Una 'Bohème' nostàlgica inaugura la temporada d’òpera amb gran éxit

[Carlos Garcia Reche]

• Puccini: La bohème
• Berna Perles (Mimì), Kenneth Tarver (Rodolfo), Sabrina Gárdez (Musetta), Milan Perišić (Marcello), Quim Cornet (Schaunard), Quim Cornet (Schaunard), Arturo Espinosa (Colline), Carlos Esteve (Benoit/Alcindoro). Cor AAOS. Orquestra Sinfónica del Vallès. Daniel Gil de Tejada, director. Pau Monterde, director d’escena
• Teatre de La Faràndula de Sabadell. 20 d’octubre de 2024

Diumenge 20 d’octubre va tenir lloc la tercera representació (la que ocupa la present crítica) de La bohème, que encapçala la 37a edició de l’Òpera de Catalunya. Inaugura així la Faràndula aquesta nova producció amb la intenció de seguir situant-se com un teatre de referència per a l’òpera, sent la primera porta del circuit d’aquest “clàssic” de Puccini, cita obligada del repertori, i que visitarà els principals teatres catalans, entre ells, el Palau de la Música. Bons fitxatges, una orquestra fiable i una “adequació” temporal de la trama són alguns dels principals ingredients d’aquesta producció, la sisena Bohème que arriba a Sabadell. Respecte a ressituar l’acció de la trama en un altre temps i context social, un recurs artístic molt present en obres teatrals o musicals, fins el punt de ser potser, el més habitual en el cas concret de les òperes, cal dir que en una història com La bohème, on els ideals de joventut remeten d’una manera o una altra a les memòries nostàlgiques de l’espectador, l’elecció d’ubicar-la a finals dels seixanta [el Maig del 68] és realment un encert si el que es pretén és connectar amb el gruix del públic majoritari que assisteix a les sales de concerts, que en bona mesura i estadísticament, ronda la mitjana edat. Tot i haver assolit aquest important punt, cal dir que el vestuari, sense ser massa explícit i evident, potser va estar més ben representat en el quartet protagonista que en els personatges secundaris –sobretot alguns extres del segon acte–, però en cap cas, mai perdent la coherència amb l’estètica general o trencant amb una escenografia que va resultar en tot cas, intel·ligent i eficient. Assistents grans i joves van donar símptomes de diversió ja des la primera escena, on els quatre bohemis reien i bromejaven amb una química convincent, on poc desprès s’hi sumava el propietari del pis, un Benoït força simpàtic interpretat per Juan Carlos Esteve, àgil en registre de bufó greu; tots cinc, firmant una encomiable escena. El tenor americà Kenneth Tarver va donar vida a un inspiradíssim Rodolfo que va saber equilibrar la noblesa del personatge amb el dramatisme passional, mostrant que tot i ser un tenor més acostumat a un registre belcantista que no pas verista, va interpretar una excepcional Che gelida manina, coronant els aguts amb gran projecció. Berna Perles, qui debutava a Sabadell amb Manon Lescaut al febrer de la passada temporada, va signar una notable rèplica amb la seva Sì, mi chiamano Mimì amb un vibrato exquisit. El segon acte va donar alguns dels millors moments de la tarda, amb el focus sobre una Musette fashion, de vermell intens, interpretada per Sabrina Gárdez, que va certificar una gran Quando m'en vò, amb Marcello emmurriat d’esquenes i allunyat –emfatitzant la distància dels personatges–, interpretat per un Milan Perišić molt solvent en el seu registre baríton baix. Esteve també donava vida a Alcindoro, l’amant de Musetta, còmode amb el protagonisme just i amb un un rol de baix còmic similar al Geronte que també va figurar en aquella Manon Lescaut. Una assolida escena hivernal allotjava a una Mimì ja visiblement malalta que cantava una esplèndida Buon Marcello, amb Rodolfo completant el drama amorós, i l’altra parella, en plena brega, fent de contrapunt amb un memorable quartet que tancava el tercer acte. El quart i desenllaç final va ser força satisfactori, esprement al màxim el to còmic i festiu dels quatre bohemis, especialment Quim Cornet i Arturo Espinosa en els rols de Schaunard i Colline respectivament, abans de la implacable tragèdia. La batuta de Daniel Gil de Tejada va resseguir ben atenta els successos finals i va adequar-se a l’estat d’ànim dels protagonistes, destacant l’últim potentíssim lament de Rodolfo brodat per un Tarver en estat de gràcia; un punt i seguit que posa el llistó ben alt d’aquesta nova temporada de la FOC. Fotografies: Juanma Peláez