El Cosmos Quartet en rampa d’enlairament

Obres de Beethoven i Schubert. Cosmos Quartet. Fernando Arias, violoncel. Teatre Principal de Sabadell. 12-2-21. El Cosmos Quartet va actuar per primera vegada en el cicle organitzat per Joventuts Musicals de Sabadell. Ho va fer amb un programa de repertori clàssic, exigent i que aplegava dues obres paradigmàtiques del repertori cambrístic, d’ambició protosimfònica i que engloben un univers en si mateixes quasi diametralment oposats: d’una banda, l’avantguardista Quartet núm.11 “Seriós de Beethoven i el Quintet per a cordes en Do major D. 956 de Schubert. Si el primer participa d’una ombra que serà esperit perllongat i nodreix el que convencionalment s’anomena estil tardà de Beethoven, el segon és un paradigma del primer Romanticisme. [caption id="attachment_172066" align="aligncenter" width="1000"] Concert de divendres passat / DS[/caption] El Cosmos Quartet ha guanyat brillantor en passatges expansius (tant en dinàmiques com en sensibilitat) i ha polit la construcció formal polint la definició entre registres expressius; alhora que tocant amb intensitat, encert en les respiracions i en els balanços entre les veus que en beneficien la textura. Va notar-se particularment en el diàleg de la viola de Lara Hernández amb el violoncel I a la reexposició del primer moviment o al Trio de l’Scherzo, en l’escàs protagonisme a solo que li atorga Schubert al llarg de l’obra. I també, en l’omnipresent i rugent violoncel d’Oriol Prat, després en perfecte sincronia amb el chelo de Fernando Arias. En el Seriós de Beethoven es va percebre un punt excessiu de disgregació de les veus en passatges de polifonia vertical i una lleu estridència del violí d’Helena Satué; però van convèncer per la rotunditat d’accents, la força declamatòria en unísons i textures homofòniques, el lideratge de Bernat Prat des del segon violí i un contrast tímbric entre clarobscurs i despullaments -com a l’entrada fugada a la secció central del segon moviment. En Schubert van captivar gràcies a un so molt ben cohesionat en una realització magnífica, refinada i idiomàtica: des dels silencis dramàtics a la violència rítmica de l’Scherzo i fent gala d’un rubato i jocs dinàmics seductors, com a l’Adagio: les línies (violí II, viola i violoncel I) disminuïen el vibrato fins a ser un recurs de revitalització sonora per a les llargues notes en pedal. Igualment al trio de l’Scherzo, cercant aquella suspensió temporal tan ben explicada per Benet Casablancas en el seu darrer llibre. Un passatge amb què, com en altres moments de quietud i en les codes frenètiques d’ambdues obres, la majoria dels assistents van trempar. No van caldre bisos, els tan escassos bravo! del públic sabadellenc van deixar-se sentir i van recompensar l’excel·lent concert d’un altre dels joves quartets de corda més potents del país fundats els darrers anys.