[Carlos Garcia Reche]
- Puccini: La bohème
- Carmen Solís (Tosca), Enrique Ferrer (Mario Cavaradossi), Luís Cansino (Scarpia), Carlos Esteve (Cesare Angelotti) Pau Armengol (Sagristà), Quim Cornet (Sciarrone), Fabián Reynolds (Carceller), Laura Obradors (Un pastor) Jorge Juan Morata (Spoletta). Cor AOS. Orquestra Simfònica del Vallès. Carles Ortiz, director d’escena. Sergi Roca, director musical.
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 29 de novembre de 2024
Pujava el teló a la Faràndula, encara amb els darrers assistents buscant el seient, la primera de la nova tanda de funcions de
Tosca, la segona producció de la temporada de la Òpera a Catalunya, repartides tres a Sabadell i una al Palau de la Música. Amb convenients efemèrides al transfons, aquesta recuperació de la producció del març del pandèmic 2021, que també es va recuperar recentment a la gira de la FOC per Estònia, va satisfer les expectatives en molts sentits, i els millors auguris d’assistència es van complir en un teatre que, fins i tot en
Black Friday, va fregar el ple absolut. Amb
Tosca, el cinquè i últim dels capítols dedicats a Puccini, finalitza aquest homenatge pel centenari de la mort del compositor, autor de títols tant celebrats com
La bohème, que inaugurava el 37è cicle de l’Òpera a Catalunya, i la 42a temporada de l’Òpera de Sabadell el passat octubre. La vetllada va tenir per a molts, sobretot pels protagonistes de l’escenari, un significat especial, ja que esdevingué el punt final de
Mirna Lacambra al capdavant de la direcció artística de la FOC. Amb micròfon en mà, acabada la funció,
Luis Cansino va liderar el discurs d’homenatge amb anècdotes, records i fites, i tot plegat es va sumir en una atmosfera molt emotiva, a l’alçada de la vocació d’una persona que ha dedicat tants anys i tanta dedicació a l’òpera catalana.
La proposta d’aquesta reposada Tosca va complir amb l’objectiu de mantenir-se ferma amb el que es podria considerar una posada en escena “tradicional”, sense sorpreses –en el mal sentit–, i oferint una versió transparent que, poc més necessita, més enllà del llibret i tràgic desenllaç, per arribar al divers públic d’avui dia. Pocs canvis doncs, tant de plantilla com d’atrezzo, en aquesta producció recuperada, on s’ha pogut lluir novament l’intel·ligent disseny escènic signat per
Carles Ortiz i
Jordi Galobart, aprofitant els murs de l’església també pels marges de la sala senyorial Palau Farnese, i pel Castell de Sant’Angelo, del segon i tercer actes respectivament, sense empetitir els successius espais.
[caption id="attachment_324794" align="aligncenter" width="700"]
'Tosca', a la Faràndula / A. BOFILL[/caption]
Moltes de les cares de la producció de fa quatre anys, i de les funcions de la gira bàltica es van deixar veure novament en la funció de divendres. Dos dels principals,
Enrique Ferrer, en el paper de Mario Caravadosi, i Luis Cansino, en el d’Scarpia, van reaparèixer amb molta solvència en els seus respectius rols, antagònics l’un amb l’altre. El primer, com no podia ser d’una altre manera, amb més protagonisme i lluïment durant el primer terç, va acomplir amb la famosa
Rencodita armonia, generosa en potència i projecció, ben assistit pel joc lumínic, que es va portar la primera ovació del vespre. Correcte va estar un altre habitual de la Faràndula,
Juan Carlos Esteve en el rol del fugitiu Angelotti, i especialment inspirada,
Carmen Solís reencarnava de nou a la passional Floria Tosca, denotant una química convincent amb el seu amat en les part a duet i els breus episodis de gelosia. Cansino va fer gala del seu timbre en les primer incursions amenaçadores dibuixant els primers traços del personatge negatiu i l’acte va concloure amb un
Te Deum molt contundent (sense les mascaretes de fa tres anys) i un gran corpus que va acomiadar la lluminosa escena amb un orgue equilibrat amb el volum orquestral.
El segon acte va deixar veure les dots dramàtiques de la soprano, que va assumir bé la desesperació del seu personatge tant des del punt de vista teatral com musical, amb una pròdiga
Vissi d’arte rica en vibrato i una gran cura de les dinàmiques. Abans, el baríton va acabar de perfilar el seu rol deixant algunes de les millors interpretacions en el seu registre ‘imperial’, incloent també els matisos passionals dins de la crueltat del personatge encarnat per Cansino. Amb potser ‘menys sang’ que a la versió passada, el martiritzat Cavarossi va completar el triangle amb una molt decent interpretació d’un personatge tant fidel com idealista. La batuta de
Roca i l'
OSV van acompanyar els violents successos del final del segon acte.
[caption id="attachment_324795" align="aligncenter" width="700"]
'Tosca', a la Faràndula / A. Bofill[/caption]
Els del Vallés van brillar també, especialment en la secció de metalls i vent-fusta, en els primers compassos del tràgic tercer acte. Ferrer va defensar amb noblesa el seu darrer lluïment a
E lucevan le stelle sota unes estrelles –quasi– justes en brillantor, però d’una gran intensitat i poètica. Ja amb Solís, tots dos van firmar un memorable duet a
O Dolci mani, amb una gran complicitat i uns unísons ben mesurats. Una mica més de distància entre Cavaradossi i soldats en el moment de l’afusellament potser hagués afavorit una mica més l’escena, donant, relativament, més versemblança, però al marge d’aquest minúscul detall, aquest clàssic de Puccini va concloure amb unes immillorables impressions, i mantenint el nivell de la temporada en els més alts estàndards.
