per a violí 1.001 nits a l’harem Opus 25 del polinstrumentista i compositor turc Fazil Say (Ankara, 1970) obria el concert amb la garantia solista d’un dels millors violinistes del panorama actual com és Abel Tomàs. Un músic que el públic sabadellenc coneix bé, gràcies a anteriors participacions amb l’OSV i el seu pas habitual per la temporada de cambra de Joventuts Musicals com a membre del Trio Ludwig.  Ras i curt: actuació brillant, estudiadíssima i tècnicament perfecta, que va rematar amb el bis Strange Humors de John Mackey. Aquesta obra fusionava música folk pseudoafricana amb folk de l’Orient Mitjà i comptava amb els primers faristols dels violoncels, viola i la concertino en una infreqüent i hipnòtica participació. 

Tímbrica riquíssima

A més, era idònia per la reminiscència transcultural i d’hibridació compartida per al concert de Say i que pot considerar-se un dels grans encerts de programació dels darrers anys de l’OSV. D’esperit obert, captivador, emocionant, de tímbrica riquissíma i basat en un ample ventall de recursos tonals i jocs rítmics; en aquest concert, Say hi reelabora l’eurocentrista concepció de l’exotisme musical de les turqueries tan emprat a finals del segle XVIII i durant el segle XIX.  Hi barreja procediments europeus amb sonoritats orientalitzants com el kudüm, bendir i darbuka que actuen com a matriu rítmicotimbrica i textural, al costat del violí solista que encarnava la veu de Scheherazade. 

Sumptuosos ‘tutti’

A la segona part, la suite composta per Rimski-Korsakov va oferir l’alt estàndard qualitatiu de l’orquestra actualment: claredat de textures, sumptuosos tutti, relleus en l’elaboració de les idees i blocs temàtics i una gran construcció de conjunt. Senzillament excel·lent per reconnectar amb una obra de la qual més d’un estava saturat. Cal destacar el bon treball de Marta Cardona com a concertino i veu de Scheherezade –secundada per l’arpa–. Al final, aplaudiments i satisfacció del públic cap a uns músics que van oferir un dels concerts més atractius d’aquest turmentós any que ens té a tots com a Scheherezade: esprement l’enginy i enllaçant mil i una històries per no acabar decapitats o en un pou, si fos el cas.  

Notícies recomenades