"La pervivència de molts dels valors i de l’imaginari romàntics impregnen la sensibilitat contemporània"

El compositor, musicòleg, pedagog i Conseller Artístic del Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, Benet Casablancas (Sabadell, 1956), ha publicat Paisajes del Romanticismo musical a Galaxia Gutenberg. En aquest monumental treball hi analitza la representació musical d’alguns dels topos transmetent una idea de continuïtat històrica del període englobat entre finals del segle XVIII i principis del segle XX, arribant també al segle XXI.

Es tracta d’una fita que s’afegeix a l’ample palmarès d’un figura que ha estat guardonada, entre altres premis, amb el Nacional del Disco del Ministerio de Cultura 1988, Ciutat de Barcelona 1992, Nacional de Música de la Generalitat 2007 i el Nacional de Música del Ministerio de Cultura 2013. No menys emotiu per a ell és el Premi “Projecció Internacional” que l’Ajuntament de Sabadell va lliurar-li l’any 2011 per ser un dels compositors més rellevants de la seva generació i pel reconeixement internacional assolit, sens oblidar altres premis ciutadans com la Batuta d’Honor de Joventuts Musicals o el Premi Tenacitat. Durant el període 2013-2015 va ser el primer compositor amb residència artística a L’Auditori de Barcelona. Conversem amb ell a l’entorn d’aquesta excepcional monografia.

Com en el seu excepcional tractat sobre L’humor en la música, publicat igualment per Galaxia Gutenberg, en aquest també parteix de la desviació sintàctica en la música. Què s’entén per desviació sintàctica? El concepte de desviació (respecte a la norma) pot aplicar-se al diversos paràmetres de l’obra musical: ritme, harmonia, forma... Es refereix al trencament o suspensió temporal de les expectatives prèviament suscitades pel propi discurs, incrementant la tensió expositiva i generant emoció, sempre amb la complicitat activa de l’oient.

Ambdós llibres, dos best-seller com ha considerat la crítica especialitzada, són molt diferents no només pel contingut si no per la forma i l’estructura. Sí. L’enfocament dels Paisajes és més assagístic, mantenint el rigor però també amb tota la llibertat i la volada més ampla que permet aquest gènere. Volia defugir tant el format d’un tractat com l’abast enciclopèdic, alhora que la narrativa històrica convencional i l’especialització sovint reduccionista de l’estudi analític o musicològic. Com explico a la introducció, delimito els tòpics i la seva corresponent caracterització musical establint un diàleg amb les idees-marc del Romanticisme a través de la poesia, el pensament i la resta de llenguatges artístics de l’època.

És a dir, vostè ofereix unes claus-guies que ajudin al lector a modular la seva percepció i li permetin ampliar la seva experiència estètica davant les obres mestres de la música. Però com podem definir i com funciona un toposo lloc comú en matèria musical? Exacte. Motius típicament romàntics com el caminant, el bosc, la nit (vegeu per exemple Novalis, Wagner i Nietzsche), la soledat, la lluna, l’anhel, la llunyania, la ironia, l’infinit, el sublim, l’èxtasi, el raptus (del qual Beethoven ja parlava) i la visió (pensi’s en Friedrich o Klee), tenen una presència constant en la poesia i la pintura romàntica. Al llibre convido al lector a explorar aquests paisatges i veure com aquests motius tenen un reflex en la mateixa substància musical, en el ritme, l’harmonia, el color de l’orquestra, generant un discurs musical que tendeix a la contemplaciò i a la detenció temporal del sentit de direccionalitat, donant vida a la invocació de Goethe: “Detura’t, instant, ets tan bell!” però també al temps recuperat de Proust i Balthus o l’epifania de Joyce i Nabokov.

Això ens atansa l’èxtasi... En efecte: transcendir la realitat ordinària, les constriccions de la condició humana, per elevar-nos a un registre diferent que doni expressió a l’afany de plenitud de l’ésser humà. Per aquesta raó l’obra mestra artística té sempre una dimensió utòpica. No ens agrada aquest món i aspirem a viure una experiència d’ordre superior.

Què tenen en comú els topos tractats: el caminant, la nit, l’èxtasi, el bosc, la suspensió temporal, entre altres, que presentin aquesta emergència en el segle XIX? Cadascun d’ells té la seva especificitat, però estan marcats pel relleu que assoleix la subjectivitat, l’exploració interior, el sentiment d’estranyesa respecte al món exterior; aquell dolor del món que deriva de la incapacitat de la raó per abastar-lo i que només la ironia sembla temperar amb l’omnipresència empàtica de la naturalesa, confident i refugi, font de consol i de basarda al mateix temps. Quelcom també present en la nostra cultura actual i els difícils temps que estem vivint.

Al quart capítol perllonga aquests atributs del Romanticisme en compositors del segle XX i del XXI, com en el cas de la finesa Kaila Saariaho. Ambdós segles comparteixen un anhel de transcendència i espiritualitat en la línia de la religió de l’art o l’art com a religió, en alguns casos. Quin posicionament els diferencia? Els motius i l’ideari del gran segle romàntic s’intensifiquen i prenen un renovat alè en el moviment simbolista i en el primer terç del segle XX, coincidint amb el sorgiment de les avantguardes històriques. Pensem només en el títol del llibre de Kandinsky, De l’espiritual en l’art, o en la influència de la teosofia en Scriabin, o de Swedenborg, Maeterlinck i la novel·la Seraphita de Balzac sobre Schönberg. La pervivència de molts dels valors i de l’imaginari romàntics impregnen la sensibilitat contemporània, tant en la literatura i la música com en el cinema. Pensi’s només en Lang, Hitchcock, Mizoguchi, Tarkovsky o, en el camp de la cultura popular, El Senyor dels Anells o Joc de Trons.

