Josep Maria Coll és professor de Lideratge Sistèmic i Sostenibilitat a EADA Business School, consultor d’organitzacions públiques i privades i estudiós de la filosofia oriental. Autor del llibre El monje y el activista, que dijous passat va presentar a la Fundació Bosch i Cardellach, ens pregunta: més val canviar tu o intentar canviar el sistema?
El monjo posa l’energia en ell mateix per canviar-se.
Sol ser una persona bastant indignada del món, una mica enfadada amb el sistema, i això li genera una insatisfacció i un patiment. N’està farta. Es comença a fer preguntes, fa un procés d’introspecció. Sempre ha anat seguint la inèrcia de la societat, el ramat d’ovelles, cap a idees d’èxit sovint impostades. En lloc d’anar cap a enfora, de canviar les coses, es diu ‘anem a parar’ i inicia un camí interior. Tots en portem un a dins.
I l’activista vol canviar el món.
També parteix des de la insatisfacció. Però una indignació ben col·locada és positiva, eh? Vol vehicular tota aquesta ràbia per canviar les coses que no m’agraden. Ja sigui des de la feina, el voluntariat, la família, els amics... Té molt clar que passa per fer, provar coses noves, teixir en comunitat. Tots som activistes.
Tots som monjos i activistes, doncs?
Sí, són compatibles, però han d’estar en equilibri. Un activista que no està en equilibri amb el monjo pateix ansietat i angoixa, pot arribar a emmalaltir quan somatitza tot l’estrès. En canvi, si el monjo no està equilibrat se’n va a l’altra banda del pèndol, que és cultivar-se massa ell mateix i oblidar-se del món. I això també és perillós, acabes sent egocèntric. Cal tenir un interès, una curiositat, en l’àmbit que sigui.
Com ho compaginem?
Com harmonitzem els dos arquetips, aquesta és la clau. Per mi, és a través del camí espiritual. Preguntant-te sobre la teva naturalesa comences a veure quina és la naturalesa del món. I és el principi que diem d’interdependència, l’intersom. Som perquè els altres són. No podem existir de forma separada. Això ens porta al pensament sistèmic, que és el que tenen el monjo i l’activista quan estan junts. Pensen de forma interrelacionada, estableixen connexions.
Per exemple?
Al cel hi ha núvols i aquí, a sobre la nostra taula, un llibre. Quina relació hi ha? El núvol és necessari per la pluja, que és necessària per fer créixer arbres, que són necessaris pel paper. Jo soc economista de formació, et diuen que t’has de centrar a fer diners. Llavors, si tens un impacte negatiu en el medi ambient, en diuen externalitat. Que és un concepte que es van inventar i es van quedar tan amples. No pensaven de forma sistèmica.
Defenses la importància de l’avorriment. Cal aturar-nos?
L’activista és productiu, el monjo sap avorrir-se. I en aquest parar és quan es recrea i sorgeixen idees. És la imaginació recreativa, aquesta llibertat creativa tan necessària no només per imaginar nous mons, sinó per gaudir fent-ho.
Un dels punts importants del llibre és la feina.
Vivim una epidèmia de desmotivació. Segons Gallup, el 85% dels treballadors es declaren no motivats. Per què? Vivim els dos arquetips de forma desconnectada. El monjo es planteja quina feina li agradaria fer, què pot aportar i quin impacte genera a nivell social, ambiental... El propòsit és important perquè l’activista pugui buscar una feina. I és molt important, perquè l’organització social de la vida passa pel treball. Hi passem vuit hores al dia pel cap baix, condiciona la criança dels fills, els horaris escolars, inclús els continguts del sistema escolar... Tot per ocupar un lloc a la cadena de producció, no per ser feliços. Aquí és on es veu que vivim aquests arquetips desconnectats.
Això va condicionat als diners, tal com escrius.
Venim d’una cultura judeocristiana que ens ha ensenyat el valor del sacrifici. Sang suor, llàgrimes. Són mantres que ens han permeabilitzat i ens han fet desenvolupar una idea mal entesa de l’esforç per arribar a tenir diners patint. Hi ha estudis sobre la quantitat de persones a qui els queda poc de vida i, quan els pregunten de què es penedeixen, contesten haver treballat massa. El monjo es pregunta per què els necessitem, quants en necessitem i quina és la idea d’èxit. També els necessita, eh? Un amic sempre em recorda que, per molt que sigui monjo tibetà, si em vol venir a veure ha d’arribar a Cardedeu. Són una forma d’energia que ens permet fer coses. Hi hem de tenir una bona relació que permeti que els diners flueixin i es transformin. Poder invertir, estalviar, crear alguna projecte... I tenir un consum conscient, que és una forma d’activisme molt poderós: a qui li estic generant un impacte positiu? I negatiu?
És un llibre de lideratge, però no exclusivament per a directors d’empresa.
El lideratge no és res més que ser conscients que hi ha alguna cosa que ens preocupa i ens causa patiment i ser capaços de visionar un escenari que ens il·lusiona. I dir, vinga, què necessitem per passar d’aquest escenri que no m’agrada a aquest somni que m’il·lusiona? De crear un nou relat.
