L'actriu i cantant Maria Torras es va sentir automàticament identificada amb aquell vídeo que li havia enviat la seva mare. Hi apareixia un psicòleg explicant els patrons de conducta dels narcisistes patològics en les relacions de parella. Va ser el detonant d’un camí que la va conduir a entendre que era una víctima i, com havia pensat tantes vegades, que la culpa no era seva. Formada en teatre musical a Londres, educadora i protagonista d’obres com Somriures i Llàgrimes i La vampira del Raval, després de curar-se amb teràpia i d’investigar molt, la sabadellenca ha creat una obra musical que recull el seu testimoni íntim sobre l’abús narcisista. Supervisada pel terapeuta Omar Rueda, Ferida perversa vol ser una eina de sensibilització a través de música en directe, tres històries i vuit intèrprets. Arribarà a Espai Àgora dissabte 14 de juny a les 12h. Un cop acabada la funció, hi haurà un col·loqui amb el psicòleg Xavier Oñate.
Pensaves que el problema eres tu.
Fins que vaig veure aquell vídeo. Desgranava la vida i el patró relacional dels abusadors narcisistes. Molt sovint busquen com a víctimes persones amb altes capacitats i molta llum per fer-les petites. Sempre els hem vist com uns dolents a les pel·lis que ens queden molt lluny, però els tenim molt a prop.
Com és el narcisista?
No tenen capacitat per mirar-se l’interior. No senten amor, empatia o tristesa. Busquen viure emocions a través de les altres persones i no senten remordiments. Molts especialistes en psicologia coincideixen que sovint són persones que han patit un trastorn de l’abandonament, que no van sentir amor real quan eren petits o que van tenir progenitors narcisistes, com ells. Són mentiders compulsius i els encanta ser vistos i estar al centre. Quan aconsegueixen una presa, la rebaixen a poc a poc fins a fer-les sentir que no pot viure sense ells. Ja pots arrossegar-te, estar destrossada, que no senten res.
Què és el love bombing, aquest concepte que transmetrà l’obra?
En una primera fase de conquesta, els narcisistes fan un sobreesforç. Són galans i fan de prínceps. Llegeixen molt bé l’interior per saber què et poden aportar i per crear la dependència emocional. Saben com oferir-te un sentit de protecció. Et fan sentir com en una pel·lícula, tot és molt intens. Creus que és l’amor de la teva vida.
I una vegada ets en el parany?
Hi has caigut de quatre potes, te n’has enamorat des d’un punt de vista malaltís i tens un vincle traumàtic molt fort. Aleshores, comença la intermitència. De tant en tant, et deixen de parlar durant dies, estan 24 hores sense respondre’t al mòbil... Ja et tenen i s’acaba la fase de conquesta, entres en una fase de confusió. Et fan gaslighting: tergiversen la realitat perquè pensis que estàs boja. Potser t’ha dit que aniríeu de cap de setmana, però arriba el dia i prefereix quedar amb els seus amics. Com que t’assegura que ell mai no t’ho ha dit, comences a dubtar de tu i la teva percepció. Et diuen que estàs despistada o que vas beure molt el dia que t’ho va dir.
I com continua?
Rarament hi ha violència física, perquè això podria perjudicar molt la seva imatge de cara a la societat. És encantador amb l’entorn, però amb tu són agressius verbalment. Et denigren, et deixen en evidència en públic i et difamen. Tens l’autoestima destrossada, et fan sentir que estàs boja. Molt sovint l’abusador t’aïlla de tothom, no vol que ningú més tingui influència sobre teu.
I si intentes marxar...
Es coneix com l’etapa del ‘rodamon’. No és gens fàcil deixar-lo i allunyar-te’n. El narcisista es farà la víctima per evitar-ho, s’esforçarà per aconseguir la reconciliació. Per això, hi haurà recaigudes, però l’obra vol ensenyar que és possible deixar-lo enrere i curar-se.
Per què a l’obra hi ha tres històries diferents?
Som tres actrius que hem estat víctimes del narcisisme. Hem tingut les mateixes converses i hem patit les mateixes estratègies. Quan van veure el guió de l’obra em van dir que semblava que els hagués posat una càmera a casa.
Què ha suposat convertir un trauma en una obra de teatre?
Les primeres funcions van ser dures. Però l’obra m’ha suposat una cura, ha estat terapèutica.
La teva manera de crear sempre ha estat a través de la música. Com es vehicula en aquest cas?
L’estiu passat, amb el trauma encara viu, escoltava cançons que em llegien la ment. Cançons des del dolor profund. Vaig pensar que es podia fer un espectacle amb música. A més de vuit intèrprets, hi ha piano i caixa. Reinterpretem en català cançons que exemplifiquen el punt de vista manipulador del narcisista, com per exemple Sting quan canta Every breath you take, que té un punt de vista obsessiu, gelós i de control, o el With or without you, d’U2. També cançons que il·lustren el patiment de les víctimes, com Lose Control, de Teddy Swims.