En certa manera, vostè planteja un zoom que va del marc teòric al detall musical que comenta en cadascuna de les moltes obres analitzades. En efecte. Quan el lector sense formació musical es trobi exemples musicals i passatges que són examinats més exhaustivament pot centrar-se simplement en les descripcions i contextos adduïts i posar-se ràpidament un cd, fer un click a youtube o Spotify, per tal de contrastar les seves impressions amb les de l’autor.

I qui vulgui saber més... Té més d’un miler de notes a peu de pàgina per ampliar i personalitzar el periple del viatge.

Un viatge que serà un de diferent per cada lector. Quin és el perfil de lector d’aquest llibre? No és un llibre adreçat als musicòlegs ni als especialistes, tot i que sens dubte també els interessarà. Aquests Paisajestenen una voluntat més generalista i vol arribar a una àmplia varietat de lectors perquè defensa una aproximació més holística i transversal a l’obra musical, i permet molts nivells diferents de lectura. S’adreça, això sí, a un lector culte, tingui o no coneixements musicals, lletraferit i amant de les arts, i desitjós d’aprofundir en fites cabdals de la gran tradició humanística.

Llegint el seu llibre queda molt clar el paper central de Schumann en donar veu i expressió a alguns dels aspectes nuclears del Romanticisme, no només musical. En efecte, ell expressa com pocs la idea central de la poètica romàntica: quan cessen les paraules segueix la música! En aquest sentit Barthes va subratllar també el to quasi parlando que adopta sovint la seva música. Al mateix temps, Schumann es va avançar a Pessoa generant dos figures heterònomes que resumeixen molt bé l’ànima romàntica: Florestan –l’entusiasme, l’exaltació- i Eusebius –el somni, la contemplació-, temperats, això sí, pel Maestro Raro que malda per conciliar ambdós vessants.

Més enllà dels grans noms del Romanticisme com Schumann, Brahms, Wagner o Schubert, també inclou figures com l’escriptor i compositor E.T.A. Hoffmann i els germans Josef i Johann Strauss amb l’aguda observació que alguns dels seus valsos són parangonables a autèntics poemes simfònics. Hoffmann és un dels escriptors clau del període amb els seus relats fantàstics, misteriosos i plens d’enginy. Com a crític, ell va ser un dels primers en aplicar el terme “romàntic” a la música... de Haydn! Però Hoffmann va ser també un compositor estimable. De fet la A del seu nom correspon a Amadé, en homenatge a Mozart, amb una producció que inclou música de cambra, simfònica... i també òperes, com Undine i Aurora. Ell serà un dels primers autors que veuran en la música l’ideal de totes les arts. Pel que fa a la nissaga dels Strauss, estem davant d’obres d’una qualitat i significació que transcendeixen de lluny la seva dimensió funcional. Brahms mateix i els membres de la Segona Escola de Viena van ser-ne grans admiradors. En elles –singularment en Josef- hi trobem aquell puntet d’alegria (Adorno hi veu un élan irracional) i joie de vivre agredolça que ens remet a Mozart i apunta més enllà, com posen en relleu –sovint literalment- autors com Mahler, l’Strauss bavarès o el mateix Schönberg.

Una de les idees fonamentals del llibre és la preeminència de la música com a mitjà d’expressió. Una qualitat a la que, com vostè escriu, aspiraven la resta de les arts en el segle XIX i que té vigència en bona part del XX. En quin punt ens trobem com a societat davant la música i la filosofia? Pateixen un descrèdit irrefrenable fora dels àmbits més estrictament intel·lectuals? Malauradament és el conjunt de la cultura humanística la que ha quedat en segon pla, darrera les lluentors efímeres dels avanços tècnics i les proeses accelerades del pensament científic. Com la pandèmia ha posat de manifest i el llibre vol mostrar, el conreu de les humanitats esdevé més necessari que mai, ja que sense tot el que representa la vida perd una part molt important del seu sentit. Naturalment, i en afirmar això, hi poso la musica en primer terme, tot i que mai desvinculada del seu context cultural i històric. És a dir, entesa tal i com és tractada en el llibre: com una via de coneixement –Goethe- i alhora una font de plaer i de gaudi, amarada de sensualitat i d’emocions, que ens afecten en allò més íntim de tots nosaltres. Poder-ho compartir amb els lectors ha estat una de les principals motivacions a l’hora d’escriure el llibre!

Per últim, fa quatre anys, en una entrevista en aquest mateix mitjà, li vaig preguntar si tenia previst publicar alguna altra investigació exhaustiva semblant. Aleshores ja em va parlar de Paisajes del Romanticismo musical. I també d’un voluminós recull d’escrits musicals seus anomenat Notes al marge i d’una Introducció a l’Anàlisi formal en tres volums. En quin punt estan aquests dos darrers projectes? El meu ofici primordial és el de compositor, per això anomeno Notes al marge el conjunt de treballs que en bona mesura són un efecte colateral de la meva activitat docent (sobretot al capdavant del Conservatori del Liceu, la JONC i a les universitats d’Alcalà de Henares i Pompeu Fabra), de recerca i divulgació (premsa i altres mitjans), tan aquí com a l’estranger. Segurament tot sorgeix d’una mateixa voluntat expressiva, per citar al meu amic el poeta i assagista Antoni Marí, que en el cas de la pedagogia considero a més a més un deure i una responsabilitat que tenim envers la formació de la gent jove. Pel que fa al primer dels projectes hauria de sortir en un termini de temps relativament curt i serà un llibre bastant voluminós que inclourà selecció de textos ja publicats en formats i mitjans diversos, alguns textos inèdits i d’altres escrits especialment per a l’ocasió.