Les tres grans B alemanyes, a l’OSV

L’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) va oferir el seu primer programa del 2022 amb una nova visita de Víctor Pablo Pérez, principal director convidat fa diverses temporades.  El programa es va obrir amb unes paraules de record cap a Manel Cabero, històrica figura del món coral català, recentment traspassat als 95 anys, a qui van dedicar un concert, que sense risc d’exagerar pot comptar-se com un dels que a més alt nivell ha rendit l’OSV les darreres cinc temporades. Al record de l’il·lustre músic, sumem-hi el meu per a l’amic i crític musical Jordi Maluquer, subtilment irònic i de fefaent bonhomia, que ens deixava als 86 anys el dia abans que Cabero.  L’ària de la Suite núm.3 de Bach ja va donar pistes del nivell musical abans que el violinista serbi Nemanja Radulovic (1985), d’aspecte malikianesc, fascinés la Faràndula en una interpretació personalíssima del Concert per a violí de Beethoven.  La llibertat del seu concepte no desvirtuava els espais de lluïment i cantava amb depuració i sensibilitat, confegint una sensació d’improvisació i domini innegables en tot el llarg concert. Per exemple, en la tessitura aguda i el tema principal a dobles cordes a la cadència del primer moviment. La complicitat de Víctor Pablo Pérez era total llegint els moments en què s’abandonava a la recreació de les subtileses amb un so mai sobrepassat per l’orquestra, que va sonar contundent, amb molt de caràcter, riquesa en el diàleg amb ell i generant espais cambrístics. Unes traces que es van intensificar en la difícil i complexa Simfonia núm.1 de Brahms magníficament definida a tots nivells: en la construcció formal, l’obertura harmònica, la càrrega de tensions, els jocs de clarobscurs i la direccionalitat de la melodia. Sobretot, en els passatges més angoixants com l’exposició del primer moviment, en els ben calibrats silencis, en el recolliment del coral del darrer temps, o la poesia i gracilitat d’ascendència pastoral del tercer moviment a la manera d’intermezzo.  En una lectura que recordava algun dels preceptes de l’antiga escola alemanya i dins uns tempi amples, flexibles on l’espai era temps, tot plegat corroborava que Víctor Pablo Pérez està en plena forma i que, per densa que sigui la forma, la textura o la narrativa, sap transmetre una comprensió sintàctica esquitxada de lirisme i fonamentada en el dramatisme. Amb elles diluïa l’abstracció d’una obra en la qual es copsa la perllongada ombra de Beethoven, del Schumann de la Simfonia núm. 4, la proximitat amb la modernitat wagneriana (inici del quart moviment) i, per últim, la influència de Brahms en Mahler.  Cal felicitar la Simfònica del Vallès en conjunt i, particularment, la secció violins primers, de trompes –so ample, ressonant com a segona veu i reforç harmònic– i unes timbales contundents, que emfasitzaven els fortíssims i que la dimensió marmòria demana l’obra.  Només un però per a la coda de la simfonia: sense la màgia ni la consecució expansiva i febril, lògica després de l’equilibrat i esglaonat crescendo des del tel·lúric cromatisme dels trombons, abans de l’esclatant última aparició del coral. O Victor Pablo no se la creia o van faltar forces en evitar una resolució àtona, mecànica. L’única de tot el concert.