El món perdut d’Arcadi Gili, cineasta malgrat tot

Arcadi Gili Garcia (1916-1991) no va arribar mai a ser el cineasta que hauria volgut. Sí que va deixar centenars d’hores de filmació, entre les quals hi ha autèntiques joies. Per exemple, una escena surrealista en què un grup de joves tira un carro carregat de burros. Amb la càmera i la seva imaginació, havia aconseguit convertir el bosc de Can Deu en una selva d’indis. Amb només 16 anys, ja se les havia empescat per gravar una pel·lícula de lladres i serenos. Havia guanyat premis de cinema internacional amateur. Tot estava per fer, però va esclatar la Guerra Civil. “Forma part d’una generació joveníssima de sabadellencs amb molt talent, que es volia menjar el món, però a qui la guerra trenca l’efervescència creativa i han de dedicar-se a vides convencionals”, assenyala el periodista David Serrano Blanquer, qui ha treballat durant 5 anys en el documental de ficció Arcadi, basat en la vida del sabadellenc. S’estrenarà el juny en el Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT).

L’actor Jordi Boixaderas posa veu a la pel·lícula, en què veiem un Arcadi reflexiu, interpretat per Antoni Martí en els últims dies de la seva vida, que rebobina cap a l’ambició de joventut, un amor inesperat, les amistats i la guerra que ho estronca tot. Amb l’ajuda en la producció de Guillem Barceló, el film ens transporta enmig d’una batalla a Corbera d’Ebre, amb una quarantena d’actors amb armament de l’època que recreen un batalló republicà. Jordi Llop encarna aquests anys de joventut somiadora. Hi apareixen Mariona Armengol, Fernando Alcoya, Xavi P. Fornés, Raimond J. Serrès i Maria Nogueras. Marc Little s’ha encarregat de la banda sonora, que compta amb músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès i un tema de Miquel Abras, amb producció de l’estudi Ten.

Aquesta part ficcionada es combina amb l’immens llegat audiovisual que va deixar Arcadi Gili, sobretot des dels anys 30 fins als 50. “Com Llorenç Llobet-Gràcia, està molt al dia del cinema que es fa a Europa. Emulen amb molta lucidesa l’expressionisme alemany de Munau i tenen escenes que podria haver filmat Buñuel”, afirma Serrano. Algunes filmacions, però, s’han hagut de recrear, ja que el cineasta va destruir material per evitar tenir problemes durant el franquisme. “El relat va més enllà d’intentar restituir el món creatiu de l’Arcadi en forma d’homenatge, perquè reivindica tota una generació perduda per culpa de la guerra i la derrota”, explica el director.

Serrano rescata una figura que va conèixer durant la infantesa. Recorda Arcadi Gili com un home silenciós, sempre amb el cigar a la boca i que no deixava de filmar tot allò que l’interessava. El va conèixer durant les tardes tòrrides d’agost a Cala Canyelles, Tossa de Mar, on la família del cineasta se l’enduia de vacances perquè jugués amb el seu fill.