Alba Gómez Gabriel ens posa els prismàtics per espiar l’interior de la Finca Groga i a la plaça del Sol. L’autora descriu amb sensibilitat poètica i un estil narratiu creatiu la vida d’un grapat de veïns d’un bloc de pisos i la de la Bel, que n’ha estat expulsada i malviu al carrer. La novel·la Jo soc l’última plaça va guanyar el Premi BBVA Sant Joan, atorgat el juny a l’edifici de l’antiga seu de Caixa Sabadell.
És una novel·la de personatges que semblen ferits, esquerdats per un dol, una ruptura amorosa, una relació familiar...
Sí, vaig intentar construir una novel·la coral, amb molts tipus de veus, en què tots els personatges estan patint una pèrdua, petita o gran, o estan en un procés de fragilitat. És part de la vulnerabilitat humana. Són coses que ens van passant a la vida, cops que et fan reconstruir. Però de fons hi ha una pèrdua més gran, de viure bé a nivell social, estructural, sistèmica.
“Tothom lliura una batalla interior de la qual no saps res. Sigues amable”. Ve al cap aquest consell, bonic i una mica cursi, de Robin Williams.
Doncs, mira, no la coneixia! I sí, aparentment veus uns personatges que poden ser molt quotidians o que t’hi podries identificar perquè les coses que els passen no són gaire extraordinàries. Però si mires una mica més en lupa, com dius, estan vivint una batalla interior. La novel·la intenta excavar en aquestes batalles.
La que ho té més fotut és la Bel, la protagonista, que no té casa. Com aconsegueixes entrar en la psicologia d’algú sense llar? És un terreny pantanós i és complicat.
He treballat el personatge des de la ficció perquè no volia fer un retrat social a fons. Tot i que conec una mica el tema, hauria sigut una mica una impostura. Jo penso com John Berger, que no pots retratar una realitat social sense ridiculitzar-la o fer-la grotesca. He treballat molt literàriament el personatge, que té una veu amb un punt una mica filosòfic i que reflexiona sobre la vida. El que vull demostrar és que, tot i que no viu a la Finca Groga amb els altres veïns, se la sent seva. El mercat l’ha expulsat d’allà, però hi té un vincle que ningú li pot treure. Per això l’espia.
La plaça del Sol és el tronc central de la novel·la.
És una plaça però podrien ser moltes altres places. Hi ha molta part real, però també n’hi ha inventades. De fet, els de la cafetaria del Cafè del Sol han al·lucinat de sortir en una novel·la! Però els he dit que estiguessin tranquils, que no els he retratat. És com un espai de ficció. M’interessava perquè és una plaça que té molta identitat i que, com tota Barcelona, l’està perdent. I també perquè la plaça em sembla un ecosistema interessant que em permetia explicar bastantes coses, amb veïns que l’habiten des de dins, veïns que viuen a fora, passavolants, turistes, canvis en els comerços...
No sé si has pensat que és la segona plaça de Gràcia que té novel·la pròpia, després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
Em feia gràcia quan ho escrivia, però sense intentar fer cap diàleg amb la novel·la. Sí que vaig pensar ‘ostres!, vigilem, que la Rodoreda té aquesta obra mestra’. Però com que és una aproximació molt diferent, molt des de la contemporaneïtat i amb una altra intenció, crec que no se li assembla en res.
Escrius que “hi ha tantes places del sol dins de la plaça del Sol com nines dins la nina russa més gran”. Quan hi vas viure fa anys, com era la teva?
Tenia força identitat encara. Era el típic lloc de trobada als vespres i hi havia veïns que s’estaven organitzant contra el soroll, perquè els generava problemes de convivència, i veïns que ho trobaven xulo. Era una plaça que tenia encara un punt de poble, però hi vaig veure una mica de tot. Als bars quasi no hi anava, perquè ja s’havien gentrificat amb preus per a turistes... Suposo que estava en procés de transformació. Ara, clar, quan hi torno em costa de reconèixer.
Desgraciadament, fa poc vaig menjar-hi i la meva plaça del Sol van ser tapes de dubtosa qualitat i preus descaradament cars, on ningú sap atendre en català.
Doncs aquest seria una mica el retrat que jo faig en el llibre. Però la genuïnitat no només s’està perdent en aquesta plaça. Jo visc a Barcelona i, de cop, tots els comerços o bars on agafo carinyo i amb els quals em vinculo desapareixen.
A la novel·la, és tan important el contingut com l’estil narratiu?
Per mi sí. La novel·la és un retrat de personatges, però també va ser intentar experimentar en la manera d’explicar i de combinar veus narratives, dins dels meus límits i capacitats. Quan llegeixo, m’interessa que em sorprenguin amb l’estil. L’estructura, pel que m’estan dient, té ecos teatrals, els espais parlen... És un retrat amb moltes arestes no gaire convencional.
