Qui esperés conèixer la vida i obra de Feliu Formosa, hauria fet bé de buscar-ne una biografia per internet. Si algú volia viure’n l’essència, el lloc ideal era el càlid Teatre Principal. Als seus 90 anys, l’intel·lectual inclassificable va rebre un homenatge que partia de “l’únic objectiu de fer-lo feliç”, tal com desitjava la colla d’artistes i amics que li van preparar l'espectacle. Inclassificable, sí, perquè ha estat tan prolífic –i des de la residència de Terrassa ho continua sent cada dia– que qualsevol catalogació es queda curta: poeta, traductor, home de teatre, prosista, ninotaire, humorista...
“I no hi ha cap faceta d’aquestes en què no hagi excel·lit”, reivindicava la Comissió Feliu Formosa per justificar que la seva ciutat natal li hagi preparat l’honorable espectacle, que va omplir el Principal amb moltes cares conegudes del sector de la cultura de Sabadell i la consellera de Cultura, Sònia Hernández. “Si això el fa feliç, nosaltres també ho serem; i si no, bé prou que ens ho dirà”, apuntava la Comissió.
Molt bé diu, senyor Feliu! va portar a l’escenari poemes i textos teatrals de Formosa interpretats per bons amics i família: Joan Anguera, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Mario Gas, Andrés Corchero, Anna Güell, Vicky Peña, Marissa Josa, Mònica Lòpez, Carme Sansa i Ester Formosa. A més, el grup Lisboa Zentral Cafè, dirigit per Joan Alavedra, es va encarregar de la música. No hi van faltar versos de l’admirat i tantes vegades traduït Bertol Brecht.
[caption id="attachment_322324" align="aligncenter" width="700"]
L'actor Jordi Boixaderas recitant un poema de Formosa / JUANMA PELÁEZ[/caption]
L’Ajuntament no va deixar passar l’oportunitat de la Capital de la Cultura 2024 per impulsar l’homenatge en col·laboració amb la Comissió, que està formada per Anton Carbonell, Paquita Company, Josep Gerona, Cesc Prat, Rosa Renom, Joan Sellent, Femí Vallbè i Francesc Ventura.”És probablement l’intel·lectual sabadellenc més rellevant d’aquest moment”, defensaven. I alhora, admeten que és més que probable que, pel seu tarannà humil i discret, no volgués cap homenatge com aquest. Per altra banda, fins al 29 de novembre hi ha una exposició sobre Formosa al Casal Pere Quart.
Formosa mai sobra
No va ser una biografia, tot i que l’espectacle va arrencar situant amb imatges els espectadors al Sabadell de 1934, l’any en què naixia Formosa al carrer del pintor Vila Cinca. Provinent d’una família de dretes, del ram del tèxtil, la Guerra Civil és “un cop de gràcia que marca tots els seus membres”. Una ruïna. Els membres posteriors al seu avi, notari i rendista, passen a tenir professions liberals o administratives. “A casa nostra, / hem deixat de fer pans amb les pedres / i tenim pedres a les mans”, conclou un poema dels seus poemes, que va ser llegit per Ester Formosa, la seva filla.
L’espectacle, a través d’un text llegit per Anna Güell, també ens recordava la seva etapa egarenca: “Algú ha dit que soc un tastaolletes, paraula que a mi m’agrada més que “diletant”. D’altra banda, i abundant en tot aquest embolic, soc un sabadellenc que ha viscut catorze anys a Terrassa”. Reivindicat també per aquesta altra ciutat, l’espectacle s’hi escenificarà en el futur –tot i que encara no hi ha data–.
A la llista de facetes de Formosa, potser en podríem haver afegit una altra: “M’agradaria ser un trapezista de circ que cada dia sorprèn el públic amb la dificultat del seu exercici, que practica la concentració en un estat pur, que porta un nom que no és el seu (distanciament màxim: la persona queda a l’ombra), i que un dia pot acabar d’una caiguda davant del seu públic”, pronunciava l’actor i director de cinema Mario Gas, d’un dels seus textos.
“Hi ha dos poetes en mi: un que fa projectes i prova de realitzar-los, i un altre que anul·la els projectes de l’anterior i fa el que vol, generalment unes coses que l’altre només molt vagament podia imaginar”, continuava Gas, amb un altre text.
“A l’escenari / hi vaig trobar l’autèntica / vida cercada / i revelada en somnis / que van agermanar-s’hi”, entonava Anguera, d’un dels seus poemes.
“Per què no instituir el teatre obligatori? Per quina raó han instituït l’escola obligatòria?”, es preguntava després Jordi Boixaderas reproduint frases plenes d’ironia de l’homenatjat. “El teatre obligatori portaria els ciutadans afectats a renunciar a altres distraccions estúpides com jugar a cartes, organitzar assemblees i discussions polítiques, tenir cites amoroses, i altres coses que ens prenen i ens devoren el temps”.
“Tinc la impressió constant / Que hi sobro, / que hi soc de més / enmig dels morts en què continuo / tenint fe i els vius capaços / de fer-me-la perdre”, recitava Arquillué, tot ensenyant, també, aquesta cara més fosca.
Vicky Peña i Mònica Lòpez van parlar en alemany per visibilitzar, també, la seva faceta de traductor. “La soledat en un passadís de l’Ajuntament a l’espera d’un premi”, deia d’un altre text Arquillué. “Passen membres del jurat reprimint d’una manera força visible les ganes d’estomacar-se mútuament. Espero que algú em vingui a buscar i és com si envellís més de pressa”, sentenciava.
L’espectacle va acabar musicalment amb Alabama Song, de Bertolt Brecht. Després, Formosa va prendre la paraula per agrair la calidesa de l'homenatge. Tot indicava que li va agradar. Si la intenció era que acabés el dia feliç, això només ho pot dir ell. Però sí que és evident que tota la seva activitat intel·lectual ha fet feliç molta gent.
